Les presències de PLA-NARBONA

Fins al diumenge 5 d’octubre podeu visitar a Sant Cugat del Vallès una mostra antològica de l’artista Josep Pla-Narbona. Jo ho he fet durant el mes d’agost i ja sabia que no en sortiria defraudat, perquè no només jugava  sobre segur sinó, goso dir, a camp propi. I és que, a partir de l’entrevista que vaig fer-li l’any 2001 per a El Temps, es va crear entre nosaltres una atmosfera d’amistat, admiració i complicitat a l’entorn d’un esperit sensible -d’aquells que, certament, es fan estimar- i una obra que s’ho val.
“La societat formiguera no és gens formidable”, vaig titular la conversa publicada en aquella ocasió -al núm. 897 del prestigiós setmanari. I és que Pla-Narbona em comentava: “Penso en Paul Valéry quan es referia al que ell en deia la societat formiguera en què vivim, tan massificats, i que em sembla tan poc formidable”.

Certament, Josep Pla-Narbona San Antonio (Barcelona, 1928) sempre ha anat fent via tot fugint una mica del ramat, i potser per això no ha tingut el reconeixement que, com a gran creador que és, li seria degut. Per les vicissituds de la seva trajectòria i també per les circumstàncies: prestigiós primer en el món del disseny gràfic, deutor d’episodis vitals a voltes traumàtics, protagonista tardà en el món de la pintura -tot i que ja se’l coneixia com a dibuixant i gravador… Ara, als seus 80 anys, contempla la vida des d’una sensibilitat alhora serena i extrema.

L’Eros primordial en l’obra de Pla-Narbona és la mostra mitjançant la qual us convido a descobrir -o redescobrir, segons la vostra disposició- una obra que participa de l’esperit del Renaixement i, sobretot, de la poètica del surrealisme, una avantguarda que alguns poden creure superada, com si formés part d’un passat remot que, òbviament, no ho és tant. També s’ha considerat aquesta obra com a “metarealista” per tal com expressa amb intensitat els drames i les paradoxes de la psicologia humana. Posat a etiquetar-se, l’artista es considera integrat dins del realisme simbòlic.

Pintura, dibuix, gravat, escultura… El nostre home hi incorpora obres d’una plàstica i una cosmovisió a voltes increïbles i sovint colossals. Jo vaig entrar en contacte amb el seu univers a partir, precisament, del llibre L’univers Pla-Narbona (2000), de l’amic Oriol Pi de Cabanyes -comissari de la mostra actual- i el desaparegut escriptor, metge i polític gallec Domingo García-Sabell. Una obra magníficament posada a l’abast del públic per les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa [www.elcepilanansa.com].

Des d’un “domini absolut del dibuix”, com diu Francesc Fontbona, m’agradaria assenyalar el mateix pel que fa al color si no fos que jo no sóc un expert. En tot cas, i com a simple consumidor d’art, us ha de quedar prou clar que aquesta obra m’encanta. Em fascinen moltes de les seves peces, començant, per exemple, per les que incorporen uns característics paravents entre les persones com a símbols de la incomunicació humana. O les màscares que tots portem al damunt per prevenir d’excessives incomoditats la nostra vida…

O, més en concret, pintures tan deliciosament poètiques com Peres aerostàtiques (1998), El temps de les cireres (1999) o una altra de més punyent però amb un títol massa llarg, per al meu gust: Ara és temps de morir que la vida comença (1996). Per no parlar de la que -tan conceptualment rotunda- adjunto a l’entradeta d’aquest post, Adan i Eva (1983).

Però podria destacar moltes més composicions. Impossible, doncs, d’encabir-les en l’espai d’un bloc ni, fins i tot, en el món d’Internet. Per això us convido a anar a Sant Cugat -una ciutat, d’altra banda, prou ben comunicada- i tastar Pla-Narbona per vosaltres mateixos.

En aquest sentit, a www.museu.santcugat.cat hi trobareu les pertinents indicacions prèvies, en el benentès que, al seu espai del Monestir, podreu admirar -a més d’escollits quadres de Pla-Narbona- la suggestiva resta d’instal·lacions museístiques i el formidable claustre. I a la Casa Aymat -situada ben a prop de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat-, una part encara més completa de l’obra de l’autor, amb el complement d’un audiovisual prou interessant. Com també és reeixit el catàleg, que encapçala una presentació de l’alcalde santcugatenc Lluís Recoder.

Pla-Narbona ha estat amic, entre d’altres, de figures de la talla de Salvador Espriu, Joan BrossaCamilo-José Cela, Felip Cid, Francesc Català-Roca, Joan ObiolsJuan Rof Carballo. Precisament, en relació a Brossa -amb qui compartia tertúlia al reservat d’un restaurant del carrer Mallorca barceloní desaparegut fa anys, el Sí, Senyor-, m’agrada cloure el text amb l’enginyós joc verbal -sobretot, per part d’en Josep- amb què va finalitzar la conversa publicada que vam mantenir a la seva casa i estudi de La Floresta:

“-Precisament, Brossa definia la seva producció com un bosc inquietant de presències. Aquest bosc, deixa veure els arbres?

-D’arbres, no n’hi ha.

-Tot és bosc, doncs?

-No. Tot són presències.”  

4 pensaments sobre “Les presències de PLA-NARBONA

  1. Excel·lent article. Fa ganes de conéixer més en Pla Narbona. Si en tens disponibles, me podries fer arribar un exemplar d’El Temps, o dir-me com aconseguir-lo?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*