Arxiu mensual: gener de 2015

L’ORTUÑO insisteix, persistent

Pienso...

Pienso, luego insisto és el tercer volum del singular Diario de un náufrago de Facebook. L’autor, l’amic Joan-Ignasi Ortuño, ja fa tres anys llargs que ens demostra que és persistent, en aquesta escriptura en xarxa que val tot el que pesa, encara que pesi poc… i valgui molt.

I també és persistent en la mesura que ha volgut que jo tornés a presentar-lo a Terrassa. L’any passat, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals, el segon volum de la sèrie, Rondando la Modelo, va suposar la primera vegada que jo exercia aquest ofici d’introductor literari. I enguany hem oficiat a un acollidor Ateneu Terrassenc.

Des de juliol del 2011, el Diario de un náufrago de Facebook és un projecte penjat cada dia a la xarxa pel periodista, escriptor i tot terreny cultural Joan-Ignasi Ortuño (Barcelona, 1957). Són textos breus -o clips, que diu ell- que ofereixen una visió de la vida tendrament àcrata, encara que a voltes destil·lin mala llet…

Són, en tot cas, la reflexió que es fa, amb bona ploma, un solitari solidari. Que s’esplaia sobre la quotidianitat i les seves paradoxes. Que fa una crítica, sovint sarcàstica, dels poders establerts. Que se’n riu de moltes coses i, quan cal, d’ell mateix. Que denuncia el despotisme, l’egocentrisme, la prepotència. Amb un llenguatge moltes vegades joganer, i de gran capacitat metafòrica.

Ja us n’he parlat més d’un cop, i n’he reproduït textos. Per començar, del primer dels volums, Mientras me ducho, quan qualificava l’autor d’“un nàufrag que sura” http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=236355

Ara vull que en conegueu un d’aquest tercer volum, Pienso, luego insisto:

969* COCHIQUERA

Me estoy construyendo mi propio refugio. Espero, porque no estoy nada acostumbrado a ello, por mi condición de Náufrago, claro, y, sobre todo, por mi cualidad de nómada, que no sea el último y que no sea hosco. Toda guarida tiene algo de cochiquera, de conejera, de madriguera y, a mí, lo que me gusta, lo que me fascina, lo que me divierte, es vivir y volar en libertad. Volar sin amarres. Volar sin lastre. Me preocupa tanto, por lo tanto, lo que pueda tener de fosa mía (de común ya sé que no tiene nada) ese reducto personal de mi actual existencia, de contenedor de polvo y cenizas, que me he hecho la promesa de trastornarme (hablo metafóricamente, todo lo dicho aquí es metafórico, por supuesto), en fin, por fin, de una vez por todas.

En la presentació de dijous passat, l’autor i una seva amiga, l’actriu Montse Herrera, van llegir un seguit de clips del llibre. El públic que va venir a l’Ateneu Terrassenc -una entitat relativament nova en la seva segona època, però amb una història que es remunta al 1879 http://ateneuterrassenc.terrassa.net/– s’ho va passar bé perquè va saber-se imbuir del talent i de l’esperit lliure d’uns textos que enganxen realment des del Facebook,  on el Joan-Ignasi ja té 2.700 seguidors.

I que també sedueixen aplegats en llibres de format almanac que l’autor s’autoedita pulcrament, i aquest cop havent-hi afegit uns divertits dibujillos. Jo crec -i l’altre dia vaig dir-ho públicament- que una selecció d’aquests clips mereixeria la difusió que pot donar-li una editorial establerta. S’ho han ben guanyat. L’Ortuño, en una part decisiva, té la paraula…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4-F: farts? Astorats!!

 

4F

El cas 4-F  no sé si ens té  farts, però crec que astorats. Entretingudes i entretinguts, admetem-ho, si no fos perquè la Patricia es va suïcidar i hi ha un guàrdia urbà tetraplègic…

El que és evident és que els efectes del passi de Ciutat morta pel 33 han aconseguit que Barcelona sigui una capital encara més viva,  però també fosca i, segons com, lamentable. Com ho són, de fet, tantes ciutats, on trobes el millor i el pitjor de la condició humana.

No entraré en els detalls de la qüestió, perquè cada dia surten nous interrogants…

Però constato que:

  • Els cossos policials, al nivell que sigui, són un món singular i que, si se sent agredit -com en aquest cas-, pot perdre la professionalitat fàcilment. És clar, també el formen humans…
  • El món alternatiu també és especial. Les dones i els homes -sovint joves- que l’integren no són d’una pasta qualsevol. Hagin comès un delicte, o no. Callin quan l’han comès -com podria ser el cas- o siguin empresonats o morts injustament.
  • Barcelona, l’any 2006, tenia un alcalde molt fluix, per dir-ho suaument. Un cap blanc clenxinat que per ara no diu res, ben peixat i protegit al seu clos llunyà…
  • La televisió -ni que sigui en un canal també força alternatiu– pot tenir efectes devastadors. I, sumada avui a les xarxes socials… l’impacte esdevé multiplicador.
  • Les institucions, ai!  Ens fan ballar, però també ballen -més que abans- al so que toquem nosaltres…

No sé si val la pena continuar. En tot cas, per mi una de les incògnites del 4-F és: ¿per què tot aquest merder ha  emergit precisament ara,  en un any tan electoral i a ben pocs mesos de les municipals?

