Arxiu mensual: novembre de 2014

Per què hauria d’AUTOINCULPAR-ME? De què?

                   culpa

Està de moda, els darrers dies, l’autoinculpació de diverses persones -ben conegudes en molts casos- de tendència sobiranista pel 9-N i en relació a la querella de la Fiscalia contra els màxims responsables del procés participatiu. Fins i tot, hi ha la possibilitat de descarregar-se formularis que ho faciliten. Entenc el sentit d’aquesta actitud, però no la comparteixo. Qüestió del punt de vista…

I és que no crec que aspirar a la llibertat del teu país et faci culpable de res. Si de cas, t’has de solidaritzar amb els querellats -sobretot, si el plet prosperés realment, que en dubto- fins on sigui necessari. I acusar en ferm -penso ara en el cèlebre manifest “J’accuse”, de l’admirat Émile Zola qualsevol persona o instància col·lectiva que ens negui no ja el dret a la independència, sinó els fonaments de la raó democràtica.  

Per què hauria d’autoinculpar-me? De què?

Tinc la culpa de pretendre democràticament la independència de Catalunya i, en un estadi més ideal, l’articulació dels Països Catalans?

M’hauria d’acusar d’haver votat SÍ-SÍ en un format de consulta que els poders fàctics espanyols qualificaven de botifarrada, però sense deixar organitzar-lo de la manera inicialment prevista?

M’he de mortificar pel fet de considerar-me independentista des del 1976, quan vaig afiliar-me des de Terrassa a l’històric Front Nacional de Catalunya http://ca.wikipedia.org/wiki/Front_Nacional_de_Catalunya?

M’hauria de saber greu no haver votat la Constitució espanyola encara vigent? Si ja no la reconeixia el 1977, imagineu-vos ara…

Hauria d’autoinculpar-me per unes posicions sociopolítiques que no fa tants anys estaven en minoria i que, de mica en mica -tot i que d’una manera encara insuficient- han esdevingut força majoritàries? Ben al contrari, haig de felicitar-me i felicitar per la seva evolució molts dels meus conciutadans i conciutadanes.

Tinc alguna cosa a veure amb el fet que l’Espanya de matriu castellana, en alguns aspectes clau, no hagi evolucionat a l’hora europea? Ni el PP, ni el PSOE, ni qui sap si Podemos.  Però amb aquests vull mantenir, ara com ara, el benefici del dubte, tot i que alguna declaració del seu mediàtic líder sobre Catalunya resulti inquietant…

No, no me’n penedeixo gens, de tot plegat. Deploro, això sí, que la raó democràtica no prevalgui, però aquesta actitud no és patrimoni exclusiu de la pell de brau.

I si el procés català -amb totes les seves insuficiències- resulta modèlic, és perquè fa de la pràctica democràtica el millor mètode de procediment. Aquest és el sentit dels coneguts versos d’Espriu que canta Raimon:

“Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo.”                            

SÍ-SÍ,  tenim la raó democràtica -com la tenen moltes altres persones al món- contra els corruptes, els pocavergonyes, els intolerants… i els obertament totalitaris, no cal dir.

i la querella 

Estimat PAOLO, admirat CONTE

Paolo Conte

La setmana passada vaig gaudir, amb el concert de Paolo Conte a l’Auditori de Barcelona. Singularment, a la segona part, que va ser vibrant, resplendent, apoteòsica…

Conte és ell mateix -i és molt ell, tot un tipus-, però també la petita orquestra que l’acompanya, molt valuosa. La conjunció d’ambdues parts produeix una sonoritat  una mica intemporal, entre els paràmetres del jazz, el blues i la música ballable. Tot plegat, en la millor tradició europea de la cançó d’autor.

Ja han passat uns quants dies, i jo he anat una mica atrafegat. Però això no m’ha d’impedir de donar testimoni del bell concert, que es feia en el marc del Voll-Damm 46 Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Faig el bloc pensant en vosaltres, però també mantinc els seus posts com a rastres de vida successius per a la meva memòria.

A Paolo Conte http://www.paoloconteofficial.com/ no l’havia sentit mai en directe, i és en casos així que penses: “Que no em passi com amb Georges Moustaki, que seria molt de lamentar”...

Ell vell mestre no fa cap comentari entre cançó i cançó, tot i que amb el cap gesticula amb complaença -i complicitat- quan l’aplaudim. Només obre la boca per a presentar els músics i, és clar, per a cantar o dir els temes amb la seva veu, característicament rogallosa.

És un artista, com sabreu, de gran personalitat damunt l’escenari. I té uns acompanyants autènticament de luxe. Temes com Sotto le stelle del jazz  https://www.youtube.com/watch?v=1ltnEW80zkI, It’s wonderful https://www.youtube.com/watch?v=QILaCLtWW9A o Come di https://www.youtube.com/watch?v=-EAV4U7y7jA  formen part, ja fa temps, del nostre patrimoni sonor.

I , per qui encara no ho hagi fet, cal incorporar a aquest preuat territori, per exemple, Recitando https://www.youtube.com/watch?v=FWo31L5n38U. O la suggestiva Aguaplano  https://www.youtube.com/watch?v=scUIHtAGSF0/. O la vibrant Diavolo rosso https://www.youtube.com/watch?v=3Git6zlkVaA. Entre tantes altres…

Ara m’hauré de conformar -que no és poca cosa- amb el DVD de les cançons de l’avvocato d’Asti que ja fa anys que em va regalar l’Alfons. I continuar fent camí pel seu món de lletres sovint oníriques i músiques inspirades. Des de l’actitud tan proactiva dels seus anys, alhora plaent, emotiva, lúcida i vital.

