Arxiu mensual: juny de 2013

HANG, la música ingràvida

No sé si moltes i molts de vosaltres sabeu què és el hang. Jo no en tenia ni fava fins no fa massa temps. El vaig descobrir l’estiu passat al bell centre de l’agradable i històrica ciutat holandesa que és Utrecht. El tocava una catalana de mitjana edat que feia un tomb per Europa amb aquest instrument, tan curiós.

Una casualitat que crec ben afortunada m’ha fet retrobar aquesta intèrpret fa uns dies en ple Parc Güell, que -sempre resplendent- feia força temps que no visitava. No li vaig preguntar el nom, però l’interès per la música del hang, tan ingràvida, em va rebrotar. Per això em plau convidar-vos a sentir -i a compartir- aquest so tan propi. El d’un estri musical nascut amb el segle XXI…    

El hang és un instrument de percussió afinat harmònicament, construït en acer d’una manera convexa i creat per la companyia helvètica PANArt l’any 2000. Fa servir alguns dels mateixos principis acústics d’un altre estri de música, l’steel drum, però amb una superfície nitrurada i amb uns canvis estructurals que fan que es comporti com un ressonador de Helmholtz.

Dispenseu la cita viquipèdica, només lleugerament adaptada… La creació d’aquest singular instrument va ser el resultat d’anys de recerca a partir de l’steel drum i de l’estudi de diverses col·leccions d’instruments de percussió d’arreu del món, com el gong, el gamelan, el ghatam, el tambor o la campana.

Les recerques dels fabricants sobre aspectes metal·lúrgics i acústics han dut a canvis importants i al refinament de la seva estructura, el seu disseny i els processos de fabricació d’ençà que fou construït el primer hang. Nom que significa, precisament,  en la variant lingüística de l’alemany que es parla al cantó de Berna.

Respireu una mica, observeu-lo i, sobretot, escolteu-lo: crec que paga la pena…   http://www.youtube.com/watch? =X6VhW1KfOM8&feature=share&list=UUHJB_mpFHEjzrHgCO06a7Tg

A parer meu, aquesta és una música plena d’ingravidesa, en el sentit que no pesa, és lleugera, tot i que no té res a veure amb que habitualment n’hem dit música lleugera, que passa més aviat per banal o només feta amb ànim de distreure…

Ben al contrari: el so del hang, sense cap pesantor, ens transporta a mons alats i ens transmet sensacions delicadament vellutades. Escoltem-lo ara amb un bon maridatge amb la també subtil harpa cèlticahttp://youtu.be/Y-0po8sVWj4

Com diria aquell, “m’agrada que us agradi”. Ah que sí? I que, en descobrir el hang -segur que no sóc el primer que ho fa, ni l’últim- tingueu les mateixes, i ben agradables, sensacions, percepcions, vibracions… 

DYANGO, “sospirs” que ja no són d’ESPANYA

Ara es veu que Dyango s’ha tornat independentista, o ja ho era fa temps i no ens ho havia dit, o ni ell mateix no ho sabia prou bé… Tant li fa, perquè a mi, si el seu patriotisme em complau, m’ha agradat sempre com a intèrpret. Fins i tot si canta en castellà, que és la llengua que, artísticament, ha emprat més al llarg de la seva trajectòria. I és que les emocions, els sentiments, no tenen fronteres.

Ara, la caverna habitual brama contra el ciutadà Josep Gómez Romero, i això, tal com estan les coses, no pot sorprendre ningú. Ja s’ho faran… Però no podran impedir que jo m’emocioni  de nou escoltant les seves cançons, també en la meva llengua.

Com que em considero un romàntic -concepte no sé si prou de moda a hores d’ara-, un artista com Dyango m’ha interessant sempre. La seva poderosa veu, deliciosament trencada; el seu sentimentalisme una mica camp, nostàlgic, fins i tot decadent; la simpatia, entre educada i desimbolta, que desplega per l’escenari; totes les emocions que és capaç de transmetre’ns…
 
Ara que no costa gaire de percebre que molts espanyols -no pas tots, sortosament- ens tenen un cert odi, una gran cançó com Ódiame http://youtu.be/Q3KMWCwTqfo -que no té cap mena d’intenció política- pot servir per a posar-hi una mica d’humor, a la cosa…

Darrerament s’ha anunciat que l’artista barceloní participarà al Concert per la Llibertat del pròxim 29 de juny. Jo, si puc, també hi seré, tot i que la ràpida i massiva venda d’entrades pot haver-ho complicat força… A partir d’aquí, al ciutadà Josep Gómez Romero semblen haver-li crescut els nans, tot i que ell sap defensar-se hàbilment (no us perdeu el vídeo, sobretot): http://ecoteuve.eleconomista.es/programas/noticias/4887797/06/13/Dyango-pide-la-independencia-de-Cataluna-en-la-tertulia-de-Isabel-Duran-en-13TV.html

Com que Dyango, quan canti al Camp Nou, ho farà -suposo- en català, paga la pena que escoltem aquesta magnífica crida solidària, Quan l’amor és tan gran http://youtu.be/AxcGc45gsWo. L’acompanya una altra veu, també excepcional, la del gran tenor Jaume Aragall.            

Ja sabeu que tot està prou complicat, inclòs això del dret a decidir. Als catalans, ni sospirar no ens deixen, des de Madrid. Sentim finalment, doncs, un altre tema bonic i ben conegut, Suspiros de España http://youtu.be/PvH3N6JBlDc. També li retreuen -ja ho heu vist- haver-lo interpretat en el seu moment, al nostre artista…

Ells són així. Però nosaltres, a la nostra.

