Arxiu mensual: abril de 2013

GEOGRAFIA sentimental: les CIUTATS i les VILES de Catalunya que més m’estimo

Són, com podeu pensar, unes quantes. Hi tinc vincles familiars, amicals, culturals, ambientals… Amb el complement de pobles més petits, de monuments i de paisatges, són una expressió subjectiva de la Catalunya-ciutat i configuren, doncs, el meu entorn més proper.

Són llocs de sentiment i també de memòria, dins la xarxa més completa que conforma el país que -amb la resta de països germans de llengua i cultura– també m’estimo en el seu conjunt. Una pàtria que, malauradament, no acaba d’esdevenir lliure, perquè ens posen -com calia esperar- molts pals a les rodes. Vull creure que serà aviat…

Terrassa: la ciutat -industriosa i prou culta- on vaig néixer.

Barcelona: la gran urbs que m’acull des de fa més de trenta anys…

Matadepera: hi viu bona part de la meva família.  

Vilanova i la Geltrú: m’hi han editat l’últim llibre, m’hi he banyat força estius…

Blanes: hi vaig guanyar, l’any 1991, un dels prestigiosos premis Recull.

Manresa: hi va néixer la meva dona.

Santa Coloma de Gramenet: la meva dona hi vivia quan ens vam conèixer.

Cardona: la vila ducal d’on prové la seva família, amb el millor castell que tenim al país.  

Santpedor: la meva sogra viu a la petita pàtria del Pep Gaurdiola…  

Berga: sempre que hi vaig -i és relativament sovint- m’hi trobo bé; tot i que no és especialment monumental, darrerament hi he descobert el singular Pavelló de Suècia.

Sant Cugat del Vallès: per motius diversos, també perquè al nucli de La Floresta hi viu el meu amic -i reconegut pintor i dissenyador gràfic- Josep Pla-Narbona.   

La Garriga: indret on un s’hi troba veritablement a gust.

Arbúcies: jardí del Montseny, amb records d’adolescència…      

Montblanc: per la muralla i perquè hi va néixer la meva àvia.

L’Espluga de Francolí: ni que només fos pel renovat Museu de la Vida Rural, visitat recentment.  

Lleida: ni que només fos perquè hi viu el bon amic i reconegut poeta Jordi Pàmias.

Les Borges Blanques: perquè em va costar molt arribar-hi a posar el peu, com a darrera capital de comarca que he conegut.
 
Solsona: ni que només fos per la bona acollida que dóna als estudiosos l’arxiu del Bisbat.  

Sant Llorenç de Morunys: vila ferrenya de records plaents.
  
Tarragona: per la representació emblemàtica del món romà.

Reus: per haver-se sabut espavilar… malgrat Tarragona (tot i que la majoria de reusencs hagin d’admetre que el gran Gaudí era de Riudoms, tal com feia el Joan, enyorat amic de la capital del Baix Camp).

Valls: pels calçots i les calçotades -no tant pels castells.

Montbrió del Camp: ai!, les magnífiques termes reconvertides en hotel… 

Mataró: la conec poc, però hi tinc amics, coneguts i… admirats.

Santa Coloma de Farners: ni que només fos per les galetes, el balneari i el parc de Sant Salvador.

Olot: foc dels volcans, verd de les fagedes, força tel·lúrica, art i natura…

Camprodon: salut, bellesa, benestar…   

Girona: per tantes coses com és capaç d’aportar-nos.

Figueres: per moltes aportacions, també, més enllà del geni -amb aspectes discutibles- de Dalí…

Sant Feliu de Guíxols: bon compendi dels millors actius culturals i ambientals de la Costa Brava, entre els quals S’Agaró. 

Calella de Palafrugell: cal explicar-ho massa?   

L’Escala: hi he passat molt bones estones, i no solament a Empúries.  

Cadaqués: punt-i-apart…

Puigcerdà: ni que només fos per les passejades romàntiques a la vora del llac.

Ribes de Freser: no ho tinc clar del tot, però sí…  

Vic: pel seu patrimoni, la seva aportació al catalanisme… i els ulls d’una vigatana que vaig descobrir en una reunió de l’Assemblea de Catalunya el 1977 i que van ser un vist i no vist.

