Arxiu mensual: setembre de 2015

Ens hem pogut COMPTAR i ens hem AGRADAT, però no ens hem ENAMORAT prou de nosaltres mateixos…

M'han fet un MONUMENT al peu de MONTJUÏC

No es pot dir -ben al contrari- que les eleccions del 27-S hagin estat una derrota per al sobiranisme. Com que no ens van deixar fer un referèndum, comptaven els escons, i les forces independentistes han depassat en 4 la majoria absoluta…

Però, és clar, si aquesta majoria s’hagués obtingut també en vots, aleshores -perdoneu-me l’expressió- ja seria l’hòstia! I és que la comunitat internacional -al marge d’Espanya, que hagués continuat segurament tan tancada com sempre- ho hagués vist, tot plegat, molt més clar…

VOT ÚTIL... per a segons què i segons qui

L’ideal és que la candidatura de Junts pel SÍ hagués obtingut, pel cap baix, la majoria absoluta en escons, i que aquests escons, sumats als de la CUP, haguessin expressat la majoria absoluta en vots…

Però no ha pogut ser així, i ara, tot i que molta, l’alegria no és completa. Fins i tot ens toca patir més del compte, ja que Artur Mas no té prou assegurada la seva reelecció com a president. Jo crec que se’n sortirà, i encara més si des de Madrid l’imputen efectivament, pel 9-N o pel que sigui…

I és que la CUP ha d’adonar-se que els actius de Mas superen els seus passius. Segurament el partit que presideix té ombres de corrupció, però ell, de directament corrupte, crec que no ho és. I ha impulsat retallades, ben cert, però sovint perquè a la caixa de la Generalitat no hi havia els euros necessaris a causa allò que l’històric Ramon Trias Fargas n’havia dit l’asfíxia premeditada.

Artur Mas

En canvi, entre les aportacions positives del president figuren el seu decidit impuls institucional al procés, i l’adequació de la nova Convergència a aquest impuls. El trencament -del tot necessari- amb la Unió Democràtica més pactista. La capacitat d’entesa amb Esquerra i altres forces d’expressió catalanista, sovint posada a prova pel curs dels esdeveniments. I sobretot, una tenacitat que faran que Mas -per qui molts no donàvem gairebé un duro fins fa alguns anys- sigui ja un referent, per mèrits propis, de la història de Catalunya.  

L'emperadriu SISSÍ... també diu que SÍ (2x1)

O sigui que la CUP -aquests nois i noies poc o molt crescudets ja sabran el que es fan… A propòsit d’aquesta organització, m’he preguntat aquests dies si jo, de més jovenet -i salvant totes les distàncies de temps i de situació-, hagués pogut recolzar-los o fins i tot ser-ne part activa. I no ho tinc clar…

En aquells anys 70 i primers 80, jo em considerava clarament d’esquerres -avui, deixem-ho en centresquerra- i arribaria a militar activament en l’independentisme. Mai no he estat -ni abans ni ara- massa favorable al que coneixem genèricament com a capitalisme, però tampoc m’he considerat -i encara menys avui- un element antisistema. Crec que el sistema econòmic que vivim -o patim- té moltes coses per reformar, però tampoc tinc gens clar que la futura República catalana hagi de trencar amb la UE o amb l’euro, posem per cas, o amb altres coses que la CUP combat  d’una manera radical…

cop-de-cup

Qui sap si no me’ls prenc massa seriosament, als cupaires. Segurament, no. Però és indubtable que tenen un vot consolidat -sobretot entre alguns sectors juvenils- i que han sabut crear tendència. Hauré d’anar als orígens i llegir-me, o almenys fullejar, el llibre Cop de CUP (2012), escrit per un dels seus intel·lectuals orgànicsJulià de Jòdar– i el ja emblemàtic David Fernàndez. Un títol que el Santi  em va regalar oportunament fa uns mesos, en ocasió del meu seixantè aniversari…

En tot cas, ara hem d’anar encara més endavant, però amb una estratègia intel·ligent. Ens hem pogut comptar -gràcies a Mas i al Govern, però també als partits, les organitzacions de la societat civil i molta altra gent que ha empès sostingudament el procés. Ens hem agradat força, i  prova d’això n’és la majoria electoral absoluta. Però no hem acabat d’enamorar-nos de nosaltres mateixos, i encara ens falten actius en el recompte de vots. El Govern espanyol, com sempre, pot ajudar…

Sigui com sigui, ja som en una altra etapa, situada més enllà de l’Espanya autonòmica, però encara més ençà de la República independent. La nova diplomàcia catalana, per exemple, pot treure molt rendiment de la situació. I tots plegats, com a país, n’hem de procurar el màxim profit per als nostres interessos…

"A FOC LENT" remata la jugada a TERRASSA

M’AJUNTO amb la gent del SÍ per…

Junts 1

Per múltiples raons. Ni que només fos per la de trencar amb un Estat on fan festa de valors culturals com el del Toro de la Vega -tot i que nosaltres també patim els nostres correbous- ja valdria la pena…

I per llibertat, dignitat, solidaritat, economia, justícia, utopia assenyada i no cal dir que internacionalisme… En poques paraules, perquè la nostra història s’iguali a la de molts altres pobles del món.

