Arxiu mensual: maig de 2013

Adéu, “ami” GEORGES, germà en la llibertat

La mort de Georges Moustaki no és, en principi, el final de res, però sí que potser hi perd la llibertat com a metàfora, ara que, en alguns aspectes, sembla que es trobi més amenaçada. Llibertat en un sentit ampli, és clar, que inclou drets individuals, socials, culturals… humans, en definiva.

Joseph Mustacchi, com es deia en els seus orígens egipcis i grecs, ha estat tot això i més. Mediterrani com pocs, multicultural i global, ha traslladat la seva sensibilitat arreu, també a un país que admiro, el Brasil. Són diverses les cançons que, sobretot a partir de l’emblemàtica Le métèque, ens han permès de seguir-lo, d’admirar-lo. Com a símbol, des d’un sentit propi de la Chanson, de tota una època, però també d’uns ideals i d’una joie de vivre que no poden morir si és que viure en aquest món paga la pena… 

El que us deia: l’he seguit i admirat molt, i això m’ho poso en la cistella positiva, perquè vol dir que la seva creativitat se m’ha transmès, que Moustaki ha contribuït, sensiblement, a enriquir-me. Fins i tot escoltant alguns dels seus darrers discos, t’adones que el Georges ja no era ben bé el que havia estat, però sempre sabia retenir aquelles complicitats, aquell savoir faire, aquella calidesa…

En canvi, a la cistella negativa m’hi poso el fet que no recordo haver-lo sentit mai en directe, i mira que s’havia prodigat, per Catalunya! Des d’ara ho viuré, una mica, com una mena de falta. Aquest “ami de Georges” -nom que adoptà com a homenatge a un altre mite, Georges Brassens– ha estat també un gran amic nostre. I ha tingut bons amics aquí: Josep Tero, per exemple, o Paco Ibáñez. I sobretot la Marina Rossell, que no fa tant ens feia colar al seu pis parisenc mitjançant el bon programa televisiu que era El convidat, de l’Albert Om

Ha tingut, com sabreu, una pulsió llibertaria de l’existència. No en el sentit dogmàtic del concepte, que també hi és, sinó d’eixamplament de les llibertats, d’assumpció poètica i plaent de la vida. Potser, en l’Europa aspra d’ara mateix, aquesta herència del Maig del 68 resulta una mica insòlita. Però per mi -que mai no m’he considerat exactament un llibertari– no ho és…  

Són tantes, les cançons que hem taral·lejat i/o compartit amb el Georges… Amb la seva veu dolça, suau, captivadora. Amb una música que entrava tant bé. Milord -a través de la gran amiga seva que fou Edith Piaf-, Ma liberté, Ma solitude, Il y avait un jardin, Le facteurIl est trop tard o Le métèque, òbviament… Us adjunto ara aquesta, En Mediterranée http://youtu.be/ywzRW1IYp6o, com a exemple preuat del seu art, entre moltes altres referències.

O com també aquest Pêcheur http://youtu.be/4zh1strNHeM, un tema molt interessant i, segons com, diferent de les cançons que jo li he conegut a Moustaki. L’he descobert a darrera hora gràcies al reconegut escriptor i periodista gastronòmic Jaume Fàbrega. I no em puc resistir a incloure’l…

Suposo que dec ser, personalment, força diferent de GM -segur que menys lliure, per exemple-, però reconec que m’hi vinculen moltes coses. Fins i tot, el fet que hagi viscut tants anys en un dels entorns de la gran ciutat que és París que més m’agraden: la merveilleuse -a tocar de Nôtre-Dame i del Sena- Île de Saint Louis… 

En fi, gran Georges, fer bona part del trajecte vital amb tu ha estat, veritablement, un plaer. Mitjançant el llenguatge de les emocions, has posat molt amunt la bandera de la mediterraneïtat, entesa d’una manera progressista, integradora, universal. Des de la bellesa i també des de la tendresa, sempre et tindrem al cor, siguin quins siguin els mars, oceans o espais que et bressolin… En llibertat.   

