Formidable PERICO PASTOR

Ara mateix, Salon des Refusés, de Perico Pastor, és una de les millors exposicions que es poden veure a Barcelona, però només fins al dia 6 d’agost. La pulsió vitalista i la destresa tècnica del pintor, dibuixant i il·lustrador de la Seu d’Urgell -resident a BCN i format aquí i a Nova York- es fan paleses en l’espai emblemàtic de la Sala Parés. És una obra de la qual jo havia sentit parlar en termes elogiosos, però que encara no coneixia prou directament. I n’he quedat -i em plau transmetre-us-ho- molt gratament sorprès.
Me l’havia recomanat l’Anna Maria, que és amiga de l’artista, i com que el seu és un criteri estètic afinat, ja anava a veure la mostra amb una predisposició favorable. I sí, puc dir que vaig quedar prou subjugat per la producció d’un creador -a qui, a més, vaig tenir la sort de conèixer fugaçment abans d’adquirir el catàleg- el món del qual ens transmet, a voltes, una visió hedonista de la vida, la qual cosa també convé. Ho fa amb colors càlids -quan el color té protagonisme en les composicions-, amb traç àgil, amb una mirada detinguda, amb un dinamisme vibrant.

El mateix Perico (Pedro Pastor Bodmer, 1953) escriu, en un tríptic sobre l’exposició, que “l’any 1863, per ordre de Napoleó III, s’obria el Salon des Refusés, per acollir alguns dels artistes que havia rebutjat (refusé) el Salon oficial -també s’hagués pogut dir Salon des Recuperés“. I és que “pintar és un exercici constant d’elecció, d’acceptació i de rebuig (…). Després de cada sessió, després de cada sèrie, en endreçar l’estudi, abans de cada exposició, un guarda, o descarta. Constantment (…). Aquest racó és alhora saló dels rebutjats i dels recuperats”.

Rebutjats o recuperats, trobo aquests resultats creatius molt ben acceptats per mi, en conjunt. En el cas d’aquesta exposició de la Parés, no totes les pintures i dibuixos -fan impressió, els que pengen del centre de la sala- són hedonistes, perquè la condició humana, ja se sap, té clarobscurs, aquí ben reflectits. Són diverses les figures, i contradictòries, potser sí, però sempre impactants. Ja ho explica, en el catàleg, Quim Monzó: “Les idees que hi ha en aquesta exposició del 2008 em fan pensar en una orquestra, i en Perico Pastor fent-ne de director. ¿És que abans era solista? Doncs potser sí. Potser sí que, de tocar el piano, ha passat a dirigir una orquestra: una orquestra on tots els intèrprets són ell mateix”.

Dos dies després de veure la mostra -que he tornat a visitar ràpidament abans d’escriure aquest post-, l’AM m’ensenyava la traducció interconfessional de La Bíblia que, il·lustrada per Perico Pastor [www.perico.net], ella té a casa, en tres esplèndids volums. Són, en total, un miler d’il·lustracions, 650 en blanc i negre, i la resta en color. Editada el 2007 per Enciclopèdia Catalana, no cal creure necessàriament en interpretacions de la transcendència per tal de valorar adequadament la importància cultural de la religió i, no cal dir, dels textos bíblics. El nostre artista és un molt bón exemple d’aquesta entesa tàcita, i, d’altra banda, és evident que il·lustrar -i interpretar, doncs- una obra així no s’hagués ofert a un creador que no s’ho meresqués.

M’ensenya també, l’amiga, catàlegs de mostres anteriors de Perico. A parer meu, ha seguit una evolució coherent i, amb els anys -és, aproximadament, de la meva generació- afavoridora. Superats -o ho han de ser- els dilemes figuració/abstracció, pintura i dibuix/altres formats i en altres dimensions, cadascú ha d’anar identificant-se amb els estils que el vinclin més a l’art, que més l’emocionin, i amb els artistes que, sobretot, l’interpel·lin. En el meu cas, he descobert que Perico Pastor n’és un. I formidable.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*