Arxiu mensual: setembre de 2017

SÍ i SÍ … per consciència, trajectòria i dignitat. I per DEMOCRÀCIA!!

Ens hem preparat molt, sobretot als darrers anys, per al gran repte d’aquest diumenge. I ja es veu que no ens ho posen gens fàcil però, si més no, paga la pena intentar-ho…

I sí, el canvi ets TU, sou vosaltres, som nosaltres… Perquè volem que l’accés -o si més no la possibilitat- a la independència, a la República catalana, comporti canvis veritables en la nostra vida col·lectiva i influeixi, també benèficament, en les vides personals.

Com segurament ja he dit al bloc alguna -o més d’una- vegada, em considero independentista des del 21 anys, quan vaig entrar a militar a l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya). Vaig votar per primer cop una candidatura per la independència el 1980, quan era afiliat a NE (Nacionalistes d’Esquerra). Aleshores no vam obtenir cap diputat al Parlament de Catalunya, com tampoc el BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional). Sortíem de la nit de la Dictadura i a la planteta li faltava, encara, molt per créixer…

Però, arribats al 2016, i ara al 2017, d’aquells 0 diputats -i diputades- hem passat als 72 actuals. Sobretot, gràcies a la contribució de Junts X Sí, on s’hi apleguen el PDeCAT i ERC, però també formacions menors com MES (Moviment d’Esquerres) -del qual formo part, i que impulsa la campanya Socialistes pel SÍ– , Avancem i Demòcrates per Catalunya, a més de valuosos independents.

I també compta la CUP, naturalment, de la qual hem recelat més d’un cop, però que mai no hauríem de menystenir si de veritat volem incorporar a la llibertat i al progrés el màxim de sectors possibles… Els estudiants, per exemple. Jo em queixava, darrerament, que a les concentracions sobiranistes hi veia gran quantitat de cabells blancs o que s’hi van tornant, com els meus… Però això sembla que ha canviat, i sobretot per flagrants vulneracions dels drets democràtics que fan que la gent jove, inevitablement, reaccioni…

I és que han passat moltes coses, durant aquests anys. Molta incapacitat per part d’Espanya -i de l’Estat que li fa de carcassa– per transformar-se en una veritable democràcia. La qual cosa no hauria d’estranyar ningú que en conegui mínimament la història, tant la recent com l’anterior. Una Espanya de matriu castellana que gairebé no conserva res del que havia estat aquell imperi en el qual “no se pone el sol”, però que es mostra incapaç d’acceptar-se com a realitat plurinacional.

I així, tot es fa molt més difícil. I encara més quan el món ha anat canviant -no sempre a fi de bé- i Catalunya vol inserir-se al segle XXI amb les potencialitats renovades. En bona lògica democràtica, volem entendre’ns amb tothom -inclosa Espanya– però demanem, alhora, reconeixement i respecte. De bon rotllo, sí, encara que no els ho sembli a alguns…

Per tot plegat, som ja a tocar d’aquest 1 d’octubre amb les fortaleses intactes. En una part important, gràcies a l’actitud de l’Estat, ja veieu que clarament repressora. Un tarannà de la porra que fa que molta gent potser no del tot favorable a la independència renovi les ganes d’anar a votar, i de votar , òbviament…

Tot el que us acabo de dir no implica -i això no us ha d’estranyar, si m’heu anat llegint- que jo vegi les coses del tot clares. Des que es va iniciar el ja cèlebre procés m’he sentit, com Gramsci, un “pessimista de la intel·ligència”, alhora que un “optimista de la voluntat”. I la intel·ligència -el cap- em diu que el resultat del gran repte cívic, nacional i polític d’aquest diumenge serà l’empat a 1 de dos grans relats. Perquè aquesta és, certament, la pugna de dos relats: el del dret d’autodeterminació, que es fonamenta en la democràcia, i el d’una legalitat ben poc legítima, però que disposa encara de molts actius, propis i a l’exterior…

Però la voluntat -el cor- em diu que el partit cal, sobretot, jugar-lo, sigui quin sigui el resultat. I que no cal posar, d’antuvi, cap mena de portes al camp. En definitiva: aquest diumenge, que voteu -si voleu, clar- en condicions, i que voteu per aquest país, el seu progrés i el seu futur.

