Montilla i el PSC: els fets i les paraules

Tal com recordareu, un dels eslògans de la darrera campanya dels socialistes al Parlament de Catalunya va ser el Fets, no paraules. Volien adequar-se al tarannà personal del seu candidat, José Montilla, per tal d’impregnar, després, l’acció de govern. La votació d’ahir de l’executiva del partit sobre la intenció de vot davant dels pressupostos estatals del 2009 permet, novament, calibrar quin és el valor de les paraules… i la contundència dels fets.


FETS:

El PSC (PSOE, a l’hora de la veritat) ha certificat el seu aval als pressupostos que es votaran dijous al Congrés dels Diputats. Els socialistes sostenen que fer caure els comptes de l’Estat provocaria una inestabilitat política que s’afegiria a l’econòmica, i que res garanteix que d’aquesta manera es tanqués l’acord per al finançament de la Generalitat que es desprèn de l’Estatut.

Fins aquí, res de nou…

PARAULES:

“Si es donés el cas, que no desitgem en absolut, que no s’arribés a un acord; si s’evidenciés que el Govern d’Espanya no tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans” .

Bla, bla, bla…

Montilla a Zapatero davant el plenari de XIè. Congrés del PSC:

“José Luis, los socialistas catalanes te queremos mucho, pero aún queremos más a Cataluña y a sus ciudadanos”.

Bla, bla, bla…

Malgrat tot, potser la tasca del conseller Antoni Castells, la visió il·lustrada de Ferran Mascarell -cada cop més nacionalment transversal i l’interès d’algú altre podrien aconseguir que paraules com aquestes, algun dia, es transformessin en fets.

Pasqual Maragall, per exemple, prou que ha patit les dificultats que al PSC hi hagi, en matèria nacional, una certa coherència entre els fets i les paraules. I així va el país…