Arxiu mensual: novembre de 2015

FRANCO: si el sabeu mort, aviseu…

Franco

Aquests dies s’ha esdevingut el 40è aniversari de la mort de Francisco Franco, el dictador sanguinari que moltes i molts vam patir, però que per a les noves generacions encara és més un referent de passat. Tot i que no n’estic tan segur, que s’hagi mort, perquè endevino el seu rostre aspre i el seu tarannà sinistre, la seva crueltat vil, en més d’una i de dues de les coses que passen, aquí i a fora.

I és que sostinc de fa temps que ningú no mor realment -més enllà de la desaparició de la carcassa física- si en resta el llegat, sigui positiu o, en aquest cas, tan negatiu. Negativíssim…

El 1969, sis anys abans que Franco se n’anés -a l’infern?-, el dictador es vantava que ho deixaria tot “atado y bien atado”. Tot no va poder ser, és clar, però déu-n’hi-do… Va aconseguir, singularment, que les elits espanyoles més conservadores retinguessin substancialment el poder. I ara mateix, el partit que més les representa -i que no ha condemnat mai el franquisme, justament perquè n’és el principal hereu- encapçala les enquestes de cara a les pròximes eleccions.

Franco 2

El gallec ultraespanyol va aconseguir que els crims del seu règim restessin impunes, i que la reparació de les víctimes no hagi estat completa, ni de bon tros. I, si no va poder impedir l’evolució cap a una certa democràcia, sí que va deixar “atado y bien atado” que aquesta esdevindria una democràcia de baixa qualitat…

D’exemples, tants com vulgueu. L’últim, el del xantatgista Cristóbal Montoro, que vol obligar la Generalitat a posar-se de genolls per a tenir accés a uns diners necessaris per als catalans i que, en bona part, ja hem pagat amb els nostres impostos.

Hi ha diverses maneres de conèixer més de prop el Generalísimo i el seu règim. Un sistema de poder que, això sí, va tenir l’habilitat de sostreure’s el suport inicial al nazisme i al feixisme italià i esdevenir amic dels nord-americans. Precisament, en l’època en què aquests eren, molt més que no pas ara, la major potència mundial.

Franco 3

Una de les millors eines és la monumental biografia que li va dedicar el prestigiós historiador anglès -i bon amic de Catalunya– Paul Preston, publicada el  1994  i que recordo haver-li regalat al meu sogre. L’he fullejada i no l’he llegida, però no descart’ho fer-ho algun dia. Potser d’aquí a 10 anys… quan de la mort del tirà ja faci mig segle.

Franco 4

I una de les últimes és el formidable número especial que, sota l’atractiu títol de “Desmuntem Franco”, ha publicat recentment la revista Sàpiens. També el tinc pendent, però aquest caurà abans. Per diversos motius: perquè l’he fullejat i el trobo molt interessant; perquè la memòria de les víctimes s’ho mereix, tal i com era el sentit de l’acte que el mateix 20-N organitzà l’Òmnium al costat de la Model i a quatre passes de casa meva; per la dignitat i la democràcia; per la llibertat i el futur.

Franco ens va segrestar, durant quatre dècades, el present per a impedir-nos guanyar, precisament, aquest futur, que moltes i molts volem nacionalment sobirà. En una part important, ha tingut més èxit del que ell mateix suposava i del que nosaltres ens mereixem. Nosaltres, perquè els altres… sembla que són a punt de votar una nova majoria estructurada entre el PP i Ciutadans, el partit d’un tal Rivera, a qui he sentit que alguns li diuen el falangino

Per tot plegat, si el sabeu mort, aviseu. Tornaríem a treure el cava…

 

 

 

 

 

 

 

 

OSTATGES -atònits- de la 3a GUERRA MUNDIAL

París atemptats

He dubtat sobre si havia de posar un interrogant al títol o mantenir-lo en clau afirmativa. Però ho faig així perquè l’escenari d’ara ha esdevingut -ho avalen els fets- una autèntica guerra d’abast global, ni que sigui en un format diferent als dels dos conflictes mundials del segle XX.

