Arxiu mensual: març de 2015

L’accident d’avió als ALPS, presumptament evitable…

¿Pot algú amb antecedents depressius -i potser en situació actual similar- pilotar un avió? No ho tinc gaire clar…

¿No és de sentit comú que a la cabina de l’aparell hi ha d’haver a cada moment, si més no, dues persones? Ho sembla…

O sigui que l’accident d’aquests dies als Alps de l’Alta Provença potser podia haver-se evitat. Sap molt greu, i també dol moltíssim, haver de constatar-ho. I fa molta ràbia… 

Accident

Encara és massa aviat perquè tot s’aclareixi, però el que, certament, resulta irreversible és la mort de tot un passatge aeri estavellat a uns Alps relativament propers…

Si es confirma plenament tot el que va sortint, no veig lògic que una persona amb antecedents depressius i situació actual qui sap si poc clara pugui portar el comandament d’un avió, ni que sigui durant una estona. Caldrà aclarir quina és la seva responsabilitat, però també la de la companyia…

I, encara que la llei no obligui -per ara-, sembla oportú i necessari que a la cabina de comandament de l’aparell hi hagi sempre, com a mínim, dues persones. Del que es tracta és d’evitar al màxim circumstàncies imprevistes, siguin les que siguin. Tot i tenir en compte que el risc zero no existeix…

Ara estem de dol col·lectiu, tot i que res comparable al de les famílies directament afectades i als entorns més propers a les víctimes.  Tot plegat, podia evitar-se? Jo crec que sí, i no vull donar lliçons a ningú, i aeronàutiques, encara menys…

El darrer vol que he fet va ser, precisament, amb Germanwings, de Hannover a Barcelona. Em va semblar tot molt correcte, però mira ara…

Tot i que la investigació de l’accident -insistim-hi- no és conclosa. Però aquest ens ha tocat -i tocat– ben de prop, i el recordarem. Malauradament…

 

 

PABLO MILANÉS, barroc, lluminós, excels… cubà

Pablo Milanés

Una de les meves apostes més fermes d’aquest hivern era participar la nit anterior, a L’Auditoridel concert de Pablo Milanés al 16è. Festival del Mil·leni. Desitjades de temps, esperades amb  ànsia. I és que el cubà és un dels veritablement grans de la cançó d’autor del segle XX i del que va d’aquest. Amb els seus preciosos temes lents, d’una sonoritat d’aire barroc i d’una reflexió i vibració a voltes existencial i també sovint romàntica, però gens carrinclona. Amb cançons de denúncia social i política, que de gran ha deixat més de banda. O com a re-creador d’estils i ritmes tradicionals de l’illa caribenya poc o molt en desús: el guaguancó, la conga, el changüí.

La Nova Trova Cubana té en ell -juntament amb un altre monstre, Silvio Rodríguez– un gran ambaixador de la seva cultura i de la pròpia Cuba al món.  Més enllà del castrisme -tot i que Milanés recolzi críticament el règim-, els gusanos a l’exili de Florida, pateras, embargaments…

Tot preparant-me per a la cita, havia vist alguns youtubes recents de l’artista i el trobava un pèl desmillorat. Ara ja sé el perquè. El Pablo s’ha recuperat fa poc d’un trasplantament de ronyó que li ha donat la seva parella actual, l’historiadora gallega Nancy Pérez. Una bonica història d’amor, com tantes de les que ens transmet…

De manera que el seu nou disc, els temes del qual va presentar, es diu Renacimiento. I no només per la recuperació física -tot i que se’l noti cansat, i és grandet (71), però no tant-, sinó també perquè feia temps que no composava material nou. Si més no, des d’un altre treball, Regalo, que es remunta al 2007.

Per als qui no el conegueu massa, té una trajectòria tan extensa i sòlida que crec que és millor anar directament al seu web http://www.milanespablo.com/. Només clicar l’apartat de la discografia impressiona, tant com poden fer-ho, entre nosaltres, els quatre més mítics –una senyora de Palma, un cavaller de Xàtiva, un senyoret de l’Empordà o un noi del Poble Sec.

