Arxiu mensual: setembre de 2013

HEROÏNES d’ara: la CARME, la MURIEL…

Ara que alguns poders fàctics -amb referents com JA Duran i Lleida– intenten aigualir el vi de la nostra il·lusió, potser és l’hora de retre homenatge, ni que sigui provisional, a dues de les heroïnes catalanes d’aquest moment històric, Carme Forcadell i Muriel Casals.

Sota el seu impuls i el de les moltes persones que hi col·laboren, mobilitzacions recents com el Concert per la Llibertat al Camp Nou i, sobretot, la potentíssima Via Catalana cap a la Independència ens han incrementat poderosament la força col·lectiva. En uns temps caracteritzats -molt més que abans- per l’acord i el consens que no pas pels enfrontaments al si del catalanisme. Potser el fet que manin més dones d’aquest tremp no sigui fruit de la casualitat…
  
 


He sentit a dir, en termes tòpics, que la Muriel és més aviat el seny, i la Carme, la rauxa. No ho crec pas, perquè trobo que ambdues participen d’una combinació equilibrada d’aquests trets, atribuïts tradicionalment a la gent catalana. I és que es necessita rauxa, ni que sigui serena, per a presidir l’Òmnium de la manera que ho està fent Muriel Casals. I també una bona dosi de sentit comú perquè la Via Catalana s’organitzés d’una manera tan eficaç i assolís tot d’èxit…

Sóc soci d’Òmnium Cultural des de fa anys i panys i m’enorgulleixo del tombant més combatiu, però no menys integrador, que li han donat els darrers temps els equips de presidents com Jordi Porta o la Muriel. Per això l’entitat és més viva que mai. I m’he vinculat fa ben poc a l’Assemblea Nacional Catalana perquè crec que a, partir de la Via, ja tocava…   

Aquest “mestre de periodistes” que és Manuel Cuyàs -a qui segueixo habitualment a El Punt Avui– també considera la Carme i la Muriel “heroïnes del nostre temps“. I de Carme Forcadell, en concret, ha escrit al diari esmentat: “La Forcadell és un jonc. La miren de fer tombar, i ella sempre torna a la posició vertical. Aquestes plantes semblants a les canyes tenen prestigi des que Ramon Muntaner en la Crònica va exposar la cèlebre “metàfora dels joncs” referint-se als Països Catalans: junts, formant una mata solidària, són impossibles d’arrencar, mentre que d’un en un i pel seu compte poden ser desplantats per un nen. La metàfora, amb el permís del nostre cronista, falla: un jonc solitari és molt difícil de ser vinclat (article “El jonc”, de 4 de setembre).

Diuen que les dones són millors líders en temps de crisi… No ho sé ben bé, però és evident que, amb crisi o sense, la major part d’episodis de la història -tot i que a Europa, ara mateix, potser mana una senyora- han estat protagonitzats per homes. I, en molts casos, l’evolució dels fets no ens ha agradat, però la Història és una construcció complexa que s’ha d’entendre des de la resultant de les evolucions positives i de les negatives.

En tot cas, el nou catalanisme està avançant des de posicions molt menys sectàries que les que eren habituals, fetes de baralles, enfrontaments, escissions… Alguna cosa deu tenir-hi a veure el tarannà ferm de dones com la Carme o la Muriel. Diuen que elles tenen menys ego, i que busquen més la satisfacció i la participació dels seus equips. Potser sí… És clar que Oriol Junqueras, per exemple, també s’està revelant com un líder diferent, que pensa més en el país que en el partit…

Sigui com sigui, avancem. La independència arribarà més d’hora o més tard, però és evident que la tenim més a prop. Gràcies, Muriel; gràcies, Carme…       

VIA CATALANA il·lusionant i eficaç, però de resultats encara incerts: TRESQUEM-LA!!!

De l’èxit de la Via Catalana cap a la Independència no en pot dubtar ningú, i només cal seguir una mica l’actualitat d’aquests dies. L’objectiu de la impressionant mobilització –trenar el país de nord a sud- s’ha cobert amb escreix. Tothom pot sentir-se’n orgullós, des dels organitzadors i els seus voluntaris fins als centenars de milers de persones -sigui quina sigui la xifra exacta- que hi hem participat.

El nostre poble -o una part considerable- ha tornat a expressar-se amb serenor i contundència alhora. La pilota retorna ara a la teulada de la política, i aquí és on poden haver-hi les veritables dificultats d’un procés il·lusionant però encara incert. Sobretot, perquè el veí del costat ja veiem -i sabíem- que no està gens per la feina. Tot i així, els nostres polítics s’adonen que al darrere tenen un país exigent, i aquesta ha de ser la gran legitimitat de la seva força… 

Dimecres, 11 de Setembre, al tram de Barcelona que a mi i al meu entorn ens havia tocat, va ser molt emotiu compartir la Via Catalana amb un senyor valencià de 77 anys i la seva esposa, catalana del Principat. T’adones que hi ha uns vincles que, poc o molt, baixen més enllà d’Alcanar i de Vinaròs. I per a mi, que he tingut dos avis valencians, això sempre és un motiu de satisfacció afegida…

Més enllà de la vivència personal -segur que també en teniu moltes-, enllaçar el país de la manera que ara s’ha fet, tot donant-nos les mans, demostra una capacitat de mobilització, i també d’il·lusió, fora mida. És clar que el precedent de la gran manifestació del 2012 -i altres d’anteriors- podia fer preveure aquest exitàs. Però també és cert que s’està demostrant que les coses no surten soles, i que calia l’impuls d’una organització eficaç com ja l’any passat va ser l’Assemblea Nacional Catalana. En estreta col·laboració amb entitats com Òmnium Cultural i moltes altres associacions i col·lectius. 

