L’esperit del 10 DE JULIOL

¿Sabran els nostres polítics gestionar adequadament el que podríem anomenat l’esperit del 10 de juliol? A hores d’ara, molta gent no ho veu clar… Del que no cal dubtar és que la manifestació va ser un èxit col·lectiu espaterrant.

Me n’alegro, doncs, del fet de ser una de les 56.000 animetes que es veu que va comptar, d’una manera molt precisa, l’empresa Lynce per encàrrec de l’agència Efe. Potser no hi veu prou clar, l’animaló, perquè, si s’hagués adonat que hi érem la meva dona i jo, li haguessin sortit 56.002 persones disposades a suar la cansalada.

En canvi, Alícia Sánchez-Camacho, més clarivident, diu que la mani de dissabte a la tarda va ser una mena de clam per la independència de Catalunya. Més modestament, jo diria que el sentiment sobiranista tendia a ser-hi hegemònic. I és que la sentencia d’un alt i deslegitimat tribunal fa que resulti una mica difícil, a hores d’ara, cridar a favor de l’autonomia o de qualsevol Estatut…

Clicant aquí [http://www.youtube.com/watch?v=PDKjR18C3Z0] podreu adonar-vos que Lynce deu tenir un ull veritablement fumut, o els dos. Però aquest, òbviament, no és el problema, sinó com gestiona la nostra classe política l’èxit col·lectiu d’un país que sembla una organització professional d’organitzar manifestacions que prenen el carrer, i després…

Ni que haguéssim estat únicament poc més d’un milió de persones -o els 425.000 que deia, magnànimament, El País-, el poder de convocatòria d’Òmnium Cultural i les més de 1.500 entitats que donaven suport a la marxa és indubtable. Tant patir per la capçalera de la manifestació i mira, tu, la gent gairebé va volatilitzar-la. 

Ah!, i em fan feredat els brètols -ni que es diguin independentistes- que, quan la capçalera decidí dissoldre’s, van intentar acorralar Montilla. És més: li agraeixo que, com a president de la Generalitat, també fos -malgrat les seves contradiccions- agent convocant. Tal com havia de ser, en una situació tan greu com la que el Tribunal Constitucional ha propiciat. 

En qualsevol cas, jo, dissabte passat, no anava a escarnir ningú -no sé xiular, d’altra banda-, sinó només a aplaudir i donar visques en positiu. Totes les pancartes i totes les banderes m’eren vàlides, doncs, perquè la de l’estanc -força present aquests dies en altres àmbits ciutadans- i certes consignes ja m’imaginava que no les hi trobaria…

No sé ara, els nostres polítics, què seran capaços de fer. Al PSC, singularment, se li presenta un problema, amb un PSOE que potser no és del tot -com ho són el PP i Ciutadans- enemic de Catalunya, però que segur que no està disposat a treure’ns les castanyes del foc.

El que queda claríssim és que la presumpta via federalista ha estat dinamitada definitivament per l’alt tribunal. Falta saber, això sí, qui recollirà millor el clam unitari, tirant cada cop més a sobiranista, de l’esperit del 10 de juliol.

I és que la independència no és ben a prop, encara, però potser ja no es troba tan lluny. Tant de bo s’hi pogués arribar a l’entorn del 2014. També depèn de vosaltres, de totes i de tots…

Quant a la Roja… bé, gràcies. Qui juga millor al futbol és just que guanyi títols. Però al Mundial del 2014, precisament, tornaré a anar amb el Brasil, si és que encara no hi participa Catalunya -que probablement hi faria un bon paper. Amb l’avantatge que, aquest cop, els fans de la canarinha ens trobarem del tot a casa.

10 pensaments sobre “L’esperit del 10 DE JULIOL

  1. Ja saps que jo no sóc independentista, sinó d’aquests pocs federalistes que sembla que queden. Ja en parlarem: potser us donarem uns sorpresa, o tal vegada vosaltres en enredareu vint anys més amb peixos al cove. Del pobre Mas al cambrer Puigcercós hi va un pam: dos inútils.

    Tot i les impressions, segueixo creient que el federalisme és la única opció amb possibilitats, però ja ho veurem.

    No sé qui sou els sobiranistes, tret que pensi que l’idiota de l’Artur Mas té cap proposta. Ell com l’Alícia són l’estupidesa d’una versió burgesa de la Catalunya fictícia que ja no existeix. O que existeix, i que en Fèlix Millet podria explicar (i finançar): podreu el sobiranistes fer campanyes tan potents, sense en Millet?. Serà divertit de veure.

    Com en Pujol, en Mas encarna l’estupidesa del sobiranisme. Quan algú el pugui definir, ja m’ho explicarà. Entretant, però, que no em diguin res d’ell.

    Espanya fa cent anys que espera el moment del federalisme, i qualsevol que tingui dos dits de front sap que no hi ha altra sortida. Això no treu que sorgeixin tumors cancerígens com en Jordi Pujol, que ha estat l’home més nociu per a Catalunya: perquè no és a la presó i encara li permeten encapçalar manisfestacions?

    Jo diria que ja ho hem superat, però encara m’esgarrifa veure’l lliure i arrapat a una bandera. Quin mal rotllo que em dóna aquests home!

  2. Jo sóc de les escèptiques. Crec que tindrà conseqüència zero.  Penso que la mani ha estat una catarsi col·lectiva. Ja ho he deixat dit a Riell Blvd.
    Jo també em sento més propera al federalisme que a l’independentisme, què vols que et digui. Per cert,  també n’hi havia, a la mani, de federalistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*