Arxiu mensual: octubre de 2013

DURAN se sent “atrapat”, jo també. I vosaltres?

Josep Antoni Duran i Lleida, l’home de la tercera via, diu que se sent “atrapat” entre l’unionisme i el sobiranisme. No m’estranya, tal com van les coses… I és que d’atrapats ens en sentim molts, inclosos els qui -no pas com ell- creiem en la independència. Perquè el Govern espanyol -que també està atrapat, encara que no ho vulgui reconèixer- intenta situar-nos entre l’espasa i la paret.

Sort que, com diu el ministre Margallo -el dels somriures de hiena a Artur Mas l’altre dia al Palau de Pedralbes-, “el nacionalisme excloent es cura llegint i, a més, viatjant” Doncs miri, no: deixant de banda l’adjectiu excloent -de què, senyoria?-, és precisament al contrari…

Duran, en l’entrevista-debat d’ahir conduïda per Josep Cuní8tv, va donar a entendre que la tercera via que preconitza té escàs recorregut. En les preguntes posteriors de Pilar Rahola, Rafael Nadal i José Antich el vaig veure franc, però també atribolat i contradictori. Ell mateix va servir-nos el titular: “Estic atrapat, i com jo moltes persones de Catalunya”.

Al marge que un cregui que aquest senyor hauria de plegar voluntàriament del càrrec de secretari general de la federació CiU -no patiu, que no ho farà-, el problema, com li recordava Cuní, és un altre: que d’atrapats, poc o molt, ho estem totes i tots. Si més no, totes les persones que rebutgem que les relacions Catalunya-Espanya continuïn com fins ara. Els federals, confederals, tercerviaires i similars perquè, més enllà de l’Ebre, no troben interlocutors, encara que vulgui fer-nos creure que ho és Pérez Rubalcaba.

Però els sobiranistes i independentistes tampoc tenim tants motius per sentir-nos eufòrics, tot i que el procés, cal reconèixer-ho, hagi avançat tant. L’emblemàtic 2014 pot ser un any determinant, però em temo que no serà prou decisiu. Puc -i ho voldria- equivocar-me, però el que no vull, en aquest tema, és pontificar. El poble català, subjecte democràtic no prou reconegut, hauria de poder validar en urnes homologables el que és la raó democràtica, i és prou clar que li posen -ens ho posen- difícil…

Per això caldrà trobar-li, a aquest atzucac, alguna mena de sortida viable. Mentre no arribi, Duran, si pot ser, que deixi de fer “la puta i la ramoneta” i no arrossegui més del compte -en nom dels interessos de determinades elits- la gent d’Unió Democràtica, que en conec de molt sana. Potser demano massa…

Qui sí que pontifica en nom d’interessos no gens dissimulats és aquest gran espanyolista que fa de ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo. I és que llegir i viatjar sempre serveixen, no cal dir, però la teràpia que aquest senyor pregona és equivocada. Llegint i documentant-se -visitant El Born Centre Cultural, per exemple- s’amplia el coneixement, s’afina la memòria, es descobreix més la veritat…

I viatjant pel món és com més t’adones de la riquesa de les llengües, les cultures i les tradicions. De la diversitat natural que configuren els països. I veus que -tot i la globalització, que no és cap broma– a ningú no li fa nosa tenir una certa veu pròpia. És el que dignament demanem ara, i amb el mateix dret històric i de futur que tantes altres nacions.

Mentrestant, el desatrapador que ens desatrapi… Molt em temo que l’artífex de la tercera via -amb l’ajuda, tan eficaç, de Pere Navarro– no ho serà.       

  

PSOE o PESO?: pes feixuc…

Sabíem -i ho comprovem diàriament- que del PP no ens en podem refiar, perquè hi ha ben poc a debatre com no fos negociar una consulta que ells ja han dit clarament que no permetran. Però, i del PSOE? Ingenu com sóc, m’havia cregut que d’aquests se’n podia haver esperat una altra cosa…

Declaracions recents d’alguns dels seus artífexs fan creure ben bé el contrari. Molts d’ells, abans que progressistes, exerceixen d’espanyols, i ja no diguem bona part de les bases. Sempre havia pensat que la coneguda frase de Josep Pla “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”  era una exageració. Doncs mira, sembla evident que no ho és.

Felipe González: “La independencia de Cataluña como objetivo es un imposible”. 

