Arxiu mensual: abril de 2014

Èxit al Born de JOSEP TERO, el més “grec” dels cantants catalans

Josep Tero, el valuós cantautor de l’Escala, va agradar, i molt, al nombrós públic que ahir a la nit vam aplegar-nos a la Sala Moragues, del Born Centre Cultural, per a delectar-nos amb les seves cançons, amarades de sal mediterrània. I de vi i d’olivera de Grècia, per ser més precisos. Perquè Tero és qui té una sensibilitat més grega dels nostres cantautors, també influïda per un gegant que en va ser gran amic, l’enyorat -que no absent- Georges Moustaki.

L’interessant cicle del Born CC “La Cançó Nua”, comissariat pel periodista i crític gironí Xevi Planas, ens va permetre gaudir d’un concert que a mi, francament, se’m va fer curt. La tria de cançons que ens proposava l’empordanès incloïa, a més de temes totalment propis, composicions del mític Mikis Theodorakis i creacions sobre textos de poetes catalans moderns, com Salvador Espriu, Maria Àngels Anglada o Jordi Bilbeny. Tot un luxe de Dissabte Sant…

Sí, perquè a mi, d’antuvi, em costava de creure que un dia així fos el més adequat per a un recital. Ja me n’havia enterat, ja, que el Born CC és com un taslismà d’insòlits, i no tan insòlits, prodigis. Des que porta obert, he tingut, repetidament, l’ocasió de comprovar-ho…

El que no sabia encara del tot -ves per on!- és que som en una societat transversal, diversa i laica, en la qual la religió també pot tenir-hi un lloc. Ahir oficiava un sacerdot entonat i rialler, potser un popa grec, de retallada barba blanca. Com quan cantà, el 2012, davant de més de 80.000 persones, a l’estadi Panathinaikó d’Atenes http://youtu.be/Xf8EjtSHNJM, compartint escenari amb altres artistes de prestigi internacional.


I ens congregava també la passada nit al Mare Nostrum com a espai tel·lúric, a la Grècia clàssica i moderna, al combat per la preservació ambiental, al compromís amb el país -el nostre, i els altres- i amb les llibertats, tant individuals com col·lectives. Al record de la lluita antifranquista, partint de l’Escala, el seu àmbit mariner, a tocar d’Empúries i del seu mar preuat.

Ja us havia parlat en una altra ocasió de Josep Tero   http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/133023. És d’aquells artistes amb els trobes que identificar-t’hi costa poc, perquè t’hi uneixen moltes sensibilitats, un munt de complicitats. Que t’hi fan compartir, per exemple, cançons tan belles com Amada amada http://www.goear.com/listen/9d35bbc/amada-amada-josep-tero.
 

O tan fantàstiques com Jo, Rocaguinarda, de la qual, ara mateix, se’m fa difícil localitzar-ne un vídeo o un àudio a la xarxa. I a fe que m’hagués agradat, singularment perquè veiéssiu la immensa força d’un tema situat a mig camí de l’imaginari entre Grècia i Catalunya, i a partir del qual, ahir al Born, vam posar-nos a clamar “in-de-pen-dèn-ci-a” a cor.

Ara serà qüestió d’escoltar el nou disc de l’empordanès, D’un mateix maranunciat al seu nou web, que també us enllaço http://joseptero.com/web/ perquè el conegueu més encara.
 

A la sortida, al barri de la Ribera hi havia gent, potser no en excés; la plaça de Sant Jaume estava deliciosa; el carrer Ferran, ple, inclòs l’ofici religiós cantat de l’església de Sant Jaume; la plaça Reial, a tope, i la Rambla… ja us ho podeu imaginar. Barcelona, capital cosmopolita, diversa i laica…

Dissabte Sant.

Adéu a ALBERT MANENT, un dels imprescindibles

Ens acaba de deixar Albert Manent i Segimon, un dels referents més clars de la resistència cultural al franquisme i també amb un paper notori en aquest ja llarg període democràtic que, stricto sensu, no ho és per a Catalunya.