: l’hora, precisament, és ara!!

Junts logo

… perquè sóc independentista des de l’any 1976, i la independència, tal com va tot, ja em toca veure-la…

…perquè vull deixar de ser-ho, d’independentista, ben aviat.

…perquè Junts pel SÍ m’estalvien haver de triar entre Esquerra i Convergència, entre Mas i Junqueras.

…perquè en aquesta candidatura s’apleguen, d’una manera considerable, les diverses sensibilitats polítiques -sempre catalanistes- que m’han anat modelant des de ben jove: PSC Reagrupament (on vaig militar del 1974 al 1976), Front Nacional de Catalunya (1976-1979), Nacionalistes d’Esquerra (1979-1980), Convergència Democràtica (1995-2004), Esquerra Republicana (partit que he votat uns quants cops)

…perquè Solidaritat Catalana per la Independència -petita i avui extraparlamentària formació per la qual vaig emetre un vot arriscat, però valuós, el 2010- també ha decidit donar suport a Junts pel SÍ.

…perquè Raül Romeva, amb la seva naturalitat, bonhomia, progressisme i versemblança em transmet, per damunt de tot, bon rotllo.

…perquè Romeva era fins fa poc d’ICV, formació a la qual mai no m’hi he sentit pròxim però que ja sabeu que és hereva de l’històric PSUC, organització que als primers i mitjans anys 70 tenia una força considerable i a la qual m’honoro que m’haguessin  convidat a entrar-hi -sense més conseqüències.

Junts 2

…perquè a Junts hi conflueixen Lluís Llach https://youtu.be/kQhm3jNKPi0, Sílvia Bel, mossèn Ballarín, Carme Forcadell, Ada Parellada, Pep Guardiola, Muriel Casals, Germà Bel, Alfred Bosch, Ventura Pons, Gerard Quintana https://youtu.be/c4wpjWRRCiM, etc., etc.

…perquè també hi sóc jo mateix, com un dels més de 110.000 candidats de suport.

…perquè Artur Mas no s’amaga per a res com a núm. 4 de la llista, sinó que, ben al contrari, dóna la cara -en el sentit d’arriscar-se- més que mai.

…perquè, d’una manera raonable, Junts pel SÍ pot fer d’Oriol Junqueras un bon president del Parlament constituent.

…perquè Oriol Romeva esdevindrà, gràcies a la ciutadania, un formidable portaveu parlamentari.

…perquè aquesta llista, més enllà del passat, constitueix una garantia sòlida contra la corrupció -també la nacional– de cara al futur.

…perquè ha estat capaç de provocar, com en el cas d’Inés Arrimadas, que bellesa i bona educació no siguin gens sinònims.

…perquè ens ha fet adonar, com en el cas de Xavier Garcia Albiol, de la baixa qualitat d’alguns demòcrates.

CUP

…perquè la CUP s’adoni que, arribada l’hora decisiva, ha de contribuir a sumar energies… amb un efecte multiplicador.

…perquè Junts pel SÍ, amb la seva transversalitat, descol·loca tant als unionistes de dretes, com als federals que la ballen, com a les esquerres que sí que poden… però no.

…perquè cal que els danys col·laterals , poc o molt efectius, del vot de la por es compensin a l’alça amb nous vots indignats, o rebotats, o revoltats, o definitivament fastiguejats contra tanta manipulació, tanta mentida, tanta caspa

No sé si el de diumenge que ve és, exactament, “el vot de la meva vida”. Però que és, realment, molt important… !!

El TRIPARTIT que potser ens convé

PIULADES: els candidats i la candidata

Per més d’una raó, no sóc a Twitter. Però, de cara al 27-S, puc intentar piular, amb poca o molta delicadesa, sobre els caps de llista de les principals candidatures. Sense depassar, no cal dir, els mítics 140 caràcters.

Els caps de cartell que no tenen imatge no figuren, aclarim-ho, entre els meus preferits. Si em seguiu habitualment, us adonareu que la preferència no és ben bé ideològica…

 

Raül Romeva

Raül Romeva

Bon i progressista candidat que té la virtut, entre d’altres actius, que molts independentistes no haguem de triar, en un moment veritablement clau per a Catalunya, entre Mas i Junqueras

Inés Arrimadas

Inés Arrimadas

Comunica adequadament i té bona presència: dos pal·liatius oportuns a l’hora de difondre, desacomplexadament, idees tòxiques.

Miquel Iceta

Miquel Iceta

Agut, irònic i també sec o fins i tot amb mala llet quan convé. No és un mal candidat i sí un bon professional de la política, però el seu partit travessa -i ell és el primer que ho sap- hores massa baixes.