Vull acabar el repertori -que sempre podríem ampliar- destacant una comarca, el Priorat, que m’estimo en el seu conjunt. Sobretot el Priorat històric, on no inclou, precisament, la poc interessant Falset.

Segur que les vostres llistes són unes altres, i els motius de cadascuna i de cadascun, ben diferents…   

Els BUESULE, Juanito i Faustino

Van ser els primers negritos que vaig conèixer, quan jo era un escolar tendre. Provenien de l’antiga Guinea Española, més concretament de l’illa de Fernando Poo, que ara es diu Bioko. Eren germans i estaven interns -no podia ser altrament, i més en aquella època, als anys 60- a l’Escola Pia de Terrassa.

Eren els Buesule, Juanito i Faustino. Només es portaven un curs de diferència i, per tant, amb el Juanito -que jugava molt bé al futbol- vam coincidir més aviat al pati. Amb el Faustino, en canvi, vam ser compays directes. Blancs tots menys ell, i el germà, no recordo que ningú els fes objecte de cap mena de befa ni de menyspreu. Tal i com hauria de ser…

Què se’n deu haver fet, de l’un i de l’altre, amb el pas dels anys?

Darrerament, m’enyoro més de la meva Terrassa i hi he restablert alguns contactes, personals i ambientals, ni que sigui amb menor intensitat de la que voldria. El restabliment més sonat va ser el del sopar que vam celebrar els antics alumnes de 6è. de batxillerat i de COU de can Colapi el mes de novembre passat, i que us vaig explicar a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233435.

A partir de trobades com aquesta, no solament tens ganes de contactar amb més persones, sinó que se’t desvetllen els records. I és així com apareixen -o reapareixen- els germans Buesule. Que no són -aclarim-ho de pressa- els de la imatge, però que podrien ben bé ser-ho. Tot i que les edats dels del meu record no són ben bé coincidents…            

Avui, quan es vol saber del rastre d’algú, se’l busca per Google, o pel Facebook… Ho he fet també en aquest cas, però els resultats han estat incerts, per no dir que pràcticament nuls. A la xarxa sí que hi ha buesules, però… Cap rastre concret dels qui suposo que després serien súbdits -no sé si col·laboradors, confio que no- dels dictadors Francisco Macías i el seu nebot Teodoro Obiang Nguema, sàtrapes de la que avui és Guinea Equatorial.

Com que no tinc, ara mateix, molt contacte amb els actuals responsables dels escolapis terrassencs, no vull fer-los treballar més del compte. De tota manera, els faré arribar aquest post un cop publicat, no fos cas que hi hagués sorpreses positives…

Mentrestant, se m’acut especular sobre si els germans Buesule:

–  Són uns dirigents públics poc o molt justos, més o menys cruels.

–  Són empresaris d’èxit.

–  Són militars, poc o molt repressius.

–  Són corruptes i pertanyen o una o altra màfia…  

–  Van fer carrera universitària i, com a professionals qualificats, ajuden al   
   desenvolupament del seu país, en un continent cada cop 
   més dependent dels xinesos i que és la nova frontera de l’economia
   global. 

–  Passen d’ell i es guanyen la vida fora, qui sap si entre nosaltres…

–  Són més aviat pobres, com tantes persones a l’Àfrica (però no hi    
   semblaven destinats, en principi).

–  Tenen dedicació cultural, segons com de prestigi.

–  Tenen fills, i potser ja néts…

–  Són vius, encara.

–  Són morts (l’un o l’altre, o ambdós), malauradament…

Si algú en sap alguna cosa, sisplau que em tingui al corrent. Ni que siguin els propis protagonistes, cosa difícil però, en el món d’Internet, no pas impossible. I si coneixeu ciutadans o ciutadanes que es diguin Buesule, feu-m’ho saber també, que no deixa de ser exòtic.

