Arxiu mensual: desembre de 2019

Jo, a 5 PARTITS polítics, 5… I vosaltres? (1)

No sé si, tal com van les coses, vantar-se’n és un mèrit… Sóc a punt de fer 65 anys, i calculo que, en conjunt, n’hauré passat 19 directament vinculat a partits polítics, un total de 5. I què?, direu…

I és que aquest hipotètic 5 a 0 no vol dir, òbviament, que vosaltres no pugueu tenir interessos, motivacions o actituds de tipus polític. Només indica que a mi m’ha interessat -més per idees, us ho cregueu o no, que no pas per afany de poder- implicar-me en un univers com més va més qüestionat. Tot i que ningú encara no ha aconseguit trobar-hi, en democràcia, una alternativa real.

Tenia 20 anys; a la meva Terrassa no lligava noies -o ho feia molt poc- i vaig anar a un conegut psicòleg -i després amic- per tal de tractar el problema. Se’n va adonar aviat que jo no tenia, aleshores, prou vida social i em va convidar a afiliar-me al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), liderat per l’enyorat Josep Pallach. Si llegeix això, segur que el psicòleg i amic -i també destacat polític- que ha estat Jordi Labòria pot recordar-ho…

Aquesta va ser la meva primera incursió directa en la política. El RSDC va passar més tard a anomenar-se Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) per a diferenciar-se del PSC-Congrés que liderava -d’una manera a voltes erràtica- Joan Reventós, més tard màxim dirigent de l’actual PSC i després president del Parlament de Catalunya.

Pallach, polític amb experiència i home tan auster com ardit  -la seva personalitat l’he anat admirant més i més amb el pas dels anys-, és un gran referent que el país va perdre massa aviat, però mai no s’ha esvaït la seva influència. Jo, a mitjan 1976, vaig donar-me de baixa del seu partit perquè, entre d’altres coses, m’anguniejava massa l’etiqueta socialdemòcrata amb què ens batejaven a dojo Amb el temps, me l’he feta totalment meva, i m’escau tant com socialista democràtic o socialista tout court

Josep Pallach tenia una personalitat molt acusada, un discurs polític ben pedagògic -també va ser un pedagog reconegut- i sabia defensar-se adequadament dels adversaris, que al final de la seva vida van ser una mica massa i sovint ben impertinents. L’home i la seva circumstància, ja en la història…

Després de l’estiu del 1976, la gent del Front Nacional de Catalunya a Sabadell -recordo, entre d’altres, Josep Guillem– va contactar-me per tal de reorganitzar la històrica formació a la meva Egara (sense accent, sempre!). Hi restava un nucli molt petit que, singularment amb l’amic Josep Viladevall -per on pares, xicot?-, vam contribuir a redreçar.

Més tard, la meva evolució professional va fer-me esdevenir cap de premsa del partit a nivell nacional i també membre de l’executiva -això no té molt mèrit, no arribàvem a mig miler de militants a tot Catalunya. Primer liderava la formació l’enginyer industrial i economista Joan Cornudella, el cavaller d’ulleres fosques que veieu a la imatge. Antic membre d’Estat Català i persona vinculada a la maçoneria -que mai no és poca cosa-, l’any 1978 se’n va anar al PSC-Reagrupament -quan en Pallach ja havia traspassat- i després a l’actual PSC, que aleshores -per sort!- no era ben bé el d’ara…

FNC

El Front -que actualment, després d’anys d’hivernació, sembla que ha tornat a renéixer des de Ripoll– em va conferir la identitat independentista, de la mateixa manera que amb el PSC-R havia adquirit  la socialista. Segons com, relligant-les, els membres del FNC es proclamaven partidaris de l’aleshores conegut com a socialisme d’autogestió, tot i que jo crec que força d’ells i d’elles eren, sobretot, allò que abans se’n deia -ara no tant- patriotes. M’està bé, tot i que jo mai no m’he considerat un independentista o sobiranista i prou, sinó que sempre he preferit tenir, diguem-ne, dues ànimes, la nacional i la social.

Desplaçat Cornudella a iniciativa pròpia, des de l’executiva de l’històric partit vaig tenir ocasió de col·laborar amb el segon personatge, diguem-ne galtaplè, que podeu veure, l’advocat Jordi Casas-Salat. Per mi, un home del tot entranyable i de conviccions molt sòlides. No tenia tanta i tan interessant trajectòria com Joan Cornudella, però la mateixa -o qui sap si fins i tot més- dignitat…

Aquests darrers temps, em plau haver reconnectat -a iniciativa d’ell- amb un dels dirigents històrics de la formació, Robert Surroca i Tallaferro. Sí, el segon cognom té un alè medieval i, segons com, d’heroi de còmic, però és ben real… Durant la Resistència al franquisme, en Surroca liderà un eficient equip de passos de frontera a través dels Pirineus. Aquesta gent, a més de patriotes, muntanyencs experts, van passar clandestinament persones, llibres, revistes, material divers… de l’una banda a l’altra de la ratlla fronterera.

A més, en Robert -85 anys ben actius- tingué un paper destacat en el disseny de les accions del Front al carrer, el control de les multicopistes de l’època i el posterior repartiment de propaganda. També, en posar en funcionament les mesures de seguretat internes i externes. Avui manté ordenat un arxiu sobre la història del partit i de l’independentisme en sentit ampli…

No patiu, que no trigaré gens a explicar-vos el meu pas per altres dues formacions polítiques, sempre -i com sempre- ben nostrades. Us ho mereixeu, s’ho mereix el país i -algú ho havia de dir!- fins i tot m’ho mereixo jo… Quan s’és a prop de fer 65 anys i, doncs, de jubilar-se, és quan ja es poden explicar moltes batalletes. I algunes, també al servei històric de la memòria, s’han d’explicar!