Arxiu mensual: febrer de 2018

BCN: l’alegria de viure, la teca, i els misteris…

El llibre 1002 curiositats de Barcelona, de Núria Miret, és una de les obres de divulgació sobre el Cap i Casal donades a conèixer els darrers anys que paga la pena de llegir. Es tracta d’un d’aquests textos volgudament amens i il·lustrats amb cura, en un format que jo en dic artesà de butxaca.

Publicat el 2015 a la col·lecció “l’Arca” de Redbook Ediciones,  té un subtítol referit a la ciutat -“llibertina, gormanda i secreta”- que incita a què el volum et resulti, encara, més plaent. La Núria, que sap explicar noms, fets, anècdotes i circumstàncies -i també documentar-los prou- ens ho posa fàcil, com ja havia demostrar a l’anterior 1001 curiositats de Barcelona

Pel Nadal d’ara fa ja més d’un any, la Montse amb la delicadesa que l’hi valora tothom qui la coneix-, va tenir l’encert d’obsequiar-me amb aquest llibre. Precisem-ho una mica més: el seu tió me’l va cagar, però ella m’hi va afegir una carinyosa dedicatòria. Que contenia una expressió que es correspon amb el títol d’aquest post, i, com que l’ordre  sona bé a l’orella, em permeto de desordenar els continguts de la Miret i començar per les notes d’aquesta alegria de viure. O mala vida, si voleu…

I així, entre les 1002 curiositats… hi trobem, per exemple, facècies de bordell -també farcides de masclisme rampant, dins i fora-; rastres d’espectacles obscens, poc o molt tolerats pel clergat; notícia de les antigues festes dels folls; monges casadores als afores de Sabadell; sodomites en acció; postures correctes que dictava l’Església per fer l’amor o, com se’n deia aleshores, enfonyar el siurell; la moda, al s. XVII, del mugró a la vista; la publicació, al XV, de l’Speculum al foder, el primer manual europeu d’erotisme; llibertins del s. XIII i ludòpates del XVIII; els serveis de les anomenades putes de frares; els triquets com a espais de jocs; l’addicció a la morfina; la Mare de Déu de la Ganivetada

Ben entretingut, oi, tot plegat? Però aneu en compte i sobretot respireu, sisplau, que ara ve la teca i us podríeu ennuegar. Per començar, si proveu el vi laietà de la Sagrera i Sant Martí; o l’adefina pel Sàbat, un plat molt popular entre els jueus barcelonins; o les neules en piment a l’Edat Mitjana; o el deliciós tourroun de Barcilouno, dit així, en occità; o la carn, bona i abundosa, de l’hostal de la Font del Lliri; o la tradicional crema de Sant Josep…

…tot passant pels arrossets; la picada, una de les salses més antigues de Catalunya i d’Europa; el desfici per la xocolata, també vinculat a l’emblemàtic Can Culleretes; més restaurants com el Beco del Racó, Can Falcón o el 7 Portes; o un plat culturalment bèstia, el gat amb suc…; afegint-hi la tradició menestral de les fontades; la devoció per l’arròs Parellada; el deliciós pijama a l’hora dels postres; xiringuitus i bodegues de tota la vida; el deliciós braç de gitano; les nostres castanyeres; els canalons Rossini i el fricandó; el pollastre del Prat amb prunes seques i orellanes; el mató de Pedralbes amb mel o crema cremada; l’esclat dels llibres de cuina…

Esteu ja tipes, i tips… o retips? Doncs prepareu-vos adequadament per a uns quants misteris de la capital catalana, una urbs que Núria Miret, per donar encara més interès a la cosa, qualifica històricament d’obscura, supersticiosa i cruel. En aquest apartat, el llibre ens mostra, per exemple, l’últim alè, entre turments, de la copatrona Eulàlia; els continguts del llibret Cervulus, o Cervus, del bisbe i sant Pacià (s. IV), que denunciava les pràctiques paganes dels barcelonins i els instava -no cal dir- a retractar-se’n…; la llegenda de Sant Pere de les Puel·les; el Directorium Inquisitorum, un manual de l’inquisidor de gran utilitat…    

…per caure després al forat del Diable o abeurar-se a la font de les Bruixes; comprar roba amb el jueu errant, i conèixer millor aquesta comunitat a la Casa de l’Alquimista, al núm. 8 del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call; o saber dels murs del Tinell i les seves pèrfides mentides, o de l’hostal de l’Infern; conèixer el Llibre d’amor de dones, i accedir a les misses negres del convent de Santa Caterina; o a la Casa de la Por, al carrer Nou de la Rambla;  poder sopar amb una calavera, o trobar-se amb la fantasma del convent de Montsió; o conviure amb els anarcoespiritistes…   

L’obra també ens acosta, finalment, alguns senyors i senyores de Barcelona, tan significats com l’auriga olímpic de l’Antiguitat Luci Minici; el bisbe Pacià; la princesa romana Gal·la Placídia; l’abadessa Madrull, o l’enamorada comtessa Almodis; el rabí Salomó ben Adret, o un altre referent d’aquest ram, Hasdai Cresques; Sibil·la de Fortià, bruixa, o Joan de Canyamàs, un pagès que va voler matar Ferran II el Catòlic; Nina Bergonzi, amant de Casanova; Antoni Amatller, xocolater: o l’heroic i infortunat general Josep Moragues; o una alcavota, la tia Caterina; la bella Joaquima, o una pagesa sàdica que li deien la Recollons; o el santet Francesc Canals; o Amalia Domingo, mèdium d’origen sevillà; o l’espiritista Josep M. Fernández Colavida…  I dos personatges del món de la teca: el famós cuiner Ignasi Domènech i el lleter Marc Viader, que dóna nom a una de les granges més emblemàtiques del Raval i de tot Barcelona