Lluís Rabell

Home franc i activista de principis, però contradictori i massa poc conegut. I molt deutor -amb ICV gairebé desapareguda– d’un Pablo Iglesias que, com més va, més perd pistonada…

Xavier Garcia Albiol

Albiol

El millor actiu que –socarrimada la Camacho– podia tenir el partit oficial del NO a hores d’ara, sempre i quan no es passi de frenada. I sovint hi és a punt…

Antonio Baños

Antonio Baños

Sorprenent nou valor per a un sector polític i social valuós, però que, per  molt que intenti armar-la, difícilment deixarà de ser minoritari.

Ramon Espadaler

Com a conseller d’Interior ha estat molt treballador, i personalment -tot i l’ombra allargada de Duran– em desperta tendresa… Però políticament, ai, Ramon!

D’aclapadorament MOBILITZATS… a efectivament MAJORITARIS

Via Lliure

De l’èxit de la Via Lliure no en pot dubtar ningú, ni del de les impressionants mobilitzacions sobiranistes dels darrers anys. Ara, davant del 27-S, el repte és com traduir adequadament això a les urnes. Com passar de la mobilització al vot, suficient -o més- per assolir l’objectiu de la independència quan abans millor…

Viu Lliure 2

Ja no es tracta de donar-se les mans, ni de fer anar punters, per adients, agosarats i imaginatius que aquesta mena de recursos siguin. Amb una eficàcia -la de l’ANC, Òmnium i d’altres entitats sobiranistes- més que demostrada.

Ara es tracta de guanyar per majoria absoluta en escons, però no només. Perquè una majoria en vots -ho sabem, encara que no sempre ho vulguem reconèixer- serà molt millor de cara a la comunitat internacional. Que ens mira, òbviament. I que veuria en una majoria de vots de Junts pel SÍ una garantia de l’èxit definitiu del procés, encara que els vots a la CUP també siguin importants i, òbviament, necessaris…

“Anem a totes”, ha dit Raül Romeva. Doncs això. Sabent que, com diu la catalana dita, “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”… Doncs això, companyes i companys, també és això.

 

LLEGIU la VIDA… per a viure-la més

La vida leída

 

L’escriptor Alejandro F. Orradre és el meu company de feina Àlex. De caràcter més aviat retret, jo sabia que escrivia algun bloc, però el que no sospitava és que fos un narrador de pes, que ja va debutar amb un llibre inicial de relats.

Ara ens sorprèn molt agradablement amb la seva primera novel·la, La vida leída. Ha estat una de les meves companyies bàsiques d’un mes d’agost en què he donat tombs pel país -alguns, de gran interès-, però sense viatjar a l’exterior. Ho he fet, això sí, a Guardabarros, aquest poble de l’Espanya profunda on, de la mà de l’Àlex, hi passen coses, algunes de ben insòlites.

Ja m’hi vaig trobar fa temps amb un altre membre del cos de subalterns de la Generalitat, que com a autor respon al nom d’AG Porta i que el 1984 va gosar publicar  a quatre mans, amb l’enyorat xilè Roberto Bolaño,  la novel·la Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Aquella experiència va ser reeixida, i  la d’ara també…

A La vida leída, el Ray, un dels habitants de Guardabarros, comença a llegir llibres d’una manera compulsiva, la qual cosa, més que en clau de coneixement, cal interpretar com una metàfora de la desmesura. A l’enrenou que això suposa -l’acció se situa un estiu de la segona meitat dels anys 80-, amb enviats especials dels mitjans de l’època de guàrdia permanent, s’hi afegeix la descoberta de la vida que fa el Bruno, un noi de 15 anys amb un familiar al poble que ve de Barcelona a passar-hi les vacances. 

Entremig s’hi creuen altres personatges, amb les seves corresponents identitats. La del Guzmán, un periodista en crisi existencial; la del seu afable company, el noruec Aaren; la de l’Enriqueta, l’angoixada mare del Ray; la de don Servando, un capellà capaç de simular, per tal d’afavorir l’anterior,  un exorcisme. O la de la màgica Andrea, introductora del Bruno en els plaers i les desventures de l’amor…

En fi, no cal que us en descabdelli la trama. Però sí que us asseguro que la història, les històries de La vida leída, són interessants i explicades amb un estil elegant i fluid alhora. Amb protagonistes de sòlida profunditat psicològica. Amb les atinades reflexions que s’hi intercalen. Amb moments de molta humanitat, fins i tot de gran tendresa.

Si aneu al web de l’Alejandro https://alejandroorradreescritor.wordpress.com/  coneixereu més la seva -encara breu- trajectòria. I si us interesseu per La vida leída, podeu demanar-lo anant al web d’Amazon i cercant pel títol de l’obra. No us en penedireu, creieu-me…

El llibre, doncs, no té una editorial convencional, sinó que es distribueix per l’entorn amazònic mitjançant el que se’n diu còpia sota demanda. Són els nous sistemes d’ara, que els autors nous també tenen a l’abast. Però jo crec que l’Àlex posseeix la talla literària suficient per a integrar-se en uns circuïts editorials més normalitzats, no sempre fàcils, però que et donen una presència material que va més enllà de la xarxa i que, per tant, la complementen.

Al cap i a la fi, més que el mitjà, el que compta és el talent. I jo auguro que el talent d’Alejandro F. Orradre té corda per estona…