El partit, doncs, s’està jugant bé, però encara no està guanyat, ni de bon tros. La famosa consulta, a més d’una qüestió jurídica, és una exigència ciutadana, plantejada fins i tot per alguns sectors que la qüestió de la independència no la tenen massa clara. Amb els nostres polítics és cert que hem de ser exigents, però també comprensius. Hem de saber, a l’estil de la Via Catalana, donar-los la mà. I sobretot quan és ben clar que a Madrid topen amb un mur tan rígid, en un entorn on ja veiem que també és plausible que s’hi escapi algun mastegot…   

Des de l’inici del procés actual, aplico sempre la coneguda màxima del filòsof italià Antonio Gramsci: “pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat”. Pessimisme per les dificultats objectives, optimisme per la determinació i l’entusiasme col·lectius. Via Catalana cap a la Independència? No és tan fàcil, però és evident que ens ha tocat, en l’escenari actual, trescar-la. Fem-ho: ens hi va, en una part decisiva, el futur.     

PRAGA, la desitjada… i finalment CONQUERIDA

Visitar Praga constituïa un desig acaronat ja fa anys, però fins ara no ha estat possible acomplir-lo. La Setmana Santa de l’any 2010, el dilema ja va ser anar a Berlín o a la capital txeca, però finalment van guanyar els alemanys, que tenen una de les capitals europees de moda

El que no calia -això mai!-, era renunciar a l’objectiu. Ja els darrers mesos, preguntant a amistats i coneixences, m’adonava que a ningú -ningú!- li havia desplagut l’estada. Les expectatives, per tant, eren molt altes, i s’han confirmat del tot. Perquè Praga és, certament, una ciutat fascinant, encantadora, superba, força relaxant, plena d’història i art…  

La delicadesa de les estàtues del pont de Carles; la monumentalitat d’un castell que és, sobretot, un conjunt de palaus, amb la superba catedral de Sant Guiu; l’esplendor de la plaça de la Ciutat Vella, amb el bellíssim rellotge astronòmic; la gravetat de l’antic cementiri jueu; l’embruix de la Sinagoga Espanyola; la sumptuositat art nouveau de la Casa Municipal

Les esplèndides vistes sobre el riu Moldava; l’originalitat de l’edifici Dansant; la gràcia del jardí de Wallenstein;  la suggestió del barri de Malá Strana; el cosmopolitisme de la plaça de Venceslau; l’interès del turó de Vysherad, o del de Pétrin; la qualitat de l’art d’Alphons Mucha; el glamour vintage dels cafès Slavia i Louvre… 

En fi, no vull cansar-vos, perquè segurament moltes i molts de vosaltres, Praga, la coneixeu. Hi va néixer i viure Franz Kafka, ja ho sabeu, però a fe que no l’he trobat una ciutat especialment kafkiana, en el sentit d’incòmoda o de complicada. L’he vist envaïda, això sí, per eixams de turistes, entre els quals la meva família i jo havíem de comptar-nos-hi, ens agradi o no, tot i no formar part d’algun dels tours infinits que hi hem trobat aquests primers dies de setembre.

De la capital de la República Txeca ja n’havia escrit, en aquest bloc, dues vegades. El primer post, commemoratiu de la història recent http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103932, és -i això em complau- el tercer més llegit des de l’inici. I del segon, dedicat a la subtil evocació poètica sobre la ciutat de l’amic Jordi Pàmias http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244499, fa només, premonitòriament, uns mesos.

Ara se m’acut que un poeta i escriptor també de gran vàlua, l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, pot parlar-nos d’una de les capitals més belles d’Europa des del seu recull intitulat, precisament, Praga:       

                      “Como el judío que añora
                       aquel lugar

                       del que no sea preciso regresar
                       paraísos de confianza
                                                   en la propia piel
                       o en la blanda penetrabilidad
                                                   de los cuerpos
                       vivo en Praga acumulando
                       recuerdos deudas pérdidas
                       de la propia identidad en cada testigo
                                                   muerto”
   

A la ciutat del Moldava hi hem descobert, sobretot, els ordenats espais que conformen la millor disposició per a una magnífica arquitectura. De veritable museu a l’aire lliure, per dir-ho clar. Si encara no hi heu anat, no deixeu de reservar-la entre els vostres projectes preuats, a la manera de viatge-somni…

Mentrestant, us deixo amb la simfonia -ara, completa- de Mozart que de Praga també en du el nom http://youtu.be/K2hx73aps5Q. Hi trobareu a més, visualment justificat del tot, el sentit de l’anterior paràgraf. 

Des del pont de Carles, a primera hora del matí, sentireu millor -com jo mateix a la imatge- l’encís d’aquesta música, la bellesa de les pedres, la remor de l’aigua, els batecs del cor…