Arxiu mensual: setembre de 2014

ESCÒCIA, l’oportunitat perduda

Scotland's First Minister Salmond leaves stage at SNP Spring Conference in Aberdeen, Scotland 

Es digui el que es digui -que si l’important és haver pogut votar, que si els escocesos, d’una o altra manera, ja han guanyat-, el cert és que Escòcia ha perdut una gran oportunitat històrica. Sí, és important que hagi pogut decidir sobre el seu futur -el mínim exigible per a qualsevol nació en democràcia-, però hi ha trens que, quan passen per l’estació -i a voltes no hi passen gens sovint-, el millor és agafar-los…

Hem estat els darrers dies a l’atractiva ciutat alemanya de Braunschweig –Brunsvic, en versió catalanitzada-, prop de Hannover, on la Laia treballa en pràctiques. Però no em sé estar de comentar els resultats del referèndum escocès, sobretot per desfer alguns tòpics pretesament tranquil·litzadors.

El primer, que el més important és que Escòcia hagi pogut votar. Admeto, tanmateix, que aquesta és una realitat molt important. Anglaterra, que en algunes èpoques històriques tant havia maltractat els escocesos, s’ha comportat d’una manera democràtica i ha fet possible el que, en tot cas, hauria de ser habitual, normal. Això no treu el prepotent final de campanya dels partidaris del no -inclosos els numerets ploramiques de David Cameron– ni episodis encara més vergonyants –l’amenaça d’alguns bancs de traslladar les seus centrals a Londres.

El segon tòpic és que, fos quin fos el resultat, els escocesos ja havien guanyat abans de la seva consulta. Potser sí, però cal qüestionar aquest supòsit, sobretot per dos motius. El primer, perquè ja veurem fins a quin punt el govern i els partits britànics compleixen les seves grans promeses de darrera hora. El segon perquè, encara que les complissin, res comparable al fet que Escòcia hagués esdevingut un nou Estat a Europa.

Aquesta és, precisament, la gran oportunitat que els escocesos acaben de perdre, ni que sigui per una voluntat majoritària que cal respectar. Haguessin demostrat que, a l’Europa actual, modificar les fronteres -que ja no són els murs d’abans- per mitjans pacífics era possible. I haguessin pogut anar cap a un model polític i social més socialdemòcrata, a l’estil dels països del nord d’Europa. Un model de modernitat més adequat a la seva tradició.

I, de passada, ens haguessin obert alguna mena de camí a Catalunya, que prou falta que ens fa…

Tot plegat demostra que, a les consultes i als referèndums, tot i ser episodis il·lusionants per als països petits, els grans, ben sovint, tallen el bacallà, perquè disposen de múltiples ressorts per a fer-ho. Ja va passar en el cas del Quebec respecte del Canadà, i ara ha passat a Escòcia. Vull creure que en el cas català seria diferent, però ja veiem que hi ha obstacles previs que cal, en primer lloc, superar.

V molt, molt ALTA

L'esperit del 10 DE JULIOL 

L’11 del 9 ens porta directament al 9 de l’11. No sense dificultats, però amb la joia que dijous, Onze de Setembre, érem 1.800.000 ànimes les que copàVem la Diagonal de Barcelona, la Gran Via de les Corts Catalanes i, ambientalment, tot el Cap i Casal, tot Catalunya. I tot Europa i algunes altres parts del món se n’impressionaren, i a Espanya…

Volíem fer la Ve baixa i ens Va sortir molt, molt alta. Volem la independència, però som demòcrates i per això, abans, Volem Votar.

I ara no ens conformarem amb rebaixes. El 9 de noVembre és una jornada ja mítica, però -admetem-ho- encara incerta. De la pressió popular i de la fermesa del GoVern -començant per la que està demostrant el president Mas– depèn que ens en sortim, però ja se sap que no només. El GoVern espanyol -cap sorpresa- no ho posa gens fàcil. I Europa i el món… ai!

Catalunya -la seVa societat, començant per l’ANC i l’Òmnium– està fent història. De present i de futur, a partir d’un passat que ens impulsa com mai. Poca cosa més podria ni Vull afegir-hi, ara…

Visca la llibertat, Visca la dignitat, Visca Catalunya!!!

 

 

“Emboscats” amagats, denunciats, vigilats, malfiats… també víctimes de l’odi

Emboscats

La interessant revista berguedana que és L’Erol  va dedicar ja fa un cert temps -hivern del 2012- un dels seus números -el 114- al tema dels emboscats. Eren nois que es van amagar per les masies i els boscos d’algunes comarques per no haver d’anar a la guerra amb l’exèrcit republicà. Alguns devien ser poc o molt franquistes, però la majoria persones de poques conviccions col·lectives i amb ganes, sobretot, de salvar la pell…

A l’article erolià que la imatge reprodueix parcialment, “L’avi no va anar a la guerra”, Dani Sala i Núria Sala hi escriuen:

“No volien lluitar. Aquesta és l’única condició indiscutible dels milers d’emboscats que, durant la guerra civil, van viure de forma miserable i trista pels boscos catalans, en especial del prepirineu”.

“La majoria d’emboscats havien pres la determinació de no anar a una guerra que, simplement, no anava amb ells. I van agafar-se a una oportunitat de la qual no van gaudir els nois de ciutat: una xarxa de suport teixida per milers de masies, i sostinguda fonamentalment per les dones de pagès”.

“El Berguedà va ser una de les comarques on més joves es van emboscar, juntament amb el Solsonès, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà i altres zones de mitja muntanya”.

El meu sogre, que de jove vivia a Cardona -o sigui, a la part del Bages que es troba a prop del Solsonès-, va ser un d’aquests emboscats. I potser sí que aleshores en tenia poca, de convicció col·lectiva, però més endavant, i fins a la seva mort, en va adquirir, i molta…

Els emboscats no sempre tenien una actitud passiva. Alguns -no és el cas que ara us comentava- van aconseguir armes i van protagonitzar enfrontaments amb les forces d’ordre públic i contra les persones identificades amb la causa republicana que els denunciaven.

La seva vida no era gens fàcil. Molts d’ells van arribar al límit de la seva resistència i, quan el govern de la República va dictar una amnistia per a tots aquells que s’hi presentessin voluntaris entre el 18 d’agost i el 15 de setembre del 1938, molts ho van fer.

Tanmateix, el fenomen era tan estès que Franco es va arribar a plantejar la possibilitat d’organitzar-los com una guerrilla potent a la rereguarda republicana, però les dificultats per a armar-los el van fer desistir de la idea -d’altres idees i atrocitats és obvi que no en va desistir.

Està bé el dossier de L’Erol , com suposo que paga la pena llegir el llibre Emboscats, de la historiadora Esther Miralles (Ara Llibres, 2013). També va ser interessant, en el seu moment, el documental de TVC Emboscats. Memòria d’una geografia secreta.

El tardofranquisme intentà capitalitzar la memòria d’uns amagats i fugitius que, rigorosament, no es pot dir que haguessin estat addictes en bloc a l’Alzamiento. Per això a Solsona, a la plaça del Camp, se’ls dedicà un monument que -no sé si l’heu vist- és ben poca cosa…

“L’avi no va anar a la guerra”… Potser no, però tampoc no la va planejar. És el que passa pràcticament en totes, també en els múltiples i terribles conflictes bèl·lics que als occidentals ens incomoden -però, per sort, no ens massacren- ara mateix.