Els atemptats d’aquests dies a París ens aboquen a una situació molt complexa, amb múltiples branques i també evidents contradiccions. Des de la perversitat de l’Estat Islàmic fins a un tràfic d’armes que, orientat pels jocs d’interessos, més d’un Estat convencional no pot, o no vol, aturar. Des de la tensió entre les llibertats –liberté, égalité, fraternité– i la necessitat de la seguretat, que pot dur fàcilment a limitar-les.

Des dels estralls que ha provocat la crisi econòmica, fins a la marginació de diversos col·lectius, de diferents orígens, creences i mentalitats. Des d’un planeta amb tantes potencialitats tecnològiques però frenat encara pels conflictes més primaris. Des d’una Europa regida, entre d’altres factors, pel món obert que representa l’espai Schengen, fins a la manca de solidaritat amb allaus de refugiats que volen escapar-se de la barbàrie i troben sovint incomprensió, si no directament odi…

negre

¡Que innocents vam ser els qui, com jo mateix, vam creure que el món, quan va caure el mur de Berlín, respiraria molt millor! Ens vam despertar aviat, perquè allò va durar quatre dies, i els múltiples conflictes i problemes que van venir després no ens han deixat alimentar el somni…

dòmino

Tot plegat és com un macabre joc de dòmino. I és que ara es diu que a l’origen de la creació de l’ISIS hi ha el gran error de la guerra de l’Iraq i, abans, l’impuls als talibans per part  dels EUA per a contribuir a la caiguda de l’antiga URSS. Segurament tot això és cert, però anteriorment ja havien caigut altres fitxes que arrossegaven aquestes. Així ha estat, habitualment, la Història, i ara som ostatges -atònits- d’un dels seus nous tombants… 

Quan es va produir a començaments d’aquest any, també a la capital francesa, l’atemptat contra Charlie Hebdo, vaig fer algunes consideracions en les quals crec que, malauradament, em puc refermar  http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268271.

I complementar-les amb anàlisis com la que ens ofereix, per exemple, el professor Antoni Segura  -un dels nostres grans especialistes en el Pròxim Orient– en l’article Una guerra amb tres fronts oberts http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/915032-una-guerra-amb-tres-fronts-oberts.html.

Pau Casals

Referents com, entre molts d’altres, Pau Casals i el seu combat a favor de la pau esdevenen gairebé llegendaris. Ens van arribar al cor en aquella guerra freda en el marc de la qual molts de nosaltres vam néixer. Avui torna a ser, malauradament, massa calenta…

Lennon

Per això hem de continuar tenint, malgrat tot, el coratge d’imaginar-nos un món millor i més just i pacífic. És el que feia un altre gran enyorat, John Lennon, en la seva mítica  cançó https://youtu.be/XLgYAHHkPFs.

Sí, també ens en sortirem, d’aquesta 3a Guerra Mundial. Però qui sap quan durarà la treva fins a la Quarta si no és que, a la fi, n’hem après. I ja seria hora…

 

 

 

 

 

 

JOSEP PIJOAN, amor i odi envers Catalunya

Pijoan retrat

El llibre dedicat a la vida i la trajectòria de Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1881Lausana, 1963) és un volum que faltava dins la bibliografia catalana recent. Si més no, l’estàvem esperant -i sabíem que era al forn– les diverses persones que ens hem interessat, en algun moment, pel singular personatge. Un dels referents de la cultura catalana del segle XX que, durant molts anys, projectà tot el seu saber i influència estètica i intel·lectual des de diversos països, Espanya inclosa.

coberta

Però Josep Pijoan, la vida errant d’un català universal ja fa uns quants mesos que és a l’abast.  En són autors el cardiòleg Pol Pijoan, nebot nét, i Pere Maragall, professor de llengua i literatura, nét de poeta i germà d’alcalde i president. Amb alguns annexos, entre els quals els impagables Apunts biogràfics a cura de Jordi Maragall i Noble, fill d’un dels nostres poetes mítics i gran amic i mentor del jove Pijoan.

