Arxiu mensual: maig de 2018

Prou que s’esbraven els VELLS, si encara poden…

Com s’esbrava la mala llet -bon títol i, sobretot, ben directe- és la darrera obra d’Antònia Carré-Pons. A diferència de les novel·les anteriors, aplega un recull -segons com, massa breu- de contes ben perfilats. Rastres intensos d’una escriptora que s’esforça en fugir de la repetició, i a fe que ho aconsegueix. En aquesta ocasió, de la mà d’un dels llibres més venuts la darrera Diada de Sant Jordi, i que ja va per la tercera edició.

Un llibre que, sense embuts ni dissimulacions, “va de vells”. O sigui, hi podem entreveure la fugacitat de la vida, la decadència després de la plenitud -si és que hi era realment-, les nostres fragilitats -que hi són sempre… Una obra sensible i molt ben escrita, com és habitual en l’autora.  

Quant el pare de l’Antònia va quedar afectat per un ictus -aquesta, arribats a una certa edat, és una de les pegues que ens poden passar-, ella es va haver de familiaritzar amb els hospitals, els casals d’avis, els geriàtrics, les residències… En fi, res de nou per a tanta i tanta gent, siguin els pacients, siguin els seus familiars. Tot pot servir de font d’inspiració, i encara més les experiències humanes intenses, ni que siguin -només aparentment- regressives.

De tot plegat n’ha sortit una obra (Club Editor, 2018) d’estil despullat, influïda per la literatura russa que l’egarenca tant bé coneix i valora -singularment, Dostoievski-, o per autores de la talla de la canadenca Alice Munro o l’alemanya -d’origen romanès- Herta Müller. Uns contes que ens mostren situacions habitualment fràgils, però amarades de sensacions emotives i de sentiments àvids, sovint contradictoris… Els de la molta vida viscuda que cada persona veu que se li escola, però que intenta retenir poc o molt inútilment, i per això procura esbravar-se, si encara pot…

Per exemple, amb el ball plaent en un casal d’avis i els flirtejos consegüents d’una parella de vidus, perquè la passió i el sexe, a una certa edat, disminueixen, clar, però no s’extingeixen, sobretot si les persones en concret se senten encara vives; amb els records d’una convivència matrimonial que sovint no ha estat fàcil; amb la relació entre una mare aspra i la filla que té -malgrat tot- el deure moral de cuidar-la; amb la mala llet proverbial d’un vell, tal com es proclama en el títol, i que s’esbrava d’una manera funcional i no tan sorprenent; amb un altre iaio que es deleix amb el contacte femení, tolerat o no; amb l’alternança entre humor, sensualitat i decrepitud; amb el contrast de la vida senil amb la dels joves; amb una darrera reflexió sobre la mort..

Tot plegat servit, en conjunt, amb un alt nivell literari, com cabia esperar amb la cada cop més consolidada, dins les nostres lletres, Antònia Carré-Pons, autora que té una doble personalitat intel·lectual, ja que també respon a l’alter ego d’Antònia Carré, filòloga medievalista. Sobre la seva producció, ja us n’he parlat a https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097 . I n’haurem de continuar parlant, d’aquesta escriptora i amiga de la meva Terrassa, perquè la cosa promet…

Per als qui tenim ja una edat i estem, si no a les portes de la decadència, no pas tant lluny, relats com els de l’Antònia no fan cap mal, ben al contrari. Ens fan tenir més en compte que el nostre temps és breu, i que cal gaudir al màxim a cada etapa d’aquesta existència efímera, i amb els mitjans i estímuls adequats. I als qui -com també és el meu cas- comencem a tenir certa experiència d’hospitals, casals d’avis, geriàtrics, residències… Com s’esbrava la mala llet esdevé un material d’entrenament de qualitat, i una mirada també irònica al temps que ens fuig, per molt que l’intentem retenir.

Amb la vacuïtat de l’inútil, amb la lleugeresa de l’efímer, amb el desig -tan enganyós- d’eternitat…