Com es diu en aquests casos, si ho sabeu, podeu ajudar…

 

 

 

Sol de nou a l’HORITZÓ NACIONAL, però també hi ha núvols…

Sol i núvols

Torna a lluir el sol al cel del sobiranisme i, sobretot, torna a haver-hi horitzó perquè no s’ha diluït el projecte. Però trobo que moltes de les reaccions, més que francament il·lusionades, són cautelosament expectants…

Atesa la incertesa de les darreres setmanes, a mi em sembla que el nou acord entre CiU, ERC i les entitats centrals de la societat civil és, a hores d’ara, el millor possible. Però hi ha núvols a l’horitzó que, si no es fonen, podrien impedir que la majoria independentista del pròxim 27 de setembre passi de desig a realitat.

La principal incògnita que va deixar el procés participatiu del 9-N és si els que volem la independència del nostre país som prou per a imposar-la democràticament.

Segurament no: cal convèncer encara molta gent indecisa. I això no s’aconseguirà amb tacticismes, ni noves baralles. Però tampoc amb fàcils depressions col·lectives després de la il·lusió. Hem de ser, nacionalment, més resistents…

El nou acord del 14 de gener té unes quantes virtuts. Elimina la possibilitat de la llista unitària, que era un magnífic espot publicitari, però no un cavall guanyador. Fa que cada partit pugui anar acompanyat dels independents que desitgi. Situa de nou la independència en primer pla, però no s’oblida de totes les altres qüestions que a la ciutadania també l’interessen. Permet anar enllestint les estructures d’Estat… En definitiva, fa que els favorables a la causa puguem sumar més.

I, pel que fa a la data electoral, no era indispensable que fos tan propera, sempre que no fos massa allunyada. Ara hi ha temps per a preparar millor el terreny, sense deixar que el procés es deixati…

Tot i això, en l’horitzó nacional continua havent-hi núvols: el paper -positiu, o no tant- de les eleccions municipals, d’altra banda necessàries; les aportacions dels partits i sectors poc o molt sobiranistes que, per ara, resten fora del nou acord; la incògnita d’Unió Democràtica; els eixos concrets del nou full de ruta vers la llibertat nacional, que s’ha d’acabar de perfilar; l’ombra de la corrupció; l’amenaça de Podemos

Ho anirem veient, tot plegat. Però, sobretot, hem d’arremangar-nos perquè la molta feina que encara tenim al davant sigui efectiva. I que el sol, el 27-S, llueixi resplendent.

El TRIPARTIT que potser ens convé

 

 

 

 

MAHOMA també era “senyor de la guerra”…

Charlie

 

Les festes del cicle nadalenc havien transcorregut plàcides -tot i que més aviat desencantades, ai!, des del punt de vista nacional català. Però, de seguida, l’atemptat a París contra Charlie Hebdo i els fets que l’han succeït han trasbalsat França, Europa i Occident.

Ni islamofòbia ni bonisme: les coses, sovint, no són com ens agradaria que fossin. Històricament, el musulmà ha estat un món convuls, i és obvi que no ha deixat de ser-ho. Per molt que, tantes vegades, l’hi haguem donat motius. O que l’Església catòlica, al seu torn, hagi traït amb freqüència el missatge positiu de l’Evangeli…

D’islamofòbia en sentíem parlar darrerament arran de la irrupció pública a Alemanya del moviment Pegida, acrònim dels Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident. No seré jo qui els faci costat -no m’agrada la xenofòbia de cap mena-, però tampoc no puc tancar els ulls sobre la significació dels lamentables fets parisencs.

Quan el brutal atemptat contra el setmanari d’humor irreverent  -potser massa i tot- i la mort de la policia municipal s’havien consumat, vaig tenir la curiositat de repassar la biografia de Mahoma. Costa molt menys que llegir-se l’Alcorà, lectura que no descarto fer un cop m’hagi jubilat.

Doncs bé, el fundador de la religió islàmica podríem dir que fou més que un profeta. Fill d’un mercader pobre i mercader ell mateix, la tradició diu que als 40 anys se li va aparèixer l’arcàngel Gabriel i li manà que prediqués, em nom de Déu o Al·là, la religió veritable

medalló àrab

Rebutjat inicialment a La Meca, va buscar refugi a Medina i assumí la posició de governant i jutge de la ciutat. Posteriorment, va entrar en guerra contra els enemics de l’Islam, i la seva trajectòria victoriosa afermaria la nova religió i la unificació de les tribus àrabs. Que no trigarien, un cop ell mort, a iniciar la seva ràpida i fulgurant expansió. El braç més sagnant de la qual pren avui els noms d’Al- Qaida, Estat Islàmic, Boko Haram i altres sinistres referències…

Amb tot això no vull dir que no hi hagi, també entre nosaltres, milions de musulmans pacífics. Ni que aquest món no s’hagi sentit sovint humiliat per Occident, que històricament no ha tingut manies a l’hora d’exercir el colonialisme i avui pateix una crisi econòmica que accentua les desigualtats. Ni que la pròpia Església catòlica no s’hagi comportat, massa vegades, d’una manera gens santa. I sort, ara mateix, d’aquest bon Papa que és Francesc!

En tot cas, el món de tradició cristiana en el seu conjunt, sovint gràcies a persones que no han estat creients o, si més no, dogmàtiques, s’ha vist forçat a evolucionar, i ara conviu amb dificultats amb un Islam fragmentat, convuls i massa sovint condicionat per fanàtics.

Aquests dies s’han expressat moltes opinions i anàlisis al respecte, però una de les més interessants que he llegit és l’article de Xavier Rius Sant La cruïlla de l’islam a Europa www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/811015.html. Veureu que no és, com jo pretenc, ni islamòfob ni bonista, sinó que situa un conflicte d’abast global en els seus justos termes.

Una de les possibles solucions al qual és, al meu entendre, el de la llibertat de creences -o de no creences- en un àmbit públic dominat per la laïcitat com un dels valors bàsics. I això -per difícil que sembli- arreu del món…