Arxiu mensual: octubre de 2015

CHICK COREA, “llegenda terrenal”… i més viva que mai

No és fet expressament, però m’encanta que, després del post sobre el gran Keith Jarrett, vingui ara aquest dedicat a un altre dels pianistes de jazz més mítics, el també increïble Chick Corea. Tenia moltes ganes -el coneixia poc, i no n’havia gaudit mai en directe- d’anar-lo a escoltar dijous passat a l’Auditori de Barcelona. I em va agradar moltíssim, per la seva música, però també per l’actitud…

chick-corea-at-piano-vpac-bonnie

Corea actuava al Voll-Damm Festival Internacional Jazz Barcelona al costat de The Vigil, una formidable banda de joves músics amb els quals comparteix el seu projecte actual, un altre entre els molts en què s’ha implicat en la seva prestigiosa trajectòria. Amb 74 anys, molt ben portats,  al de Massachusetts li agrada renovar-se envoltant-se de saba nova, tot seguint l’exemple del seu mestre Miles Davis, que a la dècada dels 60 el va incorporar a la seva banda i també li va donar una gran oportunitat.

Chck Corea i The Vigil

Us deia que el concert de l’altre dia no em va seduir tan sols en la vessant artística, sinó també per l’actitud d’un músic que no es comporta damunt l’escenari com una mena de déu inaccessible, sinó com un mite proper. Qui sap si hi té alguna cosa a veure el fet que Corea sigui un membre destacat de la controvertida església de la Cienciologia, però les religions -a aquesta, no tothom la considera com a tal- no són el meu fort…

En qualsevol cas, a més d’un dels grans renovadors de l’escena jazzística contemporània, aquesta llegenda, insisteixo, és terrenal en el sentit de plenament a l’abast . La qual cosa no resulta tan freqüent en un món, el de l’espectacle, on els egos no paren. Els que ja l’hagueu anat a escoltar -ha vingut sovint a Barcelona– podreu corroborar-ho.

I és que el Ckick surt a l’escenari fent fotos al públic, amb la qual cosa es guanya de seguida la seva complicitat; no para de remarcar el protagonisme dels músics; quan no toca, s’acompanya de petits instruments de percussió per tal de seguir el ritme; comenta els temes amb tota naturalitat…

Això sí, sempre en anglès, perquè les seves vinculacions llatines -musicals, però també biogràfiques, ell és realment el ciutadà Armando Anthony Corea– no sembla que li hagin fet assimilar la llengua castellana. Tot i que figurin, entre els músics de The Vigil, caribenys de noms tan genuïns com Carlitos del Puerto o Luisito Quintero.

Un dels punts més àlgids del concert va ser, precisament, la interpretació de Zyriab  https://youtu.be/WHczWw4g7WEun tema del singular i enyorat Paco de Lucíaamb qui Corea havia col·laborat. Precisament, a l’Auditori vam tenir la sort que ens delectés un convidat que és un dels referents internacional del jazz català, el baixista Carles Benavent, també col·laborador del Paco i del Ckick.

Carles Benavent

El concert es va cloure, en un clima apoteòsic, amb el pianista als teclats elèctrics  per a interpretar l’emblemàtica Spain https://youtu.be/IWBkVucVMCY, peça inspirada en sonoritats ibèriques i que parteix del famós Concierto de Aranjuez, del mestre saguntí Joaquim Rodrigoa més de constituir un homenatge a Miles Davis, sempre present en els seus genials deixebles.

Miles Davis

Ara se m’ha girat feina. Posats a fer, he llogat a la biblioteca -una de les meves addicions majors- el triple CD Trilogy (2014), en el qual Corea hi encapçala un trio amb el seu nom. El treball aplega temes com el suggestiu Alice in Wonderland https://youtu.be/2avN8X9w-rc.