Mentrestant, continuaré recordant amb carinyo aquells bons companys: els primers negritos de què tinc memòria, ara que se’n veuen tants…

                                              

La “suite” TURCA de JORDI PÀMIAS

El poeta Jordi Pàmias, en el seu nou recull Al cor del món, ens apropa de la manera més subtil dues realitats ben distintes: la de la Turquia d’avui -però de tantes herències culturals i històriques- i la de la ciutat de PragaAl cor de l’Orient que ens és més pròxim i al cor de l’Europa que sortosament ens acull, tot i que ara sembli -immersos en una realitat que s’ha tornat complicada- que la patim més…  

Com que es tracta d’un volum en dues suites, us en presento de moment la primera, que m’ha interessat molt no solament per la qualitat dels versos, sinó també pel record del meu viatge al país turc el 1986. Una estada inoblidable, però que no sóc, òbviament, capaç d’expressar amb la sensibilitat del guissonenc. I és que els poetes no solament ens salven els mots, sinó que posen decisivament en valor aspectes molt preuats de l’aventura humana.

Ja us he parlat més d’un cop de Jordi Pàmias, singularment a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/81241. És un poeta de llarg recorregut, avui un dels més prestigiosos en la nostra llengua. I un ciutadà de formes austeres i de qualitat humana, amic meu des de fa força anys…

Al cor del món, el recull que ara publica el Jordi a Edicions 62, té per funció primera celebrar, tal com diu el filòleg Xavier Macià en el magnífic pròleg a l’obra. I també per això fa del tema del viatge el centre d’interès del discurs poètic: 

                              Els viatges ens duen
                               a la fascinació d’un món sempre divers,
                               a l’espai que s’eixampla, il·limitat i nou,
                               al temps sense mesura fixa,
                               al lent oblit del propi jo.”

Viatge que, en el cas de Turquia, incorpora un bon nombre de sensacions i d’experiències, també sensorials:

                               Mercat de les espècies: compacta 
                                avinguda d’olors. La pura gràcia
                                sensual, a la vora del desmai.”

L’espiritualitat oriental -de la qual en podríem discutir més d’un aspecte- plana damunt les pàgines del recull, com en el poema dedicat al poeta i místic Jalal al-Din Rumi, el lloc sant del qual també vam visitar, a la ciutat de Konya:         
 
                              “Fou erigida, la mesquita,
                               en honor teu, mestre i sufí,
                               lúcid i foll alhora, creador
                               de la sagrada confraria
                               dels dervixos dansaires.”
  
Figurants eteris, levíssims -observeu-los a la imatge-, que, al nostre torn, ens van fascinar:

                             Continua la dansa, inexorable:
                              el ràpid vol de les faldilles,
                              d’una blancor enlluernadora,
                              el moviment sincrònic dels planetes,
                              amb un gir lleugeríssim, al voltant
                              de l’invisible Sol.”
   
De la mateixa manera que recordem amb complaença la breu estada a la mítica regió central de la Capadòcia
  
                            
A l’església fosca de Gorëme,
                             oblido en un racó la càmera  
                             digital… I medito,
                             amb els ulls acalats.”

   
I què me’n dieu d’Istambul, far resplendent entre dos mons? Si ja hi heu estat, no repetirïeu? Jo, potser sí:

                           Esplendor bizantí:
                            Santa Sofia, cúpula del cel,
                            alada lleugeresa que alegra l’esperit,
                            somni de Teodora, emperadriu.
                            Els ulls fitaren, durant segles,
                            la quietud i l’or de les icones.

O a l’antiga regió de la Jònia i concretament a Efes, també emblema de l’antigor. ¡Quin plaer,  passejar per davant de “l’harmoniosa Biblioteca de Cels”!:

                            A Efes es concentra la saviesa fosca
                             de l’esperit humà: contradictori
                             i ofegat per la glòria dels déus.”    
  
Hi ha en aquesta suite turca -i en el conjunt d’Al cor del món– molts altres versos com aquests, bellíssims. Tal com digué el crític Sam Abrams durant la presentació  a Barcelona, el recull expressa un “punt de tensió entre la immediatesa de les experiències sensorials i la reflexió sobre la història”.  

Pròximament, des de Praga, continuarem delimitant els sòlids contorns d’aquesta obra, nova fita de la fèrtil singladura de l’autor de Ponent.     
    