Un dels detalls més entranyables de la nit va ser el petit homenatge que el mestre va fer des de l’escenari a un altre gran i bon amic seu, el nostre Quico Pi de la Serra, a qui va convidar a saludar-nos des del centre de la platea. Li té dedicada una cançó que parla, de manera emotiva, de l’amistat a distància.

És un artista força comunicatiu, tot i que suposo que de més jove, quan lluïa una bona cabellera afro, podia mostrar-se més desimbolt…

Pablo Milanés

Però continua cantant amb ofici, i una veu encara força potent, temes de la bellesa gairebé perenne que té, posem per cas, Para vivir https://youtu.be/2wPyLFJM7rs.

O aquesta extraordinària i tan coneguda peça d’amor que és Yolanda , que Pablo interpreta aquí amb la seva filla Suylen https://youtu.be/sct0-7rs2zY. Una altra filla, la Haydée, canta igualment. Talent familiar, valor afegit…

O, dins Renacimiento,  el tel·lúric i guantanamero Homenaje al Changüí. https://youtu.be/Rm-YpN2xl0E?list=PLWC5wXk02QMb1XG3vskUrRdnz2ZVY0pRD.

O, d’entre tots els que li he sentit, el més sublim dels seus temes -encara que de seva només en tingui la lletra-, Mi esperanza https://youtu.be/LG9M8VSIW80.

O, per deixar-ho aquí, la també incommensurable El breve espacio en que no estás https://youtu.be/nTj0Or3wAvU, preuat elogi de la dona lliure.

En fi, apliquem-li tots els adjectius, i encara més, dels que poso al títol…

Per part meva, recordaré durant temps aquest concert de Pablo Milanés. Un referent d’excel·lència ja un pèl crepuscular, però encara amb prou empenta com per fer-nos compartir amb calidesa la sensibilitat, la universalitat, la cubanitat i l’emoció gairebé única de les seves cançons.

 

 

FMF: la “meva” malaltia MEDITERRÀNIA

Mediterrani.PG

Si hi ha molts metges que encara van força perduts en el seu diagnòstic, menys en tindreu notícia la majoria de vosaltres. I és que la Febre Mediterrània Familiar (FMF) és una d’aquestes malalties rares també conegudes -jo prefereixo anomenar-les així- com a minoritàries. Uns quants dels seus pacients ens hem trobat durant dos dies a Barcelona i hem compartit valuoses informacions i també emotives vivències, en un ambient cordial i un clima solidari. 

Personalment, no em puc queixar. La FMF -que em va donar força problemes quan era jove- m’ha anat tractant bé amb el pas dels anys fins a convertir-se’m en una malaltia crònica, sí, però -toquem fusta!- perfectament controlada…

En el meu cas, des de l’Hospital Clínic, principal centre de referència entre nosaltres per a combatre-la i que s’ha implicat decisivament en unes jornades que han tingut lloc, precisament, ben a prop del mar

La FMF és una malaltia genètica que afecta principalment -d’aquí en ve el nom més comú- persones provinents de la conca de la Mediterrània, que ja sabeu que és un mare molt nostrum i de contínues anades i vingudes -i també conflictes- al llarg de la història. Els meus orígens probablement jueus -ja m’hi vaig referir a http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=254507– hi deuen tenir molt a veure…

No us importunaré amb massa detalls científics, però, si us interessa el tema, us remeto a un documentat article escrit per Mónica Inmaculada Tortosa Fito http://www.rarasperonoinvisibles.com/?p=164, directiva de la Asociación Fiebre Mediterránea Familiar de España, amb seu a València, i principal impulsora de les jornades.

Les i els mediterranis que hi hem participat, en ocasió del Dia Mundial de les Malalties Rares que se celebrava dissabte, ens hem adonat com n’és d’important no viure aïllats en aquests casos. Avui, la xarxa  ha capgirat la situació, i per això s’anuncien noves iniciatives 2.0 que posin encara més en contacte pacients, personal sanitari i investigadors per a conèixer i compartir patiments individuals i contribuir a millorar, doncs, protocols terapèutics col·lectius.

I acabem, mediterràniament, escoltant la versió catalana que Marina Rossell fa d’aquest gran tema que és Le métèque, de Georges Moustaki http://youtu.be/wNJsulTdVas.

I també desitjant que la preuada mar deixi de ser problemàtica quan abans millor en guerres, desigualtats… i malalties.