Arxiu mensual: juny de 2014

AZNAVOUR al Liceu… amb 90 anys!!!

A la xarxa hi trobareu moltes imatges, de Charles Aznavour, i la que penjo ara -òbviament de fa temps- vol donar a entendre que es tracta d’un mite. I és que, efectivament, és així: un artista francès emblemàtic i un europeu mític… que ja té 90 anys i que encara actua. Com ho va fer ahir a la nit, al Gran Teatre del Liceu.

Havia decidit no perdre’m l’ocasió, tot i que els preus no fossin, precisament, barats. Pensava: 1) No l’has anat a sentir mai. 2) Qui sap si tornarà a actuar a Barcelona. 3) És possible que es retiri un any d’aquests. 4) I encara pitjor, però aquest fill d’armenis, nascut el 1924 a París, deu ser com els gats, que tenen set vides…  

Va ser un concert, sobretot, emotiu, perquè el gran intèrpret i autor de la chanson –a més d’actor de cinema- es mou damunt l’escenari amb alguna dificultat, però tampoc tantes. Fins i tot es va marcar uns passos de ball…

Reté, en una part no gens menyspreable, la gran veu que ha tingut. I manté -això, sobretot- una forta personalitat. Als seus increïbles 90 anys, conserva encara un aire seductor, conscient com és del pas del temps, però sense regust de derrota.

Cançons com La bohème, La Mamma, Après l’amour, Que c’est triste Venice, Parce que, Mourir d’amour, Comme ils disant, Sur ma vie i tantes altres han encisat ja diverses generacions. A mi -que l’he seguit d’una manera molt relativa- hi ha temes que em plauen molt i n’hi ha que no tant, però quan escoltes els millors gaudeixes de ple. I encara més quan l’orquestra sona tan bé com ho feia la del Liceu…

Per a tenir-lo més, vull retenir-lo mitjançant el concert commemoratiu a París dels seus 80 anys
http://youtu.be/yZLRrNFZN50. A poc més d’una hora a l’escenari, hi canta Je voyage fent duet amb la seva filla Katia -membre del seu grup d’acompanyament-, igual que ho va fer ahir. El temps passa i no passa… 

Aquest concert de fa una dècada, quan es trobava encara en plena forma -sense menystenir l’estat actual-, també és una manera oportuna perquè el conegueu millor, si s’escau. Us sentireu molt a prop d’una icona, la de Charles Aznavour, poc menys que eterna. Amb xifres de rècord Guinnes: debut als escenaris amb només 9 anys, el 1933; més de 50 discos publicats, amb 100 milions de còpies venudes…

A la parada “Liceu” del metro hi vaig trobar la Montserrat, que –francòfila com és – també s’havia sentit atreta per la crida aznavouriana. “La darrera vegada que vaig escoltar-lo va ser al festival de Cap Roig, ara fa quatre anys. Vaig pensar que seria la darrera, i mira tu…”

Certament, hi ha coses molt insòlites. Com que un artista encara sigui, als 90, carn d’escenari

MUNDIAL de futbol: sempre amb el BRASIL… fins que hi jugui CATALUNYA

Ara que el Campionat Mundial de Futbol porta disputant-se uns dies, precisament al Brasil, reitero la meva adhesió habitual a la selecció canarinha. Si més no, fins que Catalunya, constituïda en l’Estat que correspon a un país normal, no hi pugui jugar oficialment.

I la Roja? Que s’ho guanyi: si juga bé, o molt bé, pot arribar a ser campiona, com fins fa poc. Però ara ha fet el ridícul… Potser és un problema col·lectiu, no el meu… ni el nostre.

Cada cop m’agrada més el futbol quan és ben jugat, i m’agrada menys tot l’entorn milionari i mediàtic que se’n deriva. Però em temo que, a hores d’ara, això sigui inevitable…

Sóc del Barça, però no prefereixo necessàriament els campionats de clubs als de seleccions nacionals, com fan alguns. L’esport, si les passions col·lectives se saben canalitzar bé -que sovint no passa-, esdevé un gran referent d’autoafirmació. Els catalans volem seleccions nacionals reconegudes no només perquè un sector ampli de la ciutadania desitji assolir la independència, sinó perquè les seleccions representen, d’una manera simbòlica, cada país en el món.

Ara mateix, al Campionat Mundial que es disputa al Brasil -un país que admiro, amb totes les seves contradiccions-, jo vaig amb la canarinha de Pelé, Sócrates, Garrincha, Romário, Zico, Ronaldo, Ronaldinho, Rivaldo, Taffarel, Bebeto, Falcao… i ara de Neymar. Si més no, fins que Catalunya -que podria tenir al Campionat una selecció prou competitiva- pugui jugar partits que no siguin de costellada nadalenca

I aleshores, desitjaria una final Catalunya-Brasil. I que guanyés el millor. O que guanyés -ai!- Catalunya

I la Roja? Molt malament, gràcies. Abans no, però ara sí, i d’una manera prou humiliant. Però jo no volia, necessàriament, aquesta humiliació, n’estic totalment al marge. Com us dic, la meva selecció és la brasilera, i per això us adreço, ara, l’ambient mundialista de la seva famosa torcida… i dels seus jugadors http://youtu.be/e-CkLIAHFUk.