TERRASSA al Macba: ració doble

La terrassenca -resident a Barcelona- Eulàlia Grau i l’egarenc -viu entre el Cap i Casal i Miami- Antoni Miralda coincideixen actualment amb sengles exposicions al Museu d’Art Contemporani de la capital catalana. L’una, instal·lada a l’emblemàtic edicifi dissenyat per Richard Meier. L’altra, als baixos del Centre d’Estudis i Documentació del Macba, situat també a la plaça dels Àngels, tan plena de monopatins sempre…

Eulàlia -de qui reprodueixo el collage Misses i gàngsters de la sèrie “Etnografies” (1973)- ens interpel·la des d’una mostra el títol de la qual és gairebé un manifest: “Mai no he pintat àngels daurats”I Miralda, amb el projecte “Twin Tastes & Tongues”, ens parla de la relació entre Barcelona i Xangai –ciutats agermanades– a través del menjar. En conjunt, un art que interessa i documenta, però que no emociona ni commou.  

Com sempre que la meva ciutat de Terrassa -per ella mateixa o mitjançant algun dels seus referents- s’exhibeix o es manifesta a Barcelona, procuro ser-hi receptiu. M’ha passat ara amb dues exposicions que es presenten simultàniament al Macba. L’una, la d’Eulàlia Grau, acabava ben aviat (26 de maig), però es veu que l’èxit ha fet que es prorrogués fins al 3O de juny. L’altra, la d’Antoni Miralda, es perllonga fins a la mateixa data.  

Eulàlia -tal com l’artista signava inicialment- crea, des de principis dels anys 70, muntatges fotogràfics i collages a través dels quals denuncia els poders polític i econòmic i posa al descobert sense manies les contradiccions de la nostra societat. Després evolucionaria mitjançant noves maneres de tractar la imtge. Cal dir que hi ha un èmfasi especial, en el seu relat, sobre el paper (encara) subordinat de la dona. En conjunt, un art activista que, amb els estralls actuals de la crisi, se’ns mostra plenament vigent.

Tal com ha escrit la crític d’art Pilar Parcerisas, “darrere totes les situacions denunciades per Eulàlia hi ha preguntes a la recerca d’una justícia social. El seu darrer treball és d’una actualitat brutal: la vida de Maria, una dona sense sostre que vaga pels carrers de la Barcelona d’avui”. I és que, com ha declarat la pròpia artista, “vivim una època semblant a la feudal”. Jo, que potser trobo la frase un pèl exagerada, no goso rebatre-la del tot, tal com van les coses…

Al seu torn, Miralda, des de “Twin Tastes & Tongues”, explora visualment els imaginaris, tradicions, rituals, polítiques i formes d’organització entre Barcelona i Xangai a través del menjar, com ell tant sap fer-ho. Aquest va ser el punt de partida per a la proposta que Screen Projects va dur a terme per al Pavelló Barcelona de la Biennal 2012 de la gran urbs asìàtica, una megaciutat que jo mateix vaig tenir l’ocasió de trepitjar l’any 1988. Si aleshores ja em va semblar prou atabaladora, sembla que ara ho és molt més…         

A la vista d’ambdues mostres, he tornat a pensar que aquest art conceptual -tot i que Eulàlia Grau no s’hi considera ben bé, i a Antoni Miralda alguns no l’hi consideren- és vàlid en la mesura que ens interessa, il·lustra, documenta, interpel·la… i ens proporciona una mirada crítica sobre la nostra època que mai no és sobrera. Llàstima que, habitualment -si més no, a mi-, no ens emociona, penetra ni commou, perquè li manca el que Modest Cuixart en deia “capacitat de presència”.

Sí, ja sé que els seus camins són uns altres, però és obvi que cadascú té dret a triar els propis…    

La PRAGA poètica -i per a mi iniciàtica- de JORDI PÀMIAS

La ciutat de Praga protagonitza la segona part d’Al cor del món, el nou recull poètic de Jordi Pàmias. M’ha agradat molt llegir aquests versos, atès que la capital txeca és un dels reptes europeus que tinc pendents, probablement el més desitjat…

Mozart, Kafka i altres referents circulen per aquestes pàgines. I també ho fa, singularment, un segle XX convuls, en el qual la bellesa va ser massa sovint vençuda per la tragèdia… 

No és el primer cop que Praga apareix en aquest bloc: l’altre post que li vaig dedicar, en relació a la famosa i tràgica Primavera del 1968 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103932
ha esdevingut el tercer més llegit d’“A la brasa i al caliu” des dels seus inicis. Tot un rècord, doncs…
  
D’altra banda, vaig parlar-vos fa ben poc de Jordi Pàmias a propòsit de la primera part d’Al cor del món http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242447. Ara, amb la suite dedicada a la capital txeca, el poeta de Guissona ens porta, en clau lírica, al cor d’Europa -o a un dels seus cors més bategants, intensos. I ens fa arribar, novament, al cor de la poesia.