Mil gràcies, Montse. Llibres com aquest permeten que t’enamoris -o ho tornis a fer- d’una ciutat com Barcelona, que és la meva d’adopció i la teva d’origen. I és que, malgrat els problemes i les dificultats -que patim ara mateix al conjunt del país-, no hi ha res que pugui aturar la força d’una urbs que, a més de ser el cap-i-casal de Catalunya, té ganes de menjar-se el món. I de fer-ho, no cal dir, a la seva manera…

 

La “Intel·ligència Republicana” que propugnava LLUHÍ i VALLESCÀ i que ara ens torna a convenir…

La tertúlia de dilluns passat a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, organitzada per la seva Secció d’Història a propòsit del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República, va resultar d’allò més interessant. Em va encantar de ser a la mesa, com a lector de l’obra, al costat dels autors, els prestigiosos historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Enric Gonzàlez i Vilalta.

El volum que han fet sobre Lluhí i Vallescà (Ed. Base, 2017) s’ho val, i molt. És una obra que ens retorna la figura d’un polític republicà de primera línia però que el temps i les circumstàncies havien gairebé oblidat. Potser no tant l’influent setmanari -i després diari- L’Opinió, que Lluhí i els seus amics impulsaven a finals dels anys 20 i principis dels 30, i per això eren coneguts, justament, com la colla dels lluhins…   

He d’agrair a l’amic Joan Solé -ponent de la Secció Història de l’Ateneu i impulsor dels seus Amics de la Història, que em convidés a prendre part en la tertúlia al costat de dos historiadors de tanta vàlua com el novaiorquès -descendent d’exiliats republicans- Enric Ucelay i el barceloní Arnau Gonzàlez, un dels noms emergents de l’àmbit historiogràfic d’entre les darreres generacions. En saben un munt i, a més, recerquen, escriuen i interpreten magníficament la història. Tot un luxe per als neòfits o per als que, com jo mateix, ho som una mica menys…

El Joan m’havia convidat a partir que jo li enviés un article meu de difusió sobre el gran referent que fou Lluhí. L’havia penjat al web, d’aparició recent, L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, que impulsa l’advocat i activista Pau Miserachs, coordinador a Barcelona del Moviment d’Esquerres (MES) i president del Grup d’Estudis Polítics.

Us enllaço l’article, com a informació bàsica d’una personalitat influent i també molt controvertida, però que ara mateix potser trobaríem a faltar… http://opiniosocialdemocrata.cat/els-nostres-referents-joan-lluhi-i-vallesca/.

De Joan Lluhí -fill d’un altre polític i advocat republicà, Joaquim Lluhí i Rissech– potser creureu que tenia un aspecte una mica amagrit. Doncs sí, la salut no era el seu fort, ja que patia d’úlcera d’estómac i per això va fer-se fonedís, en pocs anys d’exili mexicà, tres anys abans d’arribar a la cinquantena. Però la seva energia política, desenvolupada, com a molt, durant una dècada, va ser inesgotable. Impulsor molt destacat de la República; conseller en més d’una cartera de la Generalitat i ministre del Govern espanyol -tenia grans contactes amb els republicans de Madrid-; cònsol -i no precisament burocràtic– de la República a Tolosa de Llenguadoc

Un home, això sí, massa arrogant, però un polític de raça. Massa tapat, en el seu moment, per Macià i Companys, i després per Tarradellas. Sense menystenir el paper col·lateral d’Azaña.

Podeu comprovar-ho si accediu als materials de la sessió de dilluns, penjats al bloc de la Secció d’Història de l’Ateneu, entre els quals veureu que també figuren, al final, les notes de lectura que van servir d’oportuna crossa per a la meva intervenció:

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

A mi -potser us ho he dit algun cop-, m’apassionen els títols. Crec, per exemple, que una bona novel·la, o un recull de poemes, encara són més bons si tenen un títol potent, i no sé ben bé si això es pot fer extensiu als llibres d’història. Però no em refereixo ara al títol del llibre, molt expressiu i oportú, sinó a un altre que, de tan potent com és, em té, veritablement, el cor robat.

Us parlo de l’anomenat Manifest d’Intel·ligència Republicana, que Lluhí i la seva colla van impulsar en l’adveniment de la República i que L’Opinió va publicar el  2 de maig del 1930. Justament, ara que hem proclamat, de nou, una República, però no som capaços de fer-la efectiva -i encara pitjor, no ens deixen-, hem de ser tan republicans com sempre, però més intel·ligents que mai…

I és que hem de procurar de no caure de nou en alguns dels errors que hem comès en els darrers mesos, i que potser -en part- s’haguessin pogut evitar… Alhora, hem de saber trobar, com en tots els laberints, una sortida viable al que ara ens consumeix, perquè ens té enfangats. Espanya disposa del poder de la porra i de la toga, i nosaltres no hem de renunciar als  nostres objectius de llibertat i dignitat, però sobretot hem de trobar el camí raonable i el relat eficaç per tal implementar-los. No és fàcil, ara mateix…

Mentrestant, us convido a interessar-vos, mitjançant llibres com el que comentem, pels nostres referents històrics. Ara, singularment, per aquesta figura lluhiniana que, si hagués perviscut uns quants anys més, hauria lluït més encara, i resistit millor el desgast de la memòria…

Recuperem Lluhí! Ara que -amb molt d’esforç i també patiment- ens ocupen noves repúbliques, torna a tocar…