Arxiu mensual: gener de 2017

10 anys de costelles A LA BRASA i patates AL CALIU

costelles a la brasa

El gener del 2007 vaig començar a escriure aquest bloc. 10 anys, doncs, que han passat volant, perquè el país, i el nostre temps, van que volen. I la meva sensibilitat els segueix… sense arrossegar els peus.

Patates-al-caliu

De tot aquest període, en faig un bon balanç. Més des d’un punt de vista personal que no pas col·lectiu. Si no fos que… Si no fos que Catalunya s’apropa cada cop més a la independència, tot i que no estic tan segur que l’obtingui aquest 2017, per molta èpica que ara mateix hi posem. Tant de bo… perquè el que no vull fer en cap cas, això que quedi clar, es posar portes al camp.

Gattigreagaporniagaporni 2

En aquesta època, i a través del bloc, us he intentat transmetre, singularment, la passió que cal tenir per la vida i sobretot per les persones. Ni que cregui -gràcies, Júlia– que a voltes es pot sentir força més afecte per un animal que per determinats individus. Per un gat -gràcies, Laia-, per un tigre, per un agaporni o altres mascotes que ens inspiren o ens fan companyia…

Als posts d’A la brasa i al caliu s’ha parlat molt -audiovisuals  inclosos- de música i, en particular, de cançó d’autor. S’ha seguit l’evolució del procés català vers la plena llibertat nacional, des d’uns valors progressistes que són els meus a partir de l’ètica -tant o més que política- del socialisme democràtic, que jo voldria aplicable arreu del món. Si han homenatjat figures de referència en diversos àmbits, sobretot el cultural. S’han ofert un munt de notes de lectura

També s’han destacat les propietats d’objectes, traces, arts, circumstàncies… que a un li abelleixen. I s’ha posat l’ull crític en tot el que calgués, severament a voltes, però sense insultar mai ningú.

Al Bano

Tornant a la música i la cançó… Darrerament he escoltat sovint diverses versions del gran tema Caruso, de l’enyorat Lucio Dalla https://youtu.be/jcXz9bN7lcY?list=RDjcXz9bN7lcY. I he arribat clarament a la conclusió que no hi ha ningú que el canti amb la veu i la professionalitat inigualables d’Al Bano Carrisi. Barretada total!

Més d’un cop he pensat en tancar un bloc que -ai!- no pot durar eternament. Però no m’hi he acabat de decidir fins que, no fa tant, em sembla que dec haver trobat la fórmula de supervivència: escriure més pausadament, no prestar atenció a tot, perquè des dels blocs no es pot contribuir -ai! a salvar el món, sinó, com a molt, a evitar que es degradi encara més…

noies

De fonts d’inspiració n’hi ha a bastament, perquè la prosa que ens envolta dóna per a molt, i la poesia -com la intel·ligència i la bellesa de les noies que, a la vida, m’han agradat- cal cercar-la sempre. Tampoc no costa gaire, si es té una mica de sensibilitat, s’hi esmerça un cert esforç, es disposa d’un pèl de talent.

Bartra

En l’entrevista que vaig fer-li el 1980, el gran poeta que va ser -i és- Agustí Bartra em deia, des del carrer d’Avinyó de Terrassa, que “el món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible”. Ara que Trump -com Hitler en el seu moment- ha arribat al poder per via democràtica però sense la legitimitat necessària, implorem a Júpiter -des del meu creixent paganisme, us dic que la divinitat major- per tal que terrible no sigui l’adjectiu que defineixi el món de demà, com ja ho fa, en bona part, amb el d’avui.

Júpiter i Raó

 

 

 

 

 

 

Ens deixa MÁRIO SOARES… i a mi em deien així cap als 20 anys!!!