I després… Després, avaluarem els resultats de la jornada i tornarem a parlar del tema del tema. Tant com sigui necessari…

BAVIERA (2): Subjugant NUREMBERG… i encantadores petites ciutats

La segona part del nostre viatge a Baviera va tenir com a referent principal la ciutat de Nuremberg, on Hitler hi tenia instal·lat el seu santuari més emblemàtic i on alguns dels seus principals col·laboradors, després de l’acabament de la gran barbàrie, van ser jutjats i condemnats.

Nuremberg i el seu passat recent tenen molt d’interès, però la Baviera del centre i del nord -que inclou la regió de la Francònia– constitueix un entorn encisador en el seu conjunt. Pels pobles i per la natura, però singularment per les petites ciutats, plenes d’història…

Arribàvem una tarda a Nuremberg quan començaven a saber-se les primeres dades del fatídic atemptat a Barcelona, que s’estendria després a Cambrils. La visita a la ciutat, durant tot el dia següent, tenia, doncs, una realitat  paral·lela tràgica, però això no ens va impedir el contacte breu però intens amb una població que conserva traces de la bellesa del seu passat i exhibeix alhora, com Berlín, les ferides de la història recent.

Jo sabia que la capital econòmica i cultural de la Francònia -on, a més de cervesa, també hi ha bons vins- era una referència essencial pels cèlebres judicis als principals criminals del nazisme. A les imatges podeu veure la sala on van tenir lloc tal com és actualment, i també quan s’hi protagonitzava aquell intent perquè el món pogués començar a redimir-se d’una de les seves aventures més tèrboles. Però el que no sabia -sempre ens manca, en el coneixement de la història, alguna dada essencial- és que Nuremberg havia estat, durant uns quants anys, l’escenari màxim de l’exaltació nazi, l’entorn on el Führer i els seus nombrosos partidaris feien les desfilades que sublimaven aquelles expressions d’odi, d’horror i de destrucció.

Aquest espai -que a la imatge adjunta podeu entreveure en ple funcionament, l’any 1935- es pot visitar avui, convenientment desnazificat. El conjunt del complex, que inclou un centre d’interpretació molt exhaustiu -a l’estil alemany-, fa posar literalment els pèls de punta, i més encara quan la nova ultradreta germànica acaba d’entrar amb força al Bundestag.

Però fugim d’aquell gran infern i accedim a passejar, al costat del Danubi, per l’històrica Ratisbona, coneguda com a Regensburg en alemany…

O donem la volta completa a Nördlingen mitjançant la seva muralla…

O visitem Rothenbug ob der Tauber, un d’aquests pobles veritablement de postal

O tresquem pel plaent -com tants entorns germànics similars- parc natural d’Altmühltal

O per un altre d’aquests espais, el pioner Parc Nacional del Bosc Bavarès, declarat el 1970…

O la petita ciutat de Bamberg, també bonica d’allò més…

O Würzburg, amb la imposant residència o palau dels prínceps bisbes, del segle XVIII.

I més indrets i poblacions, encara. En tot cas, amb aquest i l’altre post que li he dedicat, ja veieu que Baviera té, en el seu conjunt, un encant perdurable. Amb un trets culturals, històrics i també religiosos -amb una major presència del catolicisme- que la singularitzen dins del conjunt alemany, sense necessitat de prescindir-ne…

Adoneu-vos, sobretot aquests dies, que l’actualitat i la història de Catalunya van per camins diferents. Però ara retinguem -ens convé- la gresca bavaresa. Per exemple -encara que no sigui tan famós com l’Oktoberfest muniquesa-, la del Gäubodenvolkfest o festival de la cervesa d’Straubing que té lloc, precisament, a l’agost.

https://www.volksfest-straubing.de/videos-2015.html

Bona degustació!!