Gran Paoloé vero.  

 

 

 

 

La CONSULTA “rebel” a l’hora del país de GROC

país groc

La cosa ha sortit prou bé, ateses les circumstàncies. I el més important: hi hagués pacte encobert o no, el projecte d’Estat català ha desafiat obertament la legalitat espanyola. En un format de consulta que ja sabem que no tenia cap valor jurídic, però…

La participació podia haver estat més alta, però és prou bona. No suficient, sobretot perquè hem votat, bàsicament, els del SÍ-SÍ. Ara, el “país de groc” s’ha de preparar per a nous desafiaments.

 

Em sembla que no us ho havia dit, però el groc ha estat, de sempre, el meu color preferit. Sembla oportunista de dir-ho ara mateix des de Catalunya, però…

En l’interessant article d’El Punt Avui en ple 9-N Tots els valors del groc   http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/793626-tots-els-valors-del-groc.html,  es diu que “el procés per la independència s’associa, inevitablement, al color del sol”

I també que la professora de ioga Judith Roma sosté que “per als hindús, el groc és el color del tercer txakra, anomenat també del plexe solar, el punt d’energia que és dos dits per sobre del melic, que marca la voluntat i la determinació davant la vida”

Al seu torn, Juan Pablo Uribe, professor de cromateràpia, destaca el seu gran poder curatiu. I afegeix: “És el color del lideratge, però cal administrar-lo amb saviesa”.  

¿Aquesta administració sàvia serà possible, després d’un 9-N tan ordenadament rebel i interessant? El president Mas, que n’és el principal i prou valuós administrador, està disposat a jugar-s’hi els quartos , tot i que és probable que el procés, ara, entri en la fase d’una certa ralentització.

I no cal dir que voldria equivocar-me. En tot cas, veurem com viuen  la nova etapa Junqueras -en primer terme-, Forcadell, Casals i tutti quanti… Inclosa la munió d’independentistes impacients, entre els quals a voltes crec que en compto, a voltes crec que no.

Quan vaig sortir de casa el 9-N sobre les 8 del matí per tal, si convenia, de donar suport als voluntaris, sabia que estava posant, un cop més, el meu gra de sorra a la història d’aquest país. Ara es tracta de continuar, entre tots -polítics, partits, organitzacions, entitats, ciutadania-, aplanant el camí, tot fent la V de la victòria.

Tenyida d’un groc resplendent…

 

 

Descobriu CHICO CÉSAR

Chico César
 
És un dels músics més interessants dels apareguts les darreres dècades en un dels països i les cultures que més m’estimo, i sobretot des que hi vaig ser el 1990. El brasiler Chico César, amb les seves cançons i interpretacions vellutades, amb els acompanyaments barrocs que l’envolten -sense menystenir els més pop-, emergeix poderós en un entorn tan seductor com, a voltes, terrible.
 
Una civilització, i també una selva, on hi ha molt bona música, des d’una sonoritat tan genuïna com universal. ¡Ai, Brasil, si tot en tu fos tan perfecte, potent i poderós com les teves vibracions inigualables!

 

Me’l va fer conèixer l’Oriol, que de música en sap un munt, molt més que no pas jo. Començant pels tradicionals i aquí no tan coneguts chôros, que ell també em va descobrir, podreu entendre millor d’on han vingut la samba o la bossa nova…
 

I no quedar-vos només amb els i les Vinicius de Moraes, Chico Buarque, Caetano Veloso,  Antonio Carlos Jobim, Maria Bethania, Ivan Lins, Adriana Calcanhoto … La llista és fàcil d’allargar.

El nom de Chico César http://www.estaciontierra.com/artistas/artista.php?id=51 cal incloure’l en aquesta relació d’una manera obligada. Referent destacat de les darreres fornades musicals, n’he sentit sobretot -i n’he quedat fascinat- el disc De uns tempos pra cá (2006).

També periodista als inicis, va gravar per primer cop el 1995, un temps en què -poc o molt- s’iniciava entre nosaltres l’era d’Internet. O sigui, fa quatre dies, o quatre mil anys…

Escoltem, per exemple, temes com Cálice https://www.youtube.com/watch?v=GOeQJT8f7Pw . O el no menys subtil Alcaçuz  https://www.youtube.com/watch?v=Et28tNFH04oPer no parlar de la gran cançó que dóna títol a l’àlbum, De uns tempos pra cá  http://www.youtube.com/watch?v=YllBtiyDxCU.

En fi, el nostre artista ja destacava en el seu primer àlbum, Aos Vivos, que inclou un tema que prometia tant com A primeira vista                                       https://www.youtube.com/watch?v=42cGQjXi52A .  I al treball Francisco, forró y frevo (2008) hi trobem Feriado https://www.youtube.com/watch?v=KA5xi5z-y_0, en un registre de samba, ben diferent als altres que us he inclòs.

La trajectòria de Chico César ens fa adonar, un cop més, com és de genuïna i universal la sonoritat brasilera. Tot un món plenament autònom de l’univers de la música i l’espectacle anglosaxons, que, sense negar-ne la qualitat -sobretot quan n’hi ha-, sovint sembla que s’ho hagi cruspit quasi tot. I no…
 
I és que el Brasil pot sentir-se plenament complagut d’aportar-nos, des d’una gran creativitat, algunes de les millors vibracions.