JOAN ISAAC i AUTE, música de cambra

Amb el disc Auteclàssic, Joan Isaac ha tornat a encertar-la, en una nova fita de la seva fulgurant segona vida musical. Aquesta vegada té, en Luis Eduardo Aute, el còmplice perfecte. Ambdós artistes són molt amics des de fa anys, tal com la revista Sons de la Mediterrània -n’he reproduït la portada- explica amb un cert detall al seu número 10, corresponent als mesos de maig i juny.

Isaac, amb la seva sensibilitat característica, versiona dotze cançons d’entre les més conegudes d’Aute, en alguns casos acompanyat d’aquest cantant i autor -i també pintor- d’origen filipí. Són versions molt destacades de grans cançons, però aquest CD, que encara no és al mercat, té un gran valor afegit en el seu tractament musical. De l’acompanyament d’un piano i un quartet de corda en sorgeix un món vellutat, veritable música de cambra interpretada al segle XXI. Els temes del disc constituiran la base d’un espectacle en directe que es presentarà al Festival de Perelada el pròxim 14 d’agost.

Vaig quedar gratament sorprès quan Joan Isaac, fa poques setmanes, va venir-me a veure un moment a la feina per lliurar-me el màster del nou disc, acompanyat d’una acurada carpeta amb textos. “És un detall personal”, va remarcar. Són precisament aquests, els detalls que s’agraeixen, perquè resulten plaents tant en el pla de l’art com el de l’amistat.

A més de dues entrevistes que li he fet, al Joan ja vaig dedicar-li un post [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539] per comentar la seva actual etapa, tan interessant dins l’univers de la Cançó catalana d’avui i la cançó d’autor en un sentit més ampli. No solament és un gran cantant i autor, sinó un intèrpret capaç de fer immillorables versions d’altri, tal com ja va demostrar, l’any 2002, al CD Joies robades. En aquest treball -que us recomano- ja hi havia dos temes d’Aute, d’un dels quals (La bellesa) us n’he penjat el YouTube perquè veieu -i valgui la redundància- com n’és d’increïblement bell.

Aquesta joia gaudeix, des d’ara, d’una nova versió. I és que a Auteclàssic, el tractament singular de La bellesa i de la resta de cançons –A l’alba, Dos o tres segons de tendresa, Giralluna, Sento que t’estic perdent, Les quatre i deu, Dos o tres segons de tendresa, etc.-, la majoria extraordinàries, ofereix noves visions d’Aute, una lectura diferent de la seva obra basada en temes molt intensos i de gran riquesa melòdica. 

Veritable música de cambra a l’entorn d’un dels mites de la cançó d’autor, aquest disc delicat i exquisit –que ha comptat amb arranjaments de Pere Bardagí i Enric Colomer– hauria de ser un dels esdeveniments musicals de l’any. Això no se sap mai, però segur que pot ajudar-hi el fet que sigui una multinacional discogràfica -i encara més quan aquesta indústria travessa hores baixes- qui hagi decidit editar-lo.

Pel que fa a les adaptacions al català, cal destacar la fecunda col·laboració amb Joan Isaac del cantautor terrassenc Miquel Pujadó, de qui us he parlat singularment en dues ocasions [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55116  i  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116173]. Pujadó, filòleg i crític musical a més d’artista, constitueix la tercera pota del triplet -ara que aquest terme, gràcies al Barça, està de moda- que ha fet possible una producció tan reeixida. 

Al número que us comentava de Sons de la Mediterrània, a banda d’una entrevista amb Isaac parlant del nou disc i de la seva relació i col·laboració amb Aute, també podeu llegir-hi un reportatge sobre l’estret vincle que aquest ha mantingut amb Catalunya. Ell mateix hi diu: Vaig trepitjar Barcelona per primera vegada el 1951, quan tenia 8 anys. El meu pare, que treballava a Tabacos de Filipinas, va fer unes vacances a Europa i després d’una breu estada a Roma ens vam instal·lar a la ciutat”. Són tendres els seus records de la vila de Gràcia, quan “ens estàvem a la torreta d’uns oncles, al número 42 del carrer de Massens”. I és plaent l’evocació dels estius al Garraf: “La casa d’estiueig dels mes oncles a Sitges em permetia una inusual confraternització per a un noi d’aquella època amb unes noies franceses que hi passaven els seus estius”.

La relació personal i musical entre els dos cantautors esdevé, a més, un intercanvi autèntic entre dues cultures que haurien de poder conviure des del respecte, o sigui, sense necessitat de trepitjar-se ni fer-se ombra. Això, moltes vegades, no és així, i ja sabem quin és l’àmbit cultural que surt més perjudicat en aquests casos… Però produccions com Auteclàssic demostren que la cultura catalana, l’espanyola i l’universal, si es fonamenten veritablement en la diversitat, poden albirar nous horitzons de complicitat creativa entre el local i el global.