   

JORDI CARBONELL: ha estimat amb PASSIÓ, ha lluitat amb CORATGE i no ens ha traït mai…

Potser vaig errat, però trobo que no s’ha parlat prou de les memòries de Jordi Carbonell, publicades per Proa el 2010 amb la col·laboració de la Fundació Josep Irla. El mínim que es pot dir és que Entre l’amor i la lluita és, veritablement, un llibre molt interessant. La seva lectura -del tot plaent, malgrat alguns episodis que no ho són tant- em serveix per a retre l’homenatge degut a un dels nostres independentistes històrics. Hi vaig coincidir -ben modestament per part meva- en l’aventura de Nacionalistes d’Esquerra els anys 79 i 80. 

Ara que la indepèndencia -un procés tan il·lusionant com complicat- ocupa més que mai el centre de la nostra vida col·lectiva, és el moment de fer-ho. De reconèixer la vàlua, el coratge i el patriotisme de qui va dir, gairebé profèticament, allò de: “Que la prudència no ens faci traïdors”.  

Amb el concurs de tres col·laboradors -entre els quals, un dels seus fills, l’Oriol-, aquestes memòries, a Jordi Carbonell, li han sortit rodones. Semblen veritablament escrites de primera mà, tot i que ell mateix no s’hagi limitat, únicament, a dictar-les. L’estil és directe; el ritme, ben viu; l’interès no decau mai…

Potser, a partir de novembre del 2010, no s’ha parlat prou d’aquest llibre perquè no es pot dir que Carbonell hagi estat, ben bé, alllò que se’n diu un polític d’èxit. Però tampoc no cal parlar de fracàs, i encara menys quan la independència -el seu gran somni, avui compartit per tanta gent- s’ha convertit una mica en el nostre pa de cada dia. Ben al contrari: en Jordi ha estat un precursor, gairebé un profeta, amb una trajectòria impecable ja des dels temps de l’Assemblea de Catalunya, de la qual fou un dels grans referents. I com a patriota i intel·lectual al servei del país, i persona sempre disponible, no un 8 ni un 9: un 10. O un 11…  

El volum s’intitula, d’una manera concisa i directa, Entre l’amor i la lluita. És un títol que té un gran sentit, perquè aquests són, certament, els dos pols que han marcat la vida del filòleg Jordi Carbonell i de Ballester -també tan vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans– a partir de la diada de Sant Jordi del 1924. L’orientació de la lluita és molt clara i ha estat marcada, en tot moment, pel coratge, fins i tot per l’heroisme. I l’amor l’ha vessat de ple pel país -els Països Catalans– i la seva gent, però sobretot per una persona concreta, l’enyorada -a partir del dia de Tots Sants del 2005- Hortènsia Curell. De qui l’autor afirma taxativament que ha estat el meu gran i únic amor”.    

Hortènsia és, precisament, el títol de l’únic llibre de poemes de Jordi Carbonell, publicat per Proa el 2007 i introduït per Joaquim Molas, amic de la parella. Amb versos escrits al llarg de diversos anys, en general d’una gran qualitat -s’hauria d’haver prodigat més, com a poeta- i amb moments molt intensos, tant de joia com de dolor. Vegem-ne aquesta mostra:

                            “Poderosa nit sense el meu amor:
                            has omplert de flors negres el jardí
                            i has alçat parets fosques al voltant
                            del petit aire gris del goig perdut.”

No és molt freqüent que la passió amorosa es perllongui tota la vida d’una manera tan intensa, i al llarg de les 269 pàgines de les memòries se’n donen proves nombroses i fefaents. La destinatària bé que s’ho valia, perquè era una dona afectuosa, intel·ligent i també patriòtica, no cal dir. Vaig tenir el goig de comprovar-ho en l’entrevista que vaig fer-li per a Presència el 1981, recollida l’any següent al meu llibre Elles, les dones dels nostres polítics. I recordo haver saludat breument en Jordi a la casa familiar, crec que el dia que amb l’Hortènsia revisàvem el text abans de la seva publicació.         

En aquesta obra, a ella li corresponia ser-hi en funció que era l’esposa del dirigent més conegut de Nacionalistes d’Esquerra. Jo hi havia estat adherit, a NE, provinent del Front Nacional de Catalunya, però per poc temps. Va ser un moviment també precursor d’algunes de les coses bones que han vingut després. Potser fallit aleshores, doncs, però només aparentment…

He dit abans que en la lluita de Jordi Carbonell, a més de coratge, hi ha hagut moments heroics… La repressió franquista sempre el trobà de cara, i per això algunes de les pàgines de les memòries són dures. Per exemple, quan va ser detingut el 1971, es negà a declarar si no era en català i, ja a la presó Model -hi tornaria el 1973- va acabar sent internat per aquest motiu en una unitat d’observació psiquiàtrica! Així eren aquells temps…

En fi, a Entre l’amor i la lluita n’hi ha per sucar-hi pa, incloses les no sempre bones relacions de l’autor amb personalitats com Jordi Pujol, Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, o Àngel Colom. No us desvetllo més detalls d’una obra que, si us interessa, és al vostre abast, i que espero que pugui delectar-vos tant com a mi, perquè és un testimoni més que valuós d’un dels símbols de la resistència política i cultural catalana.

Ara que el partit de la independència és juga de valent, si més no, és l’hora de saludar la passió, la força, el coratge i la dignitat de persones que, com Carbonell -que també ha estat president d’ERC-, han treballat molt perquè aquest sigui un país més lliure i també més just. Una nació projectada definitivament al món i, amb ella, tota una cultura, encara que el seu domini lingüístic sigui renovadament amenaçat pels flancs més dèbils…