Maragall i Pijoan 2

Precisament, l’aparició, el 1992, del valuós i molt ben documentat Joan Maragall i Josep Pijoan: Edició i estudi de l’epistolari, de l’amiga Anna Maria Blasco, va ser l’inici del meu interès per un referent al qual l’adjectiu singular –sovint un pèl tòpic- li escau del tot. I és que parlem d’un personatge que, des de ben jove, ocupà un lloc central dins del sistema cultural català dels primers anys del segle anterior. En una època fundacional…

Pijoan i romànic

Em refereixo a un Pijoan que va tenir un paper clau en el salvament de les pintures murals romàniques del nostre Pirineu, que es troben en els orìgens del MNAC; que va ser un dels fundadors -i primer secretari- de l’IEC com a home de confiança de Prat de la Riba,  o que, entre altres coses, de la mà de la nostra acadèmia nacional ja passà a Roma per a dirigir-hi l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos.

Teresa Mestre

La seva personalitat es manifestaria igualment en fugir del país en companyia de la formosa Teresa Mestre, una dama casada -l’afer, avui dia, no seria ni cap escàndol ni massa notícia- i també una de les muses del Noucentisme. La qual cosa li comportà de retop no pas una enemistat qualsevol, sinó la d’algú tan influent com Josep Puig i Cadafalch.

A partir d’aquí, l’exili al Canadà, els EUA i Suïssa, amb freqüents estades a Madrid i visites esparses a Catalunya, foren sobretot els escenaris vitals i acadèmics -com a professor a prestigioses universitats- de la seva singladura i, sobretot, del compromís cultural d’aquest insòlit, gairebé renaixentista, tot terreny de les Humanitats.

Summa artis

Un compromís expressat -a més de la qualitat d’una breu producció poètica- amb l’elaboració d’obres miscel·lànies com la molt reeditada Historia del Arte (1914), l’atractiva Historia del Mundo (1926) o la monumental Summa Artis , en diversos volums a partir del 1931.

Català, universal i, doncs, cosmopolita, tal com recollia Josep Pla en la biografia que li dedicà el 1968. Fins i tot, juntament amb la seva esposa, professà espiritualment dins la comunitat religiosa dels quàquers. Poques personalitats trobaríem, doncs, tan completes com Pijoan des de diversos punts de vista. Però les peces no sempre s’articularien bé, i la seva fou durant anys una relació d’amor i odi envers Catalunya, tal i com Jordi Maragall assenyala amb precisió en el seu afinat assaig interpretatiu.

Enyorat de la terra però també distant, sempre amb el desig que els seus li donessin el reconeixement que creia merescut. Tot i  que ell mateix -singularment, en la controvertida trobada del novembre de 1928 a can Plandiura– oferís algun motiu per al rebuig. Injust, ben segur…

I també paradoxal per a un home de paradoxes. Entre l’acció persistent i la contemplació continuada; entre el Noucentisme de la seva dedicació inicial i el Modernisme que més aviat s’esqueia al seu tarannà. Fins i tot entre la Catalunya de naixença i l’Espanya d’una certa vocació, això sí, la vinculada a la tan influent Institución Libre de Enseñanza

Pijoan de gran

Tot això i més ho trobareu a l’interessant llibre publicat per Galerada http://www.galerada.cat/. Un volum que inclou una extensa bibliografia de i sobre l’autor, dins la qual m’honora que hi aparegui un article meu publicat a l’Avui el 1993, Les resurreccions de Josep Pijoan.

Tal com diu el saberut  D. Sam Abrams en una ressenya que paga la pena de llegir http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/906744-josep-pijoan-lexiliat-recalcitrant.html, aquesta aportació és només una primera fita de totes les que hauran de venir -i amb l’ineludible treball de camp a banda i banda de l’Atlàntic sobre una de les personalitats culturals més atractives sorgides, modernament, de l’ambient català.