Sr. González -a qui, els primers anys del seu mandat presidencial, potser podíem admirar-: ¿vostè és veritablement demòcrata? Perquè en democràcia, entesa en un sentit profund, no n’hi ha, d’impossibles

Juan Alberto Belloch: ETA mató por la autodeterminación y no cedimos; el PSC debe tenerlo claro”.

O sigui, els mitjans per aconseguir un fi no tenen cap importància…

Susana Díaz (nova presidente andalusa): “¿Decidir qué? ¿La independencia de Cataluña? Este derecho no existe”.

Hi entén molt, de drets, aquesta senyora?


José Bono:
  “No hay en España ningún derecho digno de ser defendido si no está legalmente reconocido”.

I olé.

Alfredo Pérez Rubalcaba:
“Si el debate se centra en el derecho a decidir no habrá  salida. No encontraremos ninguna solución”.
 
En fi, el líder actual, competidor de la nostra (?) Carmeta Chacón… Com es diu a La Traviata, “Amami Alfredo”…, en versió de Maria Callas:

http://youtu.be/3JE4mIB54mI

I etc., etc.

Tu ets progressista perquè admets drets, fins i tot els promous. Però ja es veu que no és el cas… De tota manera, no cal que m’allargui, perquè la tesi d’aquest post l’havia escrit fa un cert temps. I, com veureu, m’adono que ja jugava amb això del PSOE o PESO:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/177046

Res no ha canviat, en tres anys. Ben al contrari, ha empitjorat… O no?

I és que, malgrat tot… Malgrat tot, moltes catalanes i molts catalans, en aquest temps, són -som- encara més, “tossudament alçats”, com diu la cançó de Lluís Llach. És clar que el repte sobiranista no és fàcil, però mira: som aquí. Malgrat el PP, UPyD, Ciutadans… Malgrat el PSOE, malauradament, també. 

“Amami Alfredo”     

Parlo molt de PERSONES, crec -ai!- en la HUMANITAT…

Amb aquest ja seran, exactament, 350 posts des del 15 de gener del 2007. No necessito repassar-los gaire per adonar-me que molts d’ells -la majoria- parlen de gent concreta, de persones amb nom i cognoms i dels rastres de vida -tan diversos- que s’hi vinculen. 

No era deliberat, en principi. Però si em refereixo tant a ciutadanes i a ciutadans potser és perquè m’he dedicat força a informar-ne o a glossar-ne els avatars. I suposo que també perquè crec força en les potencialitats de la condició humana, singularment dels seus exponents més lúcids i creatius. A desgrat de tants desenganys, que només cal resseguir per la Història o, en el dia a dia, veure desfilar…

Per poc que cerqueu al bloc, hi trobareu la meva trajectòria professional, dins la qual són preuats uns -massa pocs- llibres d’entrevistes i/o biografies. A la presentació del darrer publicat, 15 entrevistes cuinades A FOC LENT (2011), hi escrivia:

“La història la fan els pobles, però sota la influència, en bona part, de les seves elits econòmiques i polítiques i els seus referents socials i culturals”.

Digueu-me elitista, però és evident que deixo clar que la història és col·lectiva, i que els individus sorgeixen d’aquest magma…

Però les persones -i quan cal personalitats, o allò que abans en deien patums– són decisives. Per la influència, la projecció, la transmissió, el pes específic. A la brasa i al caliu, en aquest anys, n’ha reportat moltes, no cal dir que d’ambdós gèneres. Força de les quals, poc o molt, m’estan vinculades, o he admirat, o les considero influents -i no sempre per a bé- en els dies d’avui o la Història d’ahir i d’abans d’ahir.

M’agrada subratllar-ne, singularment, les contribucions positives. Em complau assenyalar-ne pistes, destacar-ne trets, fixar-ne realitzacions que, singularment, em poden i us poden servir. Crec que gairebé res no passa per atzar, i que gairebé tot és producte de decisions -complexes o no-, d’afanys, de determinacions individuals que s’inscriuen en el gran riu comunitari…

Si fa ja força anys, la idea de Déu, no la veig gens clara, ¿en qui puc creure si no és en la Humanitat? Malgrat tants desenganys, tantes perversions, tanta dolenteria -per fer ús d’un concepte ara poc en voga, però que sempre m’ha semblat bàsic per a entendre la marxa del món.

Persones: llauren -llaurem- la Terra. En alguns casos, els solcs esdevenen profunds: són les collites que compten. Les altres -en el límit infrahumà, pura escòria- hauríem de saber i poder convertir-les en pols còsmica…