Però se’m pot girar més feina encara. En el sentit d’anar més enllà del Keith i del Chick i, ara que la música de jazz em va encantant -singularment, la interpretada al piano-, conèixer molt millor alguns altres dels pianistes més influents del gènere. Monstres com Art Tatum, Thelonius Monk, Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, McCoy Tyner, Oscar Peterson, Ahmad Jamal

Bill Evans

A Bill Evans sí que l’he escoltat una mica, però a aquest gegant i a tots els altres -a més, òbviament, de Chick Corea i Keith Jarrett– serà un plaer…

 

 

KEITH JARRETT, al cim més alt

Ara no sé ben bé d’on l’he treta, però acostumo a denominar “mestres moderns” als grans músics contemporanis que no ho són de clàssica, ni exponents de la cançó d’autor, per exemple. I el pianista nord-americà Keith Jarrett, indiscutiblement, n’és un. 

Keith Jarrett

La seva producció i la creativitat que el distingeix, immensa, m’han fet passar un dels millors estius que recordo, musicalment parlant. I per sort em deuen quedar, encara, molts treballs per escoltar-ne…

Només amb dos d’ells ja n’hi ha per a llogar-hi cadires. Per començar, el mític The Köln Concert del 1975,  que el consagrà internacionalment i en el qual, mitjançant l’àgil majestuositat del seu solo de piano, ens oferia una més que interessant relectura del jazz. Cal dir que no gens estranya en un artista que també té una trajectòria paral·lela com a compositor i pianista de clàssica.

Un plaer posar-vos ara el Köln íntegrament a l’abast https://youtu.be/actkvl0mGf8.

També he escoltat amb gran delectació l’àlbum Rio, gravat en directe el 2011 a la meva estimada capital brasilera. Us n’adjunto una de les peces que considero que són més fantàstiques: https://youtu.be/73EDKVHO2TM

De Jarrett  ja en coneixia, sobretot, My Song,  disc del qual no n’és el protagonista absolut, sinó que hi toca com a membre d’un més aviat nòrdic quartet autènticament de luxe, amb el saxofonista  noruec Jan Garbarek el bateria del mateix país Jon Christensen i el contrabaixista suec Palle Danielsson. Però aquests només són alguns dels noms llegendaris amb els quals ha col·laborat, començant pel mític Miles Davis  

Cal dir que My song -aquí n’hi ha un dels temes,  https://youtu.be/tZ88rj_fxCg– és un disc bàsicament de jazz, i m’interessa, perquè és molt bo. Però el Jarrett que he tastat darrerament va molt més enllà d’un gènere que, amb els anys, m’ha anat seduint, tot i no acabar-lo de tenir com el meu entorn musical de capçalera. En el qual sí que hi figura, ben cert, el piano com a instrument: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=119108.

Sigui quina sigui la sonoritat, el que preval, per damunt de tot, són les bones vibracions… Precisament, el juliol del 2004, amb el meu germà Alfons -que és músic i de jazz en sap moltíssim més que jo-, vam anar a escoltar en directe el mestre al Palau de la Música Catalana.  Va ser una actuació memorable, en la qual s’hi mostrava el Jarrett intens, proactiu i subtil alhora que el de Pennsilvània esdevé habitualment en els seus directes, i que exigeix -s’ho pot ben permetre- la màxima concentració del públic…

Jarret jove

Aquell concert m’ha permès recordar-lo millor el rescat inusual -no llegeixo habitualment l’ABC, però Internet té aquesta gràcia– d’una crònica de l’editor, traductor i periodista i crític d’origen argentí Eduardo Hojman: Continua la lectura de KEITH JARRETT, al cim més alt

L’últim “PASTÍS”… o el primer

Último pastís

Ahir, mentre les propostes de la CUP s’anaven coneixent -malgrat la seva escassa flexibilitat, confio que el pacte sobiranista qualli-, jo intervenia en  un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi presentàvem el quart lliurament del Diario de un náufrago de Facebook, de l’amic Joan-Ignasi Ortuño.

