Estreno l’MP3 amb MANEL

Em resistia a tenir un MP3, sobretot perquè no acostumo a escoltar música quan vaig pel carrer. No n’acabava de veure, doncs, la utilitat, i no m’agrada dependre de la tecnologia, sinó únicament adaptar-la a les meves necessitats. Però finalment -esperonat per les dones de casa, que en tenen totes tres- he sucumbit, i ara sóc un usuari selectiu del petit estri. Selectiu en la mesura que no penso treure’l a passejar, i que combinaré la música que hi gravi amb l’escolta de cedés propis i dels que trobo en préstec a les biblioteques.

Posats a fer, el meu MP3 s’ha estrenat amb Manel, el grup català, i en català, de moda… per mèrits totalment propis. Les cançons que conté el seu primer disc, Els millors professors europeus, m’agraden força, i algunes m’agraden molt. Són vives, creatives, enginyoses, fresques, estimulants. El boca-orella ha funcionat prou bé, en aquest cas, fins al punt de revolucionar una mica l’star-system nostrat. 

Amb l’MP3, el quartet de Gràcia [www.manelweb.com] encara m’entra més bé, òbviament, a l’orella. I és deliciós que, tal i com ha declarat algun cop Guillem Gisbert, el cantant, moltes de les cançons del seu plàstic “estan fetes per uns individus que no es plantejaven mai treure disc”.

És justament això el que sembla -a més, no cal dir, del seu talent- que atreu de Manel: la naturalitat. El Guillem, el Roger, l’Arnau i el Martí van de tios normals, d’aquells en què l’èxit sembla que ha sorprès la pròpia empresa. Però és un èxit legítim i que, col·lectivament, ens convenia, ara que el panorama de la música catalana sembla que està tornant a animar-se, sobretot pel cantó del pop. 

Us he adjuntat el directe d’una de les cançons d’aquests xicots que més m’encanten, Ai, Dolors, tant en la lletra com en la música. És un tema que sap expressar l’amistat que pot quedar després de l’amor amb una gran subtilitat. De fet, si les músiques manelesques són realment plaents, les lletres tenen una barreja d’originalitat i quotidianitat que les fa ben interessants.

Per això, l’expectativa d’assaborir un segon treball dels graciencs és, ara mateix, alta. De moment, la seva música compacta, entre el folk i el pop, ens ha seduït, ens ha atrapat a molts i a moltes. Tant de bo que, en català, això fos moneda corrent. Antònia Font, si no m’erro, ha estat l’últim cas concret -entre els grups- d’un tipus de fascinació que converteix la música d’aquí en un actiu social. I, personalment, m’agradaria que amb els maresmencs Relk acabés passant el mateix… 

Al despatx, la Noe és una reconeguda fan de la banda mallorquina liderada per Joan Miquel Oliver, però els darrers mesos també s’ha rendit a Manel. A l’Oriol -el criteri musical del qual sempre cal valorar- també li agrada un grup que va poder escoltar -com la Noe- a uns concerts que van tenir molt d’èxit al bar Heliogàbal de Gràcia. L’Anna, d’aquesta aigua, no en beu tant, perquè és més addicta a la música anglosaxona i a la cultura japonesa en general, a més de cinèfila de pro. Tots els gustos i aproximacions a les arts, i sobretot si hi ha qualitat, són respectables…

Al meu MP3 hi aniran entrant moltes músiques, però procuraré que tinguin, precisament, el segell de la qualitat com a distintiu. Si d’alguna mena d’elitisme em puc vantar, sortosament, és d’aquest. Justament per tenir nivell, Manel ha fidelitzat un sector de públic, i això és bo per a ells i positiu per a la música, la cultura i el país. Quan tantes coses són incertes, els referents, si més no, han de ser bons. Que cadascú hi aporti els seus.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*