Arxiu mensual: març de 2018

L’ardit JOSEP ROVIRA em proporciona un “bolo” televisiu

No passa habitualment que un vagi a la televisió, i no tant com a públic -que tampoc no hi he anat gaire- sinó com a convidat. Ho havia fet algun cop, però -imagineu-vos- abans que sortís TV3

I ara, en plena seixantena, m’ha caigut això que se’n diu un bolo a una emissora local, Esplugues TV, que també és, per la seva producció de continguts, d’àmbit relativament comarcal al Baix Llobregat. Hi fan un programa d’interès evident, “La clau de la nostra Història”, en el qual s’hi va parlant de diversos personatges, episodis i escenaris que conformen el que som a partir del que hem estat, i donen encara més sentit al que podem ser. Amb el vist-i-plau del Regne d’Espanya… o sense el seu permís.

La qual cosa torna a ser remarcable en aquests dies, que ens els volen -per a mal… o per a bé- tan entretinguts… Però que hem d’afrontar amb el màxim esperit unitari possible.

El culpable històric de la meva intervenció va ser el referent socialista i sobiranista català Josep Rovira, i el responsable directe -moltes gràcies per pensar-hi-, l’amic historiador, gestor cultural i activista del sobiranisme Víctor Cucurull, nascut, com l’anterior, a la ciutat -i abans vila- de Rubí, a dues estacions de tren de la meva Terrassa, al Vallès Occidental….

Al petit i casolà plató dels estudis espluguins d’ETV  http://etv.xiptv.cat/ ens hi esperava  un altre cavaller també il·lustre i il·lustratJaume Marfany, que ha estat vicepresident de l’ANC i és el presentador del programa que us deia, en el qual el Víctor fa d’assessor històric.

Mitjançant aquest enllaç, podeu veure l’emissió completa de l’espai dedicat a Josep Rovirahttp://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/josep-rovira-politic-i-revolucionari-catala-1902-1968.

Les i els qui em coneixeu ja sabeu que jo sóc el de la camisa grana. Però ara no es tracta tant de parlar de mi, sinó del patriota, revolucionari i després reformista -que és el que jo mateix, si em permeteu, he estat sempre- rubinenc. Reformista, sí, perquè les revolucions -tot i que tinguin aspectes prou dignes de consideració-, també estan plenes de contraindicacions, tan lamentables com prou conegudes…

Us en faré una síntesi breu, perquè un article més llarg sobre Josep Rovira i Canals ja el vaig publicar recentment al web L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, en el qual col·laboro habitualment com a afiliat a MES (Moviment d’Esquerres)  https://mesesquerres.cat/.

Us l’enllaço també:  http://opiniosocialdemocrata.cat/josep-rovira-baula-transmissio-historica-que-no-cal-oblidar/.

Josep Rovira, nascut a Rubí a començaments del s. XX, va patir això que ara, malauradament, torna a estar de moda -l’exili- a la Catalunya Nord. Allí hi va conèixer un altre exiliat de renom, l’antic coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, al seu torn fugitiu -la Història es va repetint- de la Dictadura de Primo de Rivera. L’Avi se l’enduria al mític complot separatista de Prats de Molló, aventura com sabreu fracassada, però ben significativa per internacionalitzar, aviat farà cent anys, la causa catalana. 

Ardit militant -era un home d’un coratge i una valentia posats habitualment a prova- d’Estat Català, Estat Català-Partit Proletari, el BOC i el POUM, després de la desfeta del 39 -i de combatre-hi a primera línia i ser empresonat- s’exilià novament a l’Estat francès i hi impulsà la plataforma del Front de la Llibertat i el primer Moviment Socialista de Catalunya, un dels precedents dels qui ens considerem socialistes republicans, per oposició -entre d’altres- als ara icetians socialistes monàrquics

Proper, doncs, a Macià i després a Joaquim Maurín i un altre luxe històric, Andreu Nin, el nostre home havia de sentir-se desenganyat, com tanta altra gent, de l’stalinisme, i per això abraçà els ideals del socialisme democràtic, l’únic que de veritat pot dir-se socialista… sense que se li caigui la cara de vergonya.

I, si et consideres socialista i creus en la democràcia, per força has d’estar per la llibertat dels pobles, concretada en un dret d’autodeterminació que, en el nostre cas, ens ha de dur a un Estat independent en forma de República. D’una res publica -o empoderament de tot i de tothom- que no solament cal proclamar -ja ho hem fet, no tan sols recentment, sinó moltes vegades- sinó implementar, fer-la efectiva.

A desgrat de la repressió que puguem patir, singularment aquests dies -i esperem que Alemanya no s’hi acabi apuntant-, però per coherència amb la història d’una nació que, fins i tot quan tenia reis, ja havia implantat un model pactista avançat al seu temps.