 

DEPENDÈNCIA independent…

Viu Lliure 2

O INDEPENDÈNCIA dependent,  tal és l’estat -ben contradictori- de la situació. Però prefereixo, per al títol, el primer dels conceptes perquè -tot i que moltes i molts ens sentim moralment independents, i els resultats del 27-S ho avalen força- depenem encara de l’Estat que ja fa uns quants segles que ens fa la guitza…

Aquests dies i setmanes, tot va a un ritme trepidant, nerviós, embogit… A partir d’unes eleccions que, si els independentistes no hem guanyat en vots -i caldria veure fins a quin punt això ha estat així, o no-, sí que ho hem fet clarament en escons. Però no tan contundentment, ho sabem, com caldria.

I d’aquí plora la criatura.  D’aquí, i de tota la merda -exagerada, o no- que va escampant -com i quan li convé- l’Estat del que depenem encara, no se sap fins a quan. Tant de bo, seguint el full de ruta, fóssim capaços de fer la feina de desconnexió en 18 mesos, que a mi em costa de creure…

Artur Mas

Mentrestant, el repte immediat és l’elecció d’un nou president -o presidenta- i del seu Govern. He estat ben convençut de la idoneïtat d’Artur Mas per a repetir en el càrrec.  Perquè se l’ha anat jugant, ha adquirit els darrers anys el carisma que abans no li coneixíem i, per damunt de tot, continua sent el nostre millor actiu internacional.

Però ara no sé si ho tinc tan clar. Malgrat creure’l un polític net, hi ha ombres  prou denses sobre el partit que presideix, tot i que sense sentències judicials fermes. L’alma mater d’aquesta formació i, singularment, el seu entorn familiar, és evident que no ajuden gaire…

Corrupció

En qualsevol cas, un argument favorable a la independència -un altre- també és aquest: “Corrupció? Si és que en tenim -que segurament que sí-, ja ens la netejarem nosaltres. No vostès. Vostès, precisament!!”.

Si malgrat tot la negociació amb la CUP tira finalment endavant -vull creure, a hores d’ara, que sí-, veurem quin recorregut de futur tindran aquest Govern i l’actual president en funcions. Sempre assetjat, Mas haurà de continuar jugant-se-la, sent l’artífex de més d’una fugida cap endavant. És clar que el procés, sense aquests impulsos, tampoc no arribarà gaire enlloc. Per tant, potser és millor que l’Artur sigui president: això sí, amb força canvis -ben lògics- en el Govern.

Junts logo

Gairebé tot val… menys el fet que haguem d’anar a unes noves eleccions catalanes. Aviat veurem si la CUP s’avé finalment a baixar del burro, en el bon sentit. Tanmateix… Escoltes Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta i altres exponents d’aquesta força tan col·lectiva i t’adones que són instal·lats en l’univers d’una puresa i una coherència a voltes admirables, però que sovint no passen la prova del cotó de la realitat. Encara que tu mateix, si no anti del tot, tampoc estiguis per les glòries del capitalisme, precisament…

CUP

I, a l’altra banda de la trinxera, l’Estat espanyol. Aquest conjunt de poders fàctics autoritari, per molt democràtica que intenti vendre’ns la seva Constitució, que no ho és prou, o no ho és en aspectes essencials. Ni reformada, perquè tampoc les forces que diuen que volen aquesta via admeten amb facilitat -amb alguna excepció, i encara- el dret a decidir dels pobles.

CONSTITUCIÓ, ESTATUT...: com desfer el gran embolic?

De MONÀRQUICS dignes, "haberlos haylos"

De manera que estem entre l’espasa monàrquica i les parets ben altes, o a voltes massa sinuoses, que ens bastim nosaltres mateixos. Massa dependents, encara, per a esdevenir lliures. Massa independents, més aviat, com per a tornar a caure en segons quins paranys. Prou que sabeu que jo vull per al meu país un horitzó net, lluminós i intens com el de la imatge de sota. Però és clar que fa temps que m’afaito, que ens afaitem, i que les noies us pentineu, habitualment amb delicadesa …

sol