LÍDIA PUJOL, punyent amb delicadesa

Aquest és el títol de la meva entrevista amb la cantant, apareguda diumenge passat a la revista Presència, que ja sabeu que s’encarta a diversos diaris d’abast territorial començant per El Punt. Tal com dic a l’entradeta, la de la Lídia “és la veu de dona més interessant de les aparegudes els darrers anys en el panorama de la música popular a Catalunya”. Ho acrediten, singularment, els seus dos discos editats en solitari, Iaie (2003) i Els amants de Lilith (2007), però també els múltiples projectes en què s’implica habitualment.

El segon dels treballs esmentats va merèixer l’atenció de la crítica internacional, que el va incloure a la prestigiosa llista World Music Charts Europe, el nexe de la qual és la qualitat. Ara, des de la xarxa, Lídia Pujol ha iniciat un nou projecte musical i escènic, el primer fruit del qual és el tema en anglès -d’aire més pop que els precedents- Begging the waves.


És un luxe veure’s novament acollit per les pàgines d’una capçalera tan veterana però que, des de fa uns mesos, disposa -a més de continguts interessants- d’un disseny reeixit. I és un privilegi haver tingut l’oportunitat d’entrevistar una molt bona cantant -i a voltes compositora- que viu la música i l’art d’una manera intensa, tal com ja us transmetia en el primer post que li vaig dedicar [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77570].

Deixeu-me ara que us posi a l’abast algunes de les coses més interessants que la Pujol -com s’autoanomena sovint- em va dir una tarda de primavera en un bar plaent de l’entorn on viu, el barri barceloní o antiga vila de Gràcia. Ho feia ben acompanyada del seu gosset Uli, testimoni força tranquil de la conversa:

“Sempre em dic a mi mateixa: Espero que no deixis mai d’anar polint aquest diamant que, malgrat tot, som les persones“.   

“Cantant puc resultar intensa, suau, esquinçada… talment com són els colors de la vida. Puc transmetre la tristor, l’emoció, la ràbia, la calma, l’amor, la pèrdua…”

Els amants de Lilith mostra, del món, la cara més fosca. El repte, doncs, és que aquesta foscor aflori, surti a la llum”.

“El cel és a la terra, però també hi és l’infern. Cel i infern, en definitiva, és el que som nosaltres mateixos, però el que hem de procurar és que la part fosca no se’ns mengi”.

“El repte és anar posant llum a les coses que ens fan ser animals en excés, com la violència de gènere, per exemple, que es reflecteix en aquests temes que pertanyen al cantó més tètric i salvatge del cançoner tradicional català”.

“Lilith -la dona independent, fins i tot rebel- i Eva -més submisa- no són dues dones separades, sinó la cara i la creu d’una mateixa persona. Jo penso que una dona pot ser tendra i afectuosa i, alhora, ferma i amb caràcter. Que sàpiga dir que sí, però també que no, que tingui diversos registres”.  

“El català sempre serà, per a mi, una llengua preferent, però m’interessa explorar diverses tradicions que s’expressen en diferents llengües”.

“L’aspiració a la bellesa mitjançant la música i la paraula que hi havia a l’època trobadoresca connecta, amb noves fórmules, amb la sensibilitat d’avui“.

“Crec que el nivell de receptivitat del públic per a la música que es fa aquí està pujant. I estaria bé que els artistes que elaboren propostes amb contingut trobessin els canals de difusió adients, perquè la qualitat i la comercialitat no estan renyides”.

En fi, són bons botons de mostra d’una artista que té un discurs potent. Seguiu-la en directe, adquiriu-ne els discos o localitzeu-la a la xarxa, i en primer lloc a www.lidiapujol.com.

Jo us n’he penjat el YouTube que inclou el directe del tema Amèlia en l’escenari singular de l’acte institucional de l’Onze de Setembre del 2008 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. És bo que les nostres institucions tinguin el criteri de mostrar propostes artístiques com la de Lídia Pujol, que a les històries més aviat terribles d’Els amants de Lilith reivindica no solament la condició de la dona, sinó el sentit de la lluita contra la no menys patètica violència de gènere.

I ho fa tal com ella és en l’art i en la vida: punyent, però amb delicadesa…


2 pensaments sobre “LÍDIA PUJOL, punyent amb delicadesa

  1. Les paraules sovint són dianes encertades a l’ànima de la gent – diu… emocions , sentiments. Vaig llegir l’entrevista a Presència i em va alegrar veure que era teva… t’ho havia de dir… ja està dit. És valenta i sensible, na Lídia , és veu de dona. Cerca la vida i l’identitat fenmenina en tots els seus caires

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*