 

Voldria arribar als 100 ANYS i escapar-me per la finestra, però…

Un cop enllestida la seva lectura, no m’estranya gens el gran èxit internacional assolit per aquesta novel·la del suec Jonas Jonasson, editada originalment l’any 2009. Com es diu certerament en una frase que La Campana destaca en la contraportada, ens trobem en “Un viatge delirant per la història del segle XX que fa petar de riure”

I sí, molt ens fan riure i ens entretenen les aventures de l’Allan Karlsson, però també ens submergeixen, d’una manera plaent, en la deriva d’un temps que jo sempre sento com “el meu segle”… tot i que intenti discórrer amb dignitat pel XXI.

Les meves filles m’havien regalat aquesta obra del periodista i escriptor suec, també autor d’una altra novel·la traduïda igualment al català, L’analfabeta que va salvar un país. Llegir-la constituïa, doncs -a part de l’oportunitat d’endinsar-me en les literatures nòrdiques, tant de moda als darrers anys-, un cert imperatiu moral… I l’experiència -portada també al cinema- ha valgut, certament, la pena.  Vegeu-ne el tràiler:

La curiosa trama policíaca que formen les aventures i desventures de l’Allan i alguns amics seus -elefanta inclosa- té gràcia. Però la vàlua de la novel·la rau, sobretot, en la centenària trajectòria del murri Karlsson, un suec expert en explosius al qual la política no l’interessa gens, però que tindrà l’ocasió de tractar, com qui no fa la cosa, mites del temps d’ahir com l’emblemàtic Winston Churchill

L’arriscat Harry S. Truman

El bàrbar Ióssif Stalin

L’imperial Mao Zedong

El convuls Charles De Gaulle

…i d’altres, un tal -i sinistregeneralísimo Franco inclòs. Tot plegat, com una paròdia interessant i ben divertida d’una època de penalitats que derivaria progressivament en un benestar relatiu que, si ara no s’ha estroncat del tot, sí que ha derivat en la incertesa d’aquests temps líquids. La qual cosa, al nostre suec -sempre a punt de prendre una copeta d’aiguardent-, potser li semblaria excelsa. O potser no…

La lectura d’aquesta obra ha coincidit lleument, en temps de vacances, amb la visita ocasional a una residència per a persones grans, inaugurada fa pocs anys en un plaent entorn de poble. El que ara us descric no ho podria dir, certament, de totes les internades i tots els internats, però a les modèliques instal·lacions hi vaig descobrir més d’un símptoma de definitiva decadència i de lògics patiments, i hi vaig veure alguna escena que, per poc sensible que siguis, t’impressiona, i molt!

Per això m’he decidit a fer -un cop em jubili- l’anomenat testament vital    http://www.eutanasia.ws/documentos/Testamento_vital/TV%20CATAL%C3%80%202010.pdf. I és que no vull, en la mesura del possible, patir més del compte, ni tampoc fer patir massa el meu entorn immediat. Voldria arribar -sí!- als 100 anys, i fins i tot, si s’escaigués, escapar-me per la finestra, però…

…deixem-ho així, per ara. I ja veurem fins on seré capaç d’arribar en el temps de descompte que, generalment -però no sempre- la vida ens atorga.

 

BAVIERA (1): l’elegant MUNIC i el seu suggestiu entorn alpí

El bundesland de Baviera ha estat el territori escollit per a les vacances d’enguany. Ho facilitava el fet que la Laia viu i treballa a Alemanya -tot i que més al nord-, però també que les terres germàniques, en general, són de meravella, un cop les has anat tastant

I, ara que disposo d’un cert coneixement bavarès, no tinc cap dubte que aquest és un dels entorns privilegiats d’Europa, tot i que al continent n’hi ha molts. Amb una identitat contrastada i un sentit de l’hospitalitat que convida a visitar el que també és conegut com un estat lliure dins d’un entorn federal. Ho hem fet començant per Munic i el seu magnífic entorn alpí, al sud.