L’últim pastís… o el primer per a mi, segons com es miri. I és que és la primera vegada, després de tants anys, que al saló d’actes del Col·legi  no hi anava de públic. La qual cosa, per què no dir-ho, té el seu encant…  

ültimo pastís 2

A la imatge estic prenent-me un pastís i tinc l’autor -de gorra i corbata- al costat. No acostumo molt a consumir aquesta dolça beguda, tan típicament francesa i sobretot provençal, o occitana. Però ja sabeu que al barri del Raval barceloní hi ha un bar molt característic, el Pastís, que duu incorporada al seu ambient molta memòria sentimental. Precisament perquè no és qualsevol local, ni de qualsevol lloc…

La fotografia de la Inés Mellinas li fa justícia. I, amb la seva mirada escrutadora i que ens interpel·la, fa encara més personatge l’autor del volum, aquest Ortuño -periodista i creatiu barceloní, de la collita del 57- del qual ja us he parlat altres vegades (per exemple, a http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268308) i que ja fa més de quatre anys que ens transmet diàriament des del Facebook la seva creativitat, eficaç, inusual i ameníssima. 

Ahir ens ho vam cuinar a quatre mans amb ell, l’actor Frank Capdet i el periodista, assagista i il·lustrador Rai Ferrer. Va ser una vetllada entretinguda i singularment enginyosa, de la qual tothom sembla que va sortir-ne complagut.

I és que el talent del nostre nàufrag bé que s’ho val. La seva mirada més aviat descarada sobre el món; la seva visió àcrata, però també irònica, tendra i particularment lúcida, sedueixen de seguida. Mitjançant els recursos d’un artista del llenguatge -també amb els seus dibujillos, o els aforismes recents- que sap treure punta a tota mena de situacions, actituds, circumstàncies…

Fins aconseguir fer dels seus presumptes naufragis matèria de reflexió constant. En solitari, és clar, però també en clara solidaritat amb les vivències i pensaments que ens inquieten o ens aclaparen, perquè tothom és, en el fons, molt més nàufrag del que es creu. Per això, el naufragi de Joan-Ignasi Ortuño no va mai  del tot a  la deriva…

Com jo deia en la presentació d’ahir al vespre, ell s’autoedita molt bé els seus propis volums. Per tant, ja no goso demanar-li -tal com he fet fins ara- que intenti publicar-los a través d’una editorial comercial per tal d’assegurar-ne força més la difusió. Però sí que caldria -potser després del pròxim i cinquè lliurament del Diario de un náufrago de Facebook– publicar comercialment  una antologia d’aquests clips o petits textos. Ortuño, fes-me cas…

Perich

En les seves miniatures facebookianesRai Ferrer hi veu els rastres de mestres com Jaume Perich -a la imatge anterior-, Ramón Gómez de la Serna, Enrique Jardiel Poncela, Groucho Marx… I jo també les interpreto com una mena de posada en pràctica dels antics -però no gens vells– ideals de la Revolució Francesa. Aquell programa tan senzill, però encara força inaplicat i per tant subversiu de Liberté, Egalité, Fraternité

Per tal de tancar barraca, assaborim-ne ara aquesta poètica i emotiva confessió, escrita l’1 de febrer d’enguany:

“Siempre me han fascinado las ballenas (es por eso que mi alter ego se llama, precisamente, Jonás). Muchas veces me imagino engullido por una de ellas. Llamada, de nombre, Deyanira, me lleva recorriendo el Mediterráneo (“de Algeciras a Estambul”), dentro de su vientre. Se ha tragado, además de a mí mismo, una pequeña biblioteca, con unos cuantos discos, y un tocadiscos, con unos cuantos LP (lamento hacer esta confesión pública de inmovilismo, que en absoluto es político, sino emocional, pero yo soy más de vinilo), para que, nunca mejor dicho, me entretenga con ellos. Además, me alimenta de marisco y, a veces, me trae alguna botella de ron. ¡A saber de dónde demonios las saca! De noche, me canturrea. Y para paliar mi soledad, porque Deya (así la llamo yo con cariño) me conoce más que nadie, ha ingerido, también, un teléfono (fijo, eso sí) para que reciba llamadas”.  

L’últim pastís… o el primer. Al vostre gust.