Amb el concurs d’una ciutat emblemàtica, des del punt de vista històric i sobretot cultural:
  
                                 “Passen els anys, en el record,
                                  amb un efímer tremolor de gràcia.
                                  És Praga: la barroca, la imperial
                                  ciutat dels disset ponts.
                                  Fràgil enyor de dies que retornen
                                  a la memòria, vi
                                  dins una copa de cristall serè,
                                  en un matí del fred octubre.”

Praga, una de les ciutats protagonistes del segle anterior i de la seva tragèdia europea:

                               El segle vint comença, a Europa,
                                amb la fascinació d’uns ulls de dona,
                        amb llargues vestidures, com salzes d’ombra verda, 
                                
amb volutes de fum als cartells, amb la porpra
                                d’una rosa a les copes i als gerros de cristall, 
                                
amb ondulades línies als retrats somiosos…

                                
Però tot fou engany.
                        Al cap d’un segle ens queda el sanglot dels vençuts,
                                amb esteles punyents al cementiri,
                                una aurora vermella, rere una nit amb vidres
                                trencats, el suïcidi
                                de Stefan Zweig o la ignomínia
                                del gueto, que va dur a les cambres de gas.”

Per poc que pensem en la capital txeca, ens vindrà de seguida al cap un famós escriptor:

                                 “Kafka: l’adolescent d’ulls clars i tristos.
                                  Cabells fins, engomats, amb una clenxa
                                  al mig del cap, coll fort de la camisa blanca.
                                  I una elegant corbata, mal nuada.”   

I, en un altre poema, se’ns diu del geni:

                                 “Franz, germà gran en l’escriptura
                                  i mestre de la faula, àngel rebel”.

Sense oblidar més autors de prestigi, reconeguts mundialment:

                                 “Milan Kundera ens parla, en la penombra.
                                  Jaroslav Seifert, a la nit,
                                  serà el nostre company, ran del foc hivernal,
                                  amb Tota la bellesa del món.     
                                                                           
I, quasi d’esma,
                                  ens aboquem al pou de llibres,
                                  i ens acull el silenci fervorós
                                  d’una amagada saviesa,
                                  antiga i fraternal, en el centre d’Europa.”


I ara se’ns apareix –al poema Mozart a la vil·la Bertramkaun geni de la música:

                                  “Avui la llum tremola als afores de Praga.
                                  Algú, invisible, fa sonar
                                  l’antic piano, en una sala 
                                 
amb miralls -que, anys enrere,
                                  reflectien un àngel amb perruca,
                                  a la vila Bertramka.
                                  Aquella música tenia, 
                                 
en el goig o en el plany, la transparència
                                  del cristall de Bohèmia.

                                  
Frantisek i la dolça Josefina
                                  acollien el geni
                                  a la casa, vestida de verdor, 
                                  mentre al jardí sonava la flauta d’un cucut.”  

De Mozart -un dels compositors preferits de Pàmias– podeu escoltar-ne el tercer moviment de la Simfonia núm. 38, coneguda com de Praga, una capital a la que el músic austriac se sentia tan vinculat: http://youtu.be/Fyq_xo4IBcc

En definitiva…

                                  “Praga: la quietud meravellada,
                                   l’harmonia difícl, el misteri
                                   d’una Europa convulsa, que retroba 
                                   la pau en l’equilibri de mil forces.”


És possible que a Praga hi vagi aviat. De moment, hi he destacat dues joves enviades especials: l’estiu passat, la meva filla gran, i enguany, une neboda hi està enllestint un Erasmus. Mentrestant, els versos de Jordi Pàmias, tan bells i plens de sentit, m’hauran estat una adequada, i poètica, iniciació…