Arxiu mensual: novembre de 2013

El PSC ja s’ha DECIDIT: gràcies, PERE NAVARRO!

Després de nedar i guardar la roba durant uns quants mesos, la majoria del Partit dels Socialistes de Catalunya ha imposat una estratègia sobre el dret a decidir que més aviat el deixaria en via morta. No diré, demagògicament, que els sociates siguin el mateix que el PP o Ciutadans, però, a la pràctica, el seu és un camí que porta al mateix lloc i afebleix -confiem que no massa- el procés sobiranista català.

La cara més visible de l’operació és la del terrassenc Pere Navarro, un primer secretari que és capaç d’emocionar-se quan a Madrid el raspatllen. Ai, Pere! Et vols fer el milhomes, però has aconseguit que el teu partit -en caiguda lliure electoral- esdevingui PSC-PSOE més que mai…     

No cal entendre-hi massa, de política, per adonar-se que, de totes les formacions que els últims temps han postulat la famosa consulta, el PSC era la baula més feble. Per trajectòria, composició social, target de gent a qui s’adreça, els socialistes catalans eren els més dubtosos en aquest procés. Ei!, els socialistes que entre nosaltres monopolitzen aquesta marca, perquè jo també me’n sento, de socialista o socialdemòcrata, almenys des dels 20 ays, quan militava al PSC-Reagrupament de l’enyorat Josep Pallach. Però ja fa força temps que no puc dir-me’n…

Són batalletes meves, què hi farem! El cas és que el PSC -o una majoria d’ell prou qualificada- ha decidit que l’actual Govern espanyol li ha de donar alguna mena de permís, i els del PSOE -tan federalistes com són- també han de veure-ho clar. Angelets! La qual cosa no vol dir que tota la gent que apostem per la independència ho tinguem tan fàcil. Ara, qui sap si una mica menys.

Com a terrassenc, no deixa de saber-me greu que l’exalcalde de la meva ciutat d’origen, Pere Navarro i Morera, sigui el principal referent de l’actual deriva sociata. Quatre anys més jove que jo -ell és del 59-, no vam coincidir quan, de jove, em movia força per la ciutat. Només l’he saludat una vegada, en el marc d’un sopar col·lectiu. Em va semblar un home amable, però més aviat gris…

Que és el que, tots aquests mesos, ha demostrat com a primer secretari del partit. Això sí, s’ha cregut líder d’alguna cosa, i ha ficat la pota en més d’una i de dues ocasions, amb el concurs d’ajudants tan qualificats com Antoni Balmón o Maurici Lucena. Ai, Pera!, com et diu, quan et raspatlla, el rubalcaba de torn. Ai, pobres de nosaltres!, que havíem fet virtut de la necessitat de confiar en els socialistes catalans -exclosos uns crítics massa dubitatius per al meu gust.

Ara hem de prosseguir un procés prou complicat en ell mateix, però sembla que ja sense vosaltres. Si realment canviem de futur, com diu la imatge, no us haurem d’agrair gran cosa. Això sí, si la gent us vota cada cop menys -com és la tendència dels darrers anys-, la teva victòria d’ara, Pere, esdevindrà pírrica del tot…

MILICIÀ de la cultura

Vet aquí que la Mireia volia que li aconseguís unes dades i elogiava, molt amablement, la meva presumpta influència cultural.

Vaig procurar satisfer el seu desig, però en el correu de resposta li aclaria:

-“Però si jo no sóc altra cosa que un milicià de la cultura!”      

És una autodefinició que em va sortir d’una manera espontània, perquè no recordo que abans l’hagués emprat mai. La vaig comentar amb el Dani, que em va dir: 

-“Està molt bé, però, si ets d’una milícia, has de tenir clar contra qui vas”.    

Òndia! I ara què?  

Es tracta, em sembla, d’establir un sistema de valors culturals contrastat. O sigui, a favor i en contra de determinades maneres d’entendre la cultura i, segons com, la vida.

A favor de tot el que sigui enfortir el coneixement, afavorir la diversitat, abolir fronteres -sobretot, les mentals-, vincular cultura i drets humans en el sentit més ampli…

En contra de qualsevol expressió, ni que sigui il·lustrada, que porti a la vexació, la discriminació, l’empobriment material i espiritual, l’obscurantisme… La tortura animal, per exemple: els toros -que són cultura, i tant!- en serien una de les manifestacions més paradigmàtiques.

A favor de cercar i oferir eines -en qualsevol format- que tendeixin a fer-nos més sensibles, més cultivades o cultivats sense deixar de ser solidaris, amb més comprensió de la complexitat. Tu i jo sempre en el món, sense deixar de ser mai nosaltres…

En contra de la barroeria, la manipulació, fins i tot les formes més refinades de sadisme -de les quals la cultura, no siguem angèlics-, tampoc se n’escapa.

A favor d’afavorir, a determinats nivells, la contradicció; de fomentar la paradoxa; de fer-se el major nombre de preguntes tot i procurar-se l’obtenció de respostes.

En contra del dogmatisme i de qualsevol mena de pesnsament únic, que duen sovint a la crema d’heretges…   

¿No us sembla que pot ser apassionant aplicar aquest sistema encreuat a les novel·les que ens han seduït, als films que contemplem amb avidesa, als quadres que admirem en silenci, als poemes que ens fan reviure, als assaigs que poden transformar-nos, a les músiques que ens fan tocar el cel?      
    
Malauradament, una societat més culta no és sempre més plaent, en el sentit de justa i lliure. Hitler pujà -democràticament!!!- al poder, tot i que el poble alemany disposés d’una tradició cultural envejable…

Crec que la cultura ha de servir, sobretot, per a potenciar el sentit crític i vincular-lo a uns valors ètics que ens previnguin contra la barbàrie. Hem avançat força, en aquest sentit -al món occidental, si més no-, però és obvi que encara no s’ha trobat la vacuna definitiva…  

Sebastià Alzamora, en l’article publicat a El Temps (5-11) “Una idea de la cultura”, vol que aquesta sigui fèrtil, inclusiva, audaç i sòlida“. Com a milicià que en sóc, així és també com jo la vull. I em disposo novament a combatre en pro d’aquests i altres adjectius que volen expressar, d’alguna manera, la civilitat més alta.  

A l’hora d’il·lustrar un post com aquest, no volia fer-ho amb les típiques i tòpiques imatges de milicians i milicianes, perquè no és la violència -ni que sigui defensiva– el que estic potenciant. Per això vull endolcir una mica la cosa i remetre-us al personatge d’El més petit de tots, creat durant la Guerra Civil per la reconeguda dibuixant i narradora per a infants que fou Lola Anglada. Es tracta d’un nen vestit amb la granota blava dels milicians, aixecant el puny esquerre i portant la senyera -ara, segurament, seria una estelada– a l’altra mà…

Sobretot, la cultura ha de servir-nos, en aquestes curtes vacances que constitueixen la nostra vida a la Terra, per a preservar-nos -o retornar-nos-la, si s’escau- la dignitat, personal i col·lectiva.