Munic (Minga, en dialecte bavarès, i München, en alemany estàndard) és la capital del bundesland de Baviera i la tercera ciutat més gran d’Alemanya, després de Berlín i d’Hamburg. És una urbs elegant i extensa, però no em sembla una gran ciutat en el sentit de l’estrès, de les presses, del mal viure… Només pel goig de beure-s’hi molta cervesa -al final, els alemanys han aconseguit que aquest beuratge m’acabi agradant- ja veus que hi impera, o així m’ho va semblar, un cert relax…

Però si tinguéssiu, com l’amiga i artista Montse Vives   http://www.montsevives.com/, l’oportunitat de viure-hi i de treballar-hi -que no és el mateix que anar-hi de visita-, i us estresséssiu en algun moment, sempre podreu perdre-us pel l’extens i imposant Englischer Garten.

O passejar per l’Olympiapark, el també magnífic espai que acull les instal·lacions dels històrics Jocs Olímpics del 1972. Històrics, en bona part, per tràgics, ja que aleshores el conflicte jueu amb els palestins es trobava en un moment especialment intens…

Per als visitants, però també per als residents -inclosos els escolars-, és indispensable conèixer el fascinant Deutsches Museum  http://www.deutschesmuseum.de, un dels equipaments culturals dedicats al progrés científic i tecnològic més importants del món. La qual cosa no sorprèn gaire, si tenim en compte que els germànics són inventors de tants i tants enginys. La imatge adjunta us permet entreveure la seva secció d’aeronàutica, situada als afores de la conurbació muniquesa. 

I també -entre molts altres monuments- es pot visitar la Residenz, l’emblemàtic palau on es mostren el poder i la riquesa de la dinastia Wittelsbach, que suposa cinc segles de ducs, prínceps i reis bavaresos. Nosaltres, en aquesta ocasió, no vam fer-ho, com crec que tampoc jo mateix en fer presència a Munic als 19 anys enmig d’una àmplia volta en tren per Europa. Per tant, i si es pot, a la tercera serà la vençuda!

L’urbs muniquesa, en definitiva, s’ho val, i molt. I també ens va sorprendre ben favorablement el seu entorn meridional, dominat per uns Alps que, quan més els coneixes, més t’agraden. Les zones alpines bavareses -ben connectades amb Àustria i Suïssa– es vertebren entre àmplies valls que hi faciliten el desenvolupament comunitari. No és estrany, per tant, que el rei Lluís II de Baviera -un foll que, per a la posteritat, ho ha estat menys- hi fes construir el tan conegut castell de Neuschwanstein, amb tot el món de Wagner al seu interior. Nosaltres, en visitar fa uns anys la veïna Selva Negra, ja havíem fet tota una excursió per a conèixer-lo expressament…

Per tant, no vam repetir l’experiència aquesta vegada, però sí que vam anar al proper i coquetó castell de Linderhof, que havia estat la residència de caça del pare del monarca esmentat, i que s’inspira en el Petit Trianon de Versalles. Un petit luxe…

També vam pujar, en tren i després en telefèric, al Zugspitze, el cim més alt d’Alemanya,   situat just a la frontera amb Àustria, al districte de Garmisch-Partenkirchen. Amb una altitud de 2.962 metres, ens va recordar l’ascensió de fa uns anys al gegant suís del Jüngfrau, una mica més alt i més conegut des del punt de vista turístic. Cims envoltats de neus de blanca bellesa…

Vam arribar posteriorment -tot i que Munic també en participa- a un dels llocs emblemàtics del que jo en dic turisme nazi, o hitlerià, si voleu: la Kehlsteinhaus, també coneguda com Niu d’Àligues  https://www.kehlsteinhaus.de/english/. Es tracta d’un xalet que havia estat una extensió del complex Obersalzberg, projectat pel règim nacionalsocialista prop de Berchtesgaden.

Finalitzat el 1939, el xalet va ser un obsequi oficial del partit de l’esvàstica al seu macabre Führer pels seus 50 anyets. Avui és un restaurant, l’estada al qual -a més de passejar-hi per l’entorn-, heu de complementar amb la visita a un centre d’interpretació proper que us introdueix, d’una manera eficaç, a unes barbaritats poc, molt o encara no prou conegudes…