XAVIER VINADER, l’ardit

Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d’investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa…

Ell és el reconegut periodista Xavier Vinader, un dels mites d’aquesta professió al nostre país, i sobretot si entenem el periodisme com gairebé ja no s’estila. Dimecres passat, en una Aula Magna de la Universitat de Barcelona -l’entranyable edifici de la Central– completament plena, es presentà el llibre-testimoni Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís, conduït per un amic seu i bon company meu: el sabadellenc Jaume Busqué i Barceló.

He titulat el post en clau d’ardidesa, que ja sabeu que vol dir valentia. Però potser havia d’haver emprat un llenguatge més directe i posar: XAVIER VINADER, periodista amb un parell de pebrots. O més directe encara… 

Vinader -Creu de Sant Jordi 2007- pertany a una raça d’informadors -la del periodisme d’investigació compromès- que, malauradament, sembla en perill d’extinció, perquè els interessos de les empreses de comunicació van per una altra banda. Nascut l’any 1947 i antic militant de Bandera Roja i del PSUC, forma part d’una generació que va créixer durant el franquisme tardà i que, aquí i arreu, pretenia canviar el món. És clar que no ha va aconseguir, però vull creure que alguns èxits parcials d’aquest afany es deuen haver consolidat en el camí d’intentar-ho.

Vinculat a diverses publicacions i expresident de Reporters sense Fronteres, aquest autèntic guerriller de la informació ha conegut ben de prop la guerra bruta al País Basc, les trames de les diverses organitzacions d’extrema dreta, les actuacions dels serveis d’intel·ligència i els cossos de seguretat a escala mundial, les seqüeles del crim organitzat, les xarxes internacionals de prostitució i tràfic d’armes, les màfies de tota mena, les sectes destructives… Ha patit atemptats i algun intent de segrest, s’ha vist forçat a l’exili… ja en democràcia, ha estat empresonat i finalment indultat. UUUUffff !!!!

I, enmig de tantes vicissituds, algunes prou bèsties, no ha perdut mai el rigor ni la capacitat de recerca, tot mimant l’agenda de contactes fins al límit. I se n’ha sortit. Potser la seva condició física, fràgil, l’hi ha activat un instint de superació que sembla indeturable.

Jo tinc el petit honor de ser citat a una de les pàgines del tan interessant llibre d’en Busqué, ja que amb el Xavier vam coincidir a mitjans dels anys 70 en una revista “acurada, irregular, breu i culta” -com és qualificada en un dels capítols- que es deia TS. Un intent -que el context de l’època no va afavorir- de crear vincles informatius, culturals i progressistes entre dues ciutats tan semblants, i alhora tan distintes, com Terrassa i Sabadell, Sabadell i Terrassa…

A més de l’aparició del llibre, Vinader -a qui segueixo regulament des dels seus articles setmanals a El Temps– ha donat una part molt important del seu fons professional al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavelló de la República, vinculat a la Universitat de Barcelona. Ultra els múltiples temes referits a les investigacions d’aquest autèntic heroi, el Fons Vinader abasta la Guerra Civil, la dictadura i la repressió, amb nombrosa documentació de la clandestinitat. Es tracta, en definitiva, d’un immens arxiu que consta de 150 caixes amb uns 3.000 documents i ocupa uns 11 metres cúbics. Els historiadors, periodistes i persones interessades en la -sovint- conflictiva evolució del món s’hi posaran les botes.

En el pròleg a Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís (núm. 6 de la col·lecció “Els papers del Pavelló de la República”, Editorial Afers) el codirector del CEHI, Antoni Segura, escriu que “no hi ha dubte que Vinader ha nedat sempre contra corrent, perquè el seu compromís amb la informació ha estat […] palesar la connexió del poder amb la bèstia que habita a les profunditats de les clavegueres i que es mostra cada vegada més insaciable a l’hora d’exigir la seva part del pastís”.

En l’acte de presentació de l’obra, el nostre home, amb ironia sàvia, es definí com algú que s’ha dedicat bàsicament “a reunir-se per les cantonades a les 3 del matí amb gent inquietant”. A totes hores, des de l’exercici informatiu, ha perseguit de manera indefallent la transparència democràtica, en el sentit fort de l’expressió. Tot plegat el converteix, a dia d’avui, en una rara avis, però l’ha fet mereixedor d’estima i respecte per part de la professió. Per tant, deixeu-m’ho dir ja sense embuts: XAVIER VINADER, periodista amb un parell de collons. Com a mínim… 

 

2 pensaments sobre “XAVIER VINADER, l’ardit

  1. i vam aprendre entre moltes altres coses un instint de superació que sembla indeturable… l’has definit a ell i a un temps i un país… que va ser un poc nostre i encara anem fent. El puc trobar el llibre: Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís? No me’l vull perdre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*