L’Albert ha estat un dels constructors de país més indispensables. Fill d’un fi i honorable poeta i traductor, Marià Manent, potser no ha excel·lit com ell en el camp líric, però sí que és matrícula cum laude en l’activisme, l’erudició cultural i històrica i el conreu permanent de la memòria. Li devem tant… Molt.

Hi havia tingut un bon contacte durant anys, tot i que ja en fa uns quants que no ens vèiem. M’ajudà, sobretot, en algunes de les entrevistes que, singularment els anys 80, vaig publicar a Serra d’Or, fins i tot induint-les. De la nostra cultura, ho sabia (gairebé) tot, els coneixia (pràcticament) a tots i a totes…

Vaig coincidir amb ell, per poc temps, al Departament de Cultura, no ben bé a les seves ordres. L’Albert havia estat un dels eixos de l’equip Max Cahner, de qui fou gran amic. Ell era així: imprescindible, indispensable. Expert en retrats personals, biografies, memòries, el nostre exili cultural, l’Església catalana, la història literària, els moviments culturals -singularment, el Noucentisme-, els topònims, els núvols… 

Va ser un conspirador impenitent dels temps (no tan) antics. Al servei de Catalunya i de la llibertat, havia pujat i baixat totes les escales. Sempre amb la seva discreció proverbial, el posat murri… “El més gran trapella que jo hagi conegut mai”, com diu avui a El Punt Avui el mestre Manuel Cuyàs. Una manera entranyable, divertida i (no tan) alternativa de veure’l.

Catalunya esdevindrà un Estat independent, que és el que jo desitjo SÍ-SÍ. O no, perquè, com diem en català, “No diguis blat…” . Però, amb persones del tremp d’Albert Manent, el poble, la cultura i la llengua catalanes -que cal recordar, i més ara, que tenen un domini ampli, més enllà del Principat- no moriran mai…

Per la INDEPENDÈNCIA, som al NUS

A la trama d’una novel·la, una obra teatral o qualsevol història hi ha allò de -em fa gràcia de dir-ho en espanyol, que és com vaig aprendre-ho- “planteamiento, nudo y desenlace”. De fet, es pot dir que, en qualsevol procés vital i/o social, la seqüència és aquesta.

Doncs bé, en el procés sobiranista que ens ocupa i ens preocupa, som ben bé al nus. El plantejament ja s’ha fet -des d’aquí i des d’allí-, de totes les formes possibles. I el desenllaç s’apropa, d’una manera o altra. Esperem que a fi de bé…

L’Assemblea Nacional Catalana, a partir de demà, presenta un “full de ruta” certament agosarat, però potent i vigorós. Necessari.

Les Corts espanyoles, el dia 8, ens ratificaran la seva negativa a deixar-nos decidir com a poble…

El Tribunal Constitucional ja s’ha pronunciat. Deixava oberta una certa escletxa a una incerta “tercera via”, no a cap altra cosa…

Els observadors internacionals ens continuen observant. Naden i guarden la roba, com és lògic, però no he vist gairebé pronunciaments en contra.

De manera que ja hem arribat al nus de la qüestió, per mèrits propis i demèrits del contrari, encapçalat sobretot per García Margallo i la Soraya. O -més des de l’ombra– pel mateix Aznar, no pas pel gris Rajoy. Fins i tot un veterà com Felipe González s’implica més que el gallec -no costa massa- a fer-nos la guitza…

Sobre el procés, com és lògic, s’escriuen molts papers. Fa pocs dies vaig llegir-ne un que trobo força enraonat. Correspon a l’agut escriptor i analista cultural i cívic que és Jordi Cabré. Al seu article Jojahodeisme” (El Punt Avui, 31-3-2014) s’hi diuen coses com aquestes
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/728212-jojahodeisme.html?dema=1.

Pel que fa al desenllaç, jo, que sóc un moderat dins del meu plantejament radical de la qüestió nacional, tinc moments de tot: moderadament pessimista, moderadament optimista…

Però, veient l’evolució dels esdeveniments, aposto per la segona via, és a dir, la primera. I és que és evident que, a empentes i rodolons, la nave va