Arxiu mensual: octubre de 2017

Diàleg, per la independència, entre RAUXA i SENY

He dit més d’una vegada que, en tot aquest camí -llarg o curt, segons com es miri, del procés català- m’he mogut entre el “pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat” que propugnava el teòric marxista italià Antonio Gramsci. Dit amb d’altres paraules: la rauxa i el seny, el seny i la rauxa

Ara, la proclamació efectiva de la independència ja és un fet, i les coses s’han posat, com a mínim, delicades. Mentrestant, és oportú d’establir un diàleg entre dos personatges per a sospesar els pros i contres de la situació. Des del convenciment, no cal dir, que l’Estat independent en forma de República és el que millor ens convindria.  

 

SENY

  • Podem tenir tota la raó moral de la nostra banda, però potser no tant l’oportunitat política a curt termini. Mira-t’ho com vulguis, el Govern espanyol -i bona part del seu entramat institucional- ha posat les coses massa al límit. Això, convinguem-ho, és com un partit de futbol. El teu equip juga, amb qualitat i convicció, a l’ofensiva, però l’altre va al límit del reglament. I l’àrbitre -sobretot la Unió Europea, en aquest cas- ignora les agressions i diu allò de “sigan, sigan”

RAUXA

  • Aquest “procés” ja sabíem que no era fàcil, però ara hem declarat unilateralment la independència, i de manera efectiva. Només així, Catalunya aconseguirà el reconeixement internacional d’altres països, pocs o molts, i segurament això no serà l’endemà. Els efectes de la nova situació ens beneficiaran clarament, però t’admeto que només tindran eficàcia a mig termini…

SENY

  • Sí, però la situació del mentrestant esdevé molt incerta, a hores d’ara. Les nostres institucions, totalment intervingudes; l’economia, perjudicada, pel cap baix; la societat, ja ho aniràs veient a partir que la repressió vagi desplegant-se, més atemorida…

RAUXA

  • Sense coratge no es poden afrontar aquestes situacions. Ja ho sabíem, o ho havíem de saber… Nosaltres només hem fet una revolta per mitjans pacífics, des de l’impuls de la identitat i la bandera de la democràcia. Toca, ara, ser conseqüents…

SENY

  • Quan dius nosaltres, a qui et refereixes? Perquè els 72 diputats i diputades que conformen la majoria al Parlament no representen al conjunt del poble català. Són majoria, sí, però molt ajustada. I sembla ser que, segons les dades disponibles, no conformen la majoria del vot popular… Amb això no vull dir que el procés hagi perdut legitimitat, però potser, per saltar una paret tan alta com la que tenim al davant, havia haver acumulat molta més força. El 60% del vot popular, o el 55%, pel cap baix… Això, amb unes noves eleccions, podríem arribar a saber-ho.

RAUXA

  • Una eleccions constituents, potser sí, però només autonòmiques… Hagués optat per les primeres, si de cas, però sempre després de declarar la DUI, i encara més veient com s’estan comportant a l’altra banda.

SENY

  • Sigui com sigui, calia trobar una sortida raonable al laberint en què ens hem -o ens han- ficat. Vull insistir-te en el tema de la majoria massa relativa. Si la tinguéssim més àmplia, podríem controlar millor l’economia, i potser així s’evitarien els moviments d’un seguit d’empreses, i no precisament les pimes. I s’influiria més en les línies informatives de determinats mitjans catalans, gens o poc favorables al procés. I la viabilitat de la independència mitjançant referèndum te la comprarien millor l’entorn europeu i el conjunt de la comunitat internacional.

RAUXA

  • T’admeto que la DUI és arriscada, a curt termini. Però ara hem de ser capaços d’aguantar la bastonada  de l’article 155 i ja vindran temps millors. No oblidis que el deute espanyol perilla, i que el Govern espanyol -amb l’ajut inestimable del PSOE- està deteriorant la seva imatge a l’exterior cada cop més. Coratge, insisteixo! I dignitat, sense que sigui convenient caure en temeritats, ni en provocacions innecessàries…

SENY

……………………………………

RAUXA

…………………………………..

SENY

………………………………….

RAUXA

…………………………………

Seny… ben entès -no pas claudicació. Rauxa… sempre positiva. Tot això ho havia anat, poc o molt escrivint, fins que…

…fins que el canvi d’actitud del president Puigdemont, veient que Madrid no s’avenia al pacte raonable que ell propugnava -i que també tenia, vull dir-vos-ho, el meu suport-, va traslladar al Parlament català la possibilitat de proclamar la DUI.

Que és el que ha passat finalment. La jugada és arriscada i, si ens surt bé, crec que només ho serà a mig termini. Però les coses, sovint, van com van, i no com voldríem que anessin. O no del tot…

Que tinguem sort!