Tot i deplorar que l’emergent gran país, en aspectes d’infraestructures, no se n’hagi acabat de sortir en aquest Mundial. Veurem si als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, el 2016, la cosa millora…
 

Republicans, ja teniu Rei: MONCHO, el del BOLERO

Els reis autèntics són referents que valorem per la seva singularitat, no pas individus que influeixen en la marxa dels pobles per motius purament genètics. Per això, republicà i català com sóc, poca addició puc tenir a Felip, o a Joan Carles. Posats a fer, hi ha moltes persones a qui admiro sense que em vulguin manar. Moncho, prou conegut com el Rei del Bolero, n’és una.

El segueixo, poc o molt, des de fa anys, però encara no havia tingut l’ocasió d’escoltar-lo en directe. Divendres passat va ser ideal, en aquest sentit. També perquè actuava a la mítica sala Jamboree de la plaça Reial -ves per on!-, en una tanda de concerts que tancava el II Festival Ron Varadero del Bolero. 

Tampoc al Jamboree no hi havia estat mai, potser perquè sóc poc de jazz, però això també podríem matisar-ho. El cert és que aquesta cava entranyable em va encantar, com em va encisar sentir Moncho de ben a prop. Comprovar de quina manera, als seus gairebé 74 anys, es troba en forma, des de la seva maduresa artística, des d’una gran veu, des de la devoció que li té el públic…

Encís per un gitanet, Ramon Calabuch i Batista, que s’ha guanyat la seva condició reial no pas pels gens, sinó per dret propi. I que interpreta com pocs aquests sons càlids, aquestes lletres d’amor i desamor, aquests ritmes suaus, aquestes melodies habitualment arravatades, que són els boleros.

Amb un pianista i director musical de luxe del petit conjunt, l’immens Antoni Olaf-Sabater. I amb alguna intervenció puntual, com la d’aquest avi jove de la música catalana que és un altre mestre del piano, en Francesc Burrull.

Us convido a sentir Moncho en temes com, per exemple, Soy lo prohibido http://youtu.be/lvKLOPvVK28.

O en el marc sumptuós del Gran Teatre del Liceu, en un bolero amb uns arranjaments més rítmics, Inolvidablemente http://youtu.be/l0OwwHF8cZ8.
O, en el mateix escenari, Házmelo otra vehttp://youtu.be/wX2mEwdFYs4.   

O en aquesta petita meravella que és, indubtablement, Lo que te daría http://youtu.be/Syt2keva3-w.

Moncho, en el seu gènere, és un Rei que no necessita ser coronat de la mà de grans cerimonials. Amb mig segle de trajectòria, regna sobre les paraules, els ritmes, les emocions, els sentiments… I m’ha agradat, insisteixo, sentir-lo de prop al Jamboree, on precisament va donar les seves primers passes, a finals de la dècada dels 60.

Jamboree: com és que encara no havia baixat a les teves plaents profunditats? Repetiré, t’ho prometo…

 

PROCÉS català: estem en fals?

Falten només 159 dies per a la incerta -però ja mítica- consulta. Després dels bons resultats -ho serien encara més amb una participació superior al 50%- de les eleccions europees, sembla que hi anem de pet, amb el referèndum escocès per entremig. I també, ben aviat, amb un rei espanyol nou de trinca…

Encara és d’hora per a escatir com la nova perspectiva que s’obre a Espanya condicionarà -o no tant- el nostre procés. Mentrestant, tinc algun dubte sobre si, nacionalment, som en el punt d’equilibri necessari per al gran èxit que col·lectivament esperem i necessitem. Vegem-ho…

 

L’alemany Hans Morgenthau, advocat i politòleg d’origen jueu perseguit pels nazis (Coburg, Baviera, 1904-1980), és un dels teòrics de les relacions internacionals més destacats, dins l’anomenada escola realista. Aquest corrent postula que l’estat nació és l’actor més important en les relacions internacionals, i que el principal objecte d’estudi en aquesta matèria és el poder.

Autor, a més d’altres obres, de Política entre les nacions (1948), per a ell el poder polític és una relació psicològica entre els qui l’exerceixen i els qui el pateixen. Des d’aquest punt de vista, sosté que una petita nació envoltada d’adversaris poderosos ha de ser particularment passiva o particularment agressiva per a poder sobreviure.

Si apliquem aquesta reflexió –realista i, doncs, un pèl inquietant- a Catalunya, ens adonem que:

1. De poc o molt passius, els catalans ja ho hem estat molts anys, i en conjunt, tres segles. Segurament massa… 

2. De poc o molt agressius, ho hem estat, aquests segles últims, alguna vegada i no ens ha sortit prou bé…

De manera que ens trobem, en equilibri, al punt mig. Més exigents que abans, això és clar. Aquesta estratègia comporta riscos, i Morgenthau sembla detectar-los. Però no acabo de veure que les coses es puguin fer altrament.

La nova situació que ara s’obre des de Madrid -amb una Monarquia, si no renovada, rejovenida-, ens posa novament a prova. I és que ells han dissenyat una gran operació d’Estat.

Tanmateix, i tal com va dir qui serà el nou rei espanyol en la seva primera visita oficial al nostre país, el 20 d’abril del 1990:

– “Catalunya és la que els catalans volen que sigui”.

Sí, senyor Felip: és exactament això…