   
    
   
    
   
   
            
    
         

  

“HILDE”, perla amagada

Joan Baptista Xuriguera és un escriptor català del segle XX més conegut avui per les seves obres lingüístiques -singularment, Els verbs catalans conjugats– que no pas per les més directament creatives. Un de tants referents força oblidats de la nostra cultura. I tanmateix, ens deixà una producció literària remarcable, entre la qual figura la novel·la de joventut Hilde, que les vilanovines El Cep i la Nansa edicions van tornar a posar en circulació fa uns pocs anys.

No ens trobem davant d’un monument literari però sí d’un text veritablement deliciós, no prou valorat fins i tot en el moment d’aparèixer, un ja llunyà 1935. Per això en dic perla amagada i us convido a rescatar-la de l’oblit. Que no tot han de ser novetats, ni autors celebradíssims, ni centenaris, ni obres emblemàtiques. Anar al rescat sempre convé…  

No és que un s’hagi tornat mandrós, però trobo que el col·lega blocaire i també destacat escriptor Pere Meroño donava, el 2009, una bona notícia de Hilde [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/130400]. 

Curiosament, la recomanava de cara a la Diada de Sant Jordi d’aquell any, amb altres interessants recomanacions. Reeditada a finals del 2007, el més lògic hagués estat promocionar la novel·la pel Sant Jordi següent… Però pel cas tant li fa, i també es perllongava així la recuperació de JB Xuriguera
 
A partir d’aquí, alguna cosa hauré d’afegir-hi, tot i que continuo pres d’una mandra sobtada. Per això m’apresso a adjuntar-vos la pàgina web dedicada a l’autor de Menàrguens [http://www.xtec.cat/~jrico4/]. Si hi furgueu una mica, hi trobareu -entre d’altres continguts d’interès- la portada que correspon a la primera edició de Hilde.

¿Què puc dir, en definitiva, d’aquesta “novel·la de la joventut moderna, com la definia el seu autor? Doncs sobretot que és una obra que m’ha sorprès molt favorablement pel nervi del seu estil i pel clima suggestivament humà que Xuriguera sap crear-hi. 

També hi he retrobat la mirada masculina i juvenil sobre la dona, farcida de complicitats i de plaers però no exempta -ai!- de contradiccions. Qui no n’hagi tingut -i ara m’adreço només als possibles lectors-, que tiri la primera pedra…

Quan la novel·la se centra en les relacions del protagonista amb la veritable figura d’aquesta ficció, la jove alemanya fugida de les atrocitats de Hitler que dóna nom a l’obra, és quan adquireix més intensitat:

“Llegia molt i enriquia la seva cultura cada dia amb noves i valuoses aportacions. Era sentimental. Volia ésser una noia moderna, però malgrat tot la dominava un fons de bondat i de comprensió per totes les coses. Parlant amb ella donava la impressió que, quan pronunciava un mot, l’havia ben pensat i podia acceptar-se definitivament com una conclusió terminant. Però no era autoritària”.      

Curiosament, l’idil·li acaba d’una manera ben sobtada, que ara no cal explicar…  

El filòleg Josep Camps i Arbós, estudiós de l’autor i també d’un altre escriptor de Ponent que era el seu germà, Ramon Xuriguera, remarca en el pròleg que “la importància atorgada al caràcter o l’estat anímic dels personatges (sentiments, passions i comportaments), en detriment de l’acció o de l’argument, fa que es pugui adscriure l’obra dins el corrent de la novel·la psicològica, el dominant a l’època”. 

Si tot el que us he explicat i penjat fins ara us sedueix una mica o us interessa prou, paga la pena que aneu a la llibreria o consulteu l’obra a alguna biblioteca. Però l’opció més directa és adquirir la novel·la a l’editorial per mitjans electrònics [www.elcepilanansa.com]. Entreu a la col·lecció “La Cram” -que també ha publicat Margarit, una altra de les obres de Joan Baptista Xuriguera. Aquesta no l’he llegit, i per això us indueixo, per ara, a cercar Hilde i afegir-la al carret

Contribuireu així a la recuperació d’una obra i d’un autor que figuren entre els testimonis valuosos d’un segle XX que, com he dit més d’un cop, era el meu, i crec que ho és encara.