La Seu d’ÈGARA, dels segles V al XXI…

Per tot aquest any es poden fer visites de portes obertes a la magníficament renovada Seu d’Ègara, també coneguda a Terrassa com les esglésies de Sant Pere. Terrassenc i/o egarenc com sóc, tocava d’anar-hi amb la família, i va ser diumenge passat. La intervenció arquitectònica i arqueològica i la museïtzació del conjunt monumental han quedat esplèndides, tot i un  inevitable rasurat de part de l’antiga vegetació, sobretot a l’espai central, en haver de posar en valor les restes de les tombes de l’antiga necròpoli o camp de les ànimes. La memòria dels morts en pedra… que de nit es transformen en veritables ànimes mitjançant subtils punts de llum.

Les tres esglésies -Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere-, més les restes ara molt millor conservades d’altres elements de la que va ser la catedral de l’antic Bisbat -avui hi és de nou-, donen fe d’un passat romà i paleocristià -a més dels vestigis d’època ibèrica-, visigòtic i romànic prou imposant. Un llegat que fa del conjunt monumental egarenc un referent d’història, art i cultura ben valuós a Europa. 
Fins a començaments del segle XX, aquestes esglésies no eren situades ben bé al terme municipal de Terrassa, sinó al veí poble de Sant Pere, aleshores incorporat de ple a una de les ciutats modernament més significatives de Catalunya. L’eix de separació entre ambdós nuclis era el torrent de Vallparadís, encara no urbanitzat quan jo hagués pogut passejar-hi més (però vam fer-ho discretament amb alguna novieta). 

Ara que ja fa anys que no visc a la cocapital del Vallès Occidental -que correspon aproximadament al municipi romà d’Egara (Ègara, n’han convingut a dir-ne actualment els experts)-, Vallparadís constitueix un dels parcs urbans més llargs, bonics, frondosos i suggestius del nostre territori.

A mi em van batejar a Sant Miquel, l’església que aleshores feia aquestes funcions dins la parròquia de Sant Pere -tot i que durant segles havia estat una edificació per a rituals funeraris. A la Mariona, que vivia molt més a prop del recinte que no pas jo, també la van batejar a la pila que -ella m’ho ha explicat- conformava un antic sarcòfag, i no pas per immersió al baptisteri que, a començaments del segle XX, havia construït el reconegut arquitecte, historiador de l’art i polític Josep Puig i Cadafalch. El mateix que aleshores feu unes importants excavacions del recinte que han perdurat fins fa poc.

(Ufff!!!, penso ara, no m’hagués agradat córrer ni un mínim risc d’ofegar-me poc després de néixer, he, he!).

Els tècnics actuals han fet demolir aquest baptisteri bastit per Puig a l’espai situat entre les vuit columnes que sostenen la cúpula. El devien trobar massa postís o, en tot cas, poc fidel a la història. I a Santa Maria -construïda en estil romànic entre els segles XI i XII- hi han incorporat unes curoses estructures horitzontals de fusta i vidre que permeten trepitjar vestigis antics sense haver de malmetre’ls. Tot i que, casualment, durant la visita hi vam descobrir un pack de suc de fruita que, per desídia, s’havia colat on no toca. Una petita llàstima… suposo que relativament fàcil d’esmenar.

I Sant Pere, com a església més tardana -romànica del s. XII, tot i que en el seu espai hi havia hagut un temple anterior del VI- i parròquia del conjunt, és l’edifici on la intervenció ha estat més moderada. En canvi, l’antiga rectoria allotja, molt ben museïtzades, restes que suggereixen quines eren les dimensions originals -conjuntament amb l’espai de Santa Maria- del que un dia fou la catedral d’Ègara, aspecte que jo sóc el primer que no coneixia prou. Sort de l’interessant audiovisual que es pot veure a la part superior de l’edifici!
 
En fi, es tracta d’unes esglésies amb molta història i art -inclosos els excepcionals retaules gòtics-, que no és aquest, necessàriament, el lloc d’explicar. A més d’informar-vos adequadament a través de la xarxa [www.seudegara.cat], podeu il·lustrar-vos i també delectar-vos amb un magnífic llibre divulgatiu -amb DVD annex- editat per l’Ajuntament de Terrassa que ara tinc al costat. Us n’he adjuntat la portada.

En qualsevol cas, aquestes construccions religioses conformen un dels millors i més harmònics conjunts monumentals que hi ha per les nostres terres. Veritablement, un gran llegat. I és que més de quinze segles d’història contemplen aquest petit tresor del patrimoni català i europeu, únic per les seves característiques.

Els agnòstics -no sé ben bé com es prenen aquestes coses els ateus- admirem sobretot, dels llocs presumptament sagrats, els seus valors artístics, i potser també els valorem com a espais d’un cert recolliment. L’Església ens ha transmès molt d’art al llarg dels segles i, en aquest sentit, ha fet el bé, de la mateixa manera que històricament ha fet tant de mal, i en continuaria fent si la deixessin. Ha traït molt els valors de l’Evangeli -que jo respecto i, en una certa mesura, admiro- i ha generat, doncs, una formidable impostura -penseu, per un moment, en la història del Papat, a voltes sinistra. Això no vol dir que al seu si no hi hagi, també avui, gent bona, sensible i sàvia, alguns i algunes de les quals -tot i com s’ha tractat habitualment la dona en aquesta confraria– són amigues i amics meus.

La visió recent d’Ágora, d’Amenábar -un film interessant, amb una Hipàtia meravellosa (Rachel Weisz), però que no arriba a fer el cim-, m’ha acostat, recentment, al cristianisme més fanàtic. Ja sabreu que la història transcorre en una època concreta de la mítica ciutat d’Alexandria que fins ara coneixíem poc, de la mateixa manera que avui sembla que hi ha més fanatisme en creences d’altres menes. Però la dèria és sempre la mateixa: imposar, en nom d’un déu, una determinada visió del món; subjugar per la força; excloure i, si cal, matxacar el qui és contrari o diferent…

Ei, que se me n’ha anat l’olla! Jo només us volia parlar de la renovada -a càrrec, bàsicament, dels pressupostos públics- Seu d’Ègara. Aneu-la a veure, de franc o sense, i us guanyareu un mínim tros de Cel… si és que el Cel existeix i l’Infern no és únicament a la Terra.