Arxiu mensual: juliol de 2016

CREMEU BARCELONA, siiiííí!! Com una teia…

Barcelona

“L’apassionant novel·la que descobreix Miquel Serra i Pàmies, l’heroi inesperat que va salvar una ciutat”, llegim a una àmplia faixa de color cirera que embolcalla l’obra. I sí: les pàgines de  Cremeu Barcelona! són força apassionants. Serra i Pàmies va ser, certament, un heroi -a qui les circumstàncies podríem dir que esperaven-, però romania massa en l’oblit. I, més que salvar del tot la capital catalana, va contribuir de manera  notòria a què no quedés força malmesa, i tant o més castigada des del punt de vista humà…

Cremeu Barcelona

Cremeu Barcelona! (Columna, 2014) és un volum fruit de la complicitat establerta entre el novel·lista debutant Guillem Martí i un altre autor de novel·la històrica, Jordi Solé. No sé quin percentatge d’encert correspon a l’un i a l’altre -en tot cas, és Martí qui signa el llibre. Però el resultat és bo, i el ritme de l’obra es manté d’una manera sostinguda al llarg de… 601 pàgines!

El llibre rescata, per damunt del tot, la memòria d’un polític poc conegut que va prestar una contribució destacada al nostre país, en un episodi no tan llunyà en el temps però que romania massa amagat. Llegiu aquesta crònica de Toni García publicada el març del 2015 a l’edició catalana d’El País http://cat.elpais.com/cat/2015/03/04/cultura/1425495849_088058.html i en tindreu més dades.

Guillem Martí

El cas és que el reusenc -i també maçó, cal dir-ho- Miquel Serra i Pàmies -mort a Mèxic DF el 1968- era germà del besavi de Guillem Martí. Una recerca iniciada quan aquest llicenciat en administració d’empreses i en dret era batxiller li va descobrir l’oculta història del seu parent…

El gener del 1939, la ciutat de Barcelona, exhausta, gairebé agonitzava. En aquestes condicions va arribar l’ordre de la Komintern soviètica de cremar i arrasar la capital catalana, destruir-ne vies de comunicació i volar-ne centres neuràlgics d’energia, aigua i transport. En definitiva, deixar una ciutat inservible a partir d’una política de terra cremada de cara a l’enemic… que també s’hagués endut, malauradament, moltes vides humanes.

Miquel-SerraPamies

Serra i Pàmies, dirigent del PSUC i conseller d’Obres Públiques de la Generalitat -també ho havia estat de Proveïments-, va encarregar-se d’aquesta tasca, però en realitat va dilatar-la fins que els facciosos es van fer, sense resistència, amb el cap i casal. Exiliat a França amb la seva dona Teresa, després  seria cridat a Moscou i torturat per l’stalinisme, fins i que aconseguiria passar l’Atlàntic. De tota aquesta història no són absents les conegudes tensions entre l’autònom PSUC  i el més ortodox PCE -vinculades a la influència decisiva de l’URSS-, la qual cosa també reflectia les realitats diferents que eren, són i seran Catalunya i Espanya

Foc 2

Aquí teniu una entrevista amb Guillem Martí a TV3  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/guillem-marti-ens-parla-de-la-novella-cremeu-barcelona/video/5494331/. La història que ens ficciona és interessant i, de la seva mà i la de Jordi Solé, per les pàgines de Cremeu Barcelona! hi desfilen, al costat dels personatges inventats, molts altres de reals  que, poc o molt, van ser protagonistes de la Guerra Civil o de l’època que va tocar patir-la en territori català.

D’entre els quals, Antonio Machado, André Malraux, Ilia Ehrenburg, Ernest Hemingway, Joana Raspall, Lluís Companys, Elvira Farreras, Carles Martí Feced, Joaqum Xirau, Josep Tarradellas, el lehendakari Aguirre, Juan Negrín, Santiago Carrillo, Rafael Vidiella, Joan Comorera, Frederic Escofet, Juan Negrín, Enrique Líster, Juan Modesto, a més de destacats militars republicans i alguns de fatxes… entre els quals l’ombra negra, negríssima, del general Franco.

Guerra Civil

En definitiva, la mort d’un somni que durà poc -el de la República, vinculat a una llibertat encara incompleta per a Catalunya– i que fou convuls pràcticament sempre. Herois  coneguts, més oblidats -com Miquel Serra i Pàmies– i anònims van servir-lo amb les millors de les seves capacitats i les més il·lusionades de les seves energies. I novel·les com Cremeu Barcelona! -que sembla que podria passar aviat a la pantalla, en té prou mèrits- s’encarreguen de recordar-nos, un cop més, aquell martiri que fou la Guerra Civil… i que començà ara fa 80 anys.

El coneixement de la Història, per subjugador i apassionant, enriqueix sempre…

NICOLA STURGEON, l’ESCÒCIA ferma, serena, lliure

Nicola Sturgeon

En el món d’avui -tan mancat, en general, de lideratges polítics-, una dona s’està obrint pas amb determinació: Nicola Sturgeon, la primera ministra d’Escòcia. Ho ha anat demostrant des que, en perdre’s el referèndum per la independència escocesa, succeí Alex Salmond. I ho ha fet ara, després del Brexit, més evident, quan treballa amb intel·ligència per tal que Escòcia no hagi d’abandonar, necessàriament, la Unió Europea, i que aquesta circumstància pugui afavorir el seu país fins que esdevingui un Estat com cal per mèrits propis…

I això serà també el mèrit de la Sturgeon, una líder del present amb grans opcions de futur.

NIcola Sturgeon

És una dirigent amb iniciativa. Progressista, però no esquerranosa. Els seus orígens familiars són més aviat modestos, però això no la fa caure en el populisme ni la demagògia. Posseeix, doncs, les qualitats necessàries per a mantenir unida una comunitat nacional i orientar-la, alhora, per camins de progrés.

La seva formació, el veterà Scotish Nacional Party http://www.snp.org/ha trobat en ella la dirigent idònia. Tan carismàtica com Salmond, però segurament menys bufada. Tan idealista com, sobretot, dotada d’un gran sentit de l’oportunitat. Això s’ha vist clarament després del Brexit britànic, que sobretot ho és anglès. La Nicola s’ha mogut amb rapidesa, i ha aconseguit sense esforç que la rebin els principals dirigents comunitaris. Per a disgust d’un tal Rajoy, gallec amb sort… però sense galleguisme.

Com que -com jo mateix- la deveu conèixer encara poc, us adjunto un discurs seu del proppassat dia de Sant Joan, després del Brexit https://youtu.be/1moPW7b9mHI.

Escocesos

Amb Nicola Sturgeon, el poble escocès pot arribar lluny, i ja toca. “Si hi ha una via perquè Escòcia es quedi a Europa -ha dit-, estic obsedida a trobar-la”. Ho crec, com crec també que -si la ciutadania no desitja una altra cosa- no abandonarà el poder sense abans convocar un segon referèndum escocès, o si més no intentar-ho. Brillant en els debats televisius, també és àgil a l’hora de trepitjar carrer.  Tant de bo les escoceses i els escocesos -amb faldilles o sense- disposin, de la seva mà, de les millors oportunitats…