Soares 1

La notícia destacada de l’altre dia era la mort -a edat avançada- de l’expresident portuguès Mário Soares. Va ser un dels líders socialistes o socialdemòcrates més valorats de les darreres dècades, i un dels constructors indiscutibles del Portugal modern. Era també un dels meus ídols històrics, i vaig tenir la sort de poder-lo saludar -en grup, això sí- a Lisboa l’any 1975…

Però més fort, encara. A mi, en determinats cercles de Terrassa, em deien, durant la Transició, Mário Soares. Un sobrenom de pacotilla, és clar, però que reflectia fins a quin punt em vaig identificar amb la trajectòria d’un dirigent que va salvar el país atlàntic del totalitarisme comunista… sense menystenir els valors democràtics que sempre haurien de ser consubstancials a l’esquerra.

Soares 2

Soares va ser un lluitador durant tota la seva vida, i un home de conviccions. Un líder del socialisme democràtic de la talla dels Willy Brandt, Olof Palme, François Mitterrand, Bruno Kreisky, Shimon Peres, Harold Wilson, l’enyorat Josep Pallach… Fins i tot de Felipe González, si aquest no hagués anat traint els seus orígens i no hagués avantposat la condició d’espanyol, i espanyolista, a qualsevol altra.

Inicialment comunista, i resistent a la dictadura de Salazar i després de Caetano, es veuria obligat a exiliar-se a París. Laic, republicà i socialista, a la capital francesa s’iniciaria en la maçoneria -la qual cosa no em sembla gens casual- i posteriorment esdevindria el que es coneix com a maçó dorment.

Mario Soares

Un cop superat, per l’acció dels militars, el règim reaccionari lusità, Mário va ser la peça bàsica per tal que el país no caigués en el totalitarisme comunista -amb el risc internacional que això comportava-, i s’integrés progressivament a l’Europa que ahir era un espai de prestigi, i avui, ja ho veieu…  Primer ministre dos cops i dos cops president després, MS és, sense cap dubte, un dels grans arquitectes del Portugal modern.

Portugal

Va ser emocionant quan un grup d’egarencs i egarenques -us en recordeu, entre més, Cèlia i Toni, entre més?- vam fer cap a la bella Lisboa l’estiu del 1975 per a viure mínimament de prop les traces d’aquella mítica revolució dels clavells. I també perquè, visitant la seu del PS portuguès http://www.ps.pt/ -paga la pena que cliqueu l’enllaç abans de continuar-, vam tenir la gran sort que en aquell moment hi entrés Mário Soares i hi hagués ocasió de saludar-lo. Li va fer molta gràcia que fóssim catalans, ja que, com s’ha destacat aquests dies, se’l considerava un gran amic de Catalunya...

Soares 4Soares 5

D’alguna manera, també me’n vaig considerar amic per sempre. I és que recordo bé quan, a la ratlla dels 19-20 anys, a mi m’anomenaven com ell certs sectors egarencs de l’oposició antifranquista, bàsicament vinculats al PSUC i també a aquell grup durant un temps tan combatiu que va ser Bandera Roja. M’ho deien en el frec a frec cordial que sovint manteníem aleshores…

Una mica abans de la mort de Franco, jo, per influència inicial del psicòleg Jordi Labòria -després tinent d’alcalde del PSC a Terrassa i vicepresident de la Diputació de Barcelona– m’havia afiliat al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya del gran Josep Pallach -mort prematurament ara fa 40 anys. I el setembre del 1976 passaria al Front Nacional de Catalunya relligant així dues ànimes, la socialdemòcrata i la independentista.

MES

Aquests han estat, des de pràcticament sempre, els meus dos grans eixos polítics i ideològics. Per això he tornat als orígens i m’he afiliat no fa gaire al Moviment d’Esquerres (MES), en el qual també hi és Labòria després d’una llarga trajectòria vinculada als sociates encara oficials

Però d’aquesta avinentesa -per a mi prou important- us n’he de parlar amb més calma. Quedem-nos ara amb el coratge, la lucidesa i la intel·ligència -a més de la gran cultura- de Mário Soares. Un altre gegant de la política, i no en sobren, avui…