Arxiu mensual: març de 2013

… i al PIANO, JOAN ISAAC

No, no se’ns ha tornat pianista de cop. No, però sí…  

El cas és que el cantautor Joan Isaac ha aplegat, al doble CD Piano, piano…, 10 virtuosos d’aquest gran instrument -també el que a mi més m’agrada- que l’han acompanyat durant la seva valuosa trajectòria. Bona idea, gran disc. Dissabte passat el va presentar al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat en el marc del Barnasants 2013, i jo no podia faltar-hi.

En la imatge l’envolten 6 dels 10 mestres moderns que hi col·laboren en aquesta valuosa experiència, i en directe n’hi havia 9. Va ser un concert memorable, en el transcurs del qual la personalitat d’un dels nostres millors autors i intèrprets i l’excel·lència del so pianístic van aconseguir, realment, un 11…

Piano, piano va ser enregistrat entre el desembre del 2011 i el març del 2012 en un lloc tan idoni com  l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Va sortir a la ratlla de l’estiu passat, i el tan actiu blocaire i col·lega JJ. Isern, a les seves vigoroses “Totxanes, va penjar-ne aviat un post ben oportú [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/225397]. Expert musical -a més de literari- i reconegut isaccià, no seré jo qui li esmeni la plana… 

El disc -aquí hi ha un clip de promoció [http://youtu.be/35WEwAYHoQI]- constitueix això que en diuen una delicatessen, inclosos el disseny i les il·lustracions de Sesé, creatiu també vinculat al grup Túrnez & Sesé des del punt de vista musical.

Tot plegat no us estranyi. I és que, si plaents són sempre els temes composats i interpretats per Joan Isaac, acompanyats al piano adquireixen una dimensió captivadora. De la mà de cançons que es despullen i, simultàniament, tornen a vestir-se amb una capa de vellut, de seda, de gasa, de lli… segons siguin l’acompanyant, la melodia, la lletra.

Al concert de dissabte, el Joan era molt ben complementat per Jordi Badia, Francesc Burrull, Manel Camp, Enric Colomer, Eros Cristiani, Maurici Villavecchia, Antoni Olaf-Sabater, Conrad Setó i Jordi Vilaprinyó. Uns artífexs de luxe. El seu concurs ens va permetre delectar-nos amb 18 temes –bisos a banda, entre els quals la mítica A Margalida– de la ja dilatada producció, en quatre dècades de trajectòria, del d’Esplugues de Llobregat. 

Abans que un pianista abandonés l’escenari ja en sortia un altre, i això va donar a l’espectacle una dinàmica, un to i un clima singulars. I ens va permetre cap al final, per exemple, sentir tocar el piano a quatre mans per dos dels referents generacionals d’aquest magne instrument al nostre país: el jove veterà Francesc Burrull i un altre nom consagrat, Manel Camp

Lluís Vidal no va poder participar a l’encontre, la qual cosa, malauradament, ens va privar de sentir en directe dues cançons molt suggestives: Hivern -sobre  la crisi de l’amor- i Nits -o la màgia d’aquestes hores. En el segon cas, l’elegància pianística no supera, al meu entendre, la intensitat -amb el clímax que creen les cordes- de l’arranjament de la primera versió del tema, inclosa al disc De vacances (2000). Pel que fa a Maurici Villavecchia, va intervenir en comptes d’un dels acompanyants que és present al disc, Xavier Ibáñez.

He parlat més d’un cop al bloc de la trajectòria de Joan Isaac, singuralment a [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539]. Qui no conegui prou la seva obra, ara, amb Piano, piano…, té una molt bona oportunitat per a introduir-s’hi o aprofundir-hi. I si, com jo, teniu la sort de conèixer-la prou, aquesta nova dimensió pianística és un luxe a l’abast. Molt plaent i agradable, i particularment bell, ja ho dic. 

La bellesa remet, precisament, a una de les grans cançons de Luis Eduardo Aute -un dels nombrosos admirats comuns que tenim el Joan i jo:  La belleza, que Isaac ha sabut incorporar amb talent a la nostra llengua. I és un dels aspectes de la vida que més ens conviden a creure que haver-nos dut a aquest món sense el nostre permís haurà valgut, finalment, la pena… 

1.500 números d'”EL TEMPS”… per a guanyar-nos l’ESPAI

Així, amb la capçalera d’Enric Satué enmig de la gent, ens ha cridat aquesta setmana  El Temps en ocasió del seu número 1.500. El disseny de la portada, realitzat a partir d’una obra de l’artista valencià Joan Genovés, expressa tot el sentit que té, des d’un ja llunyà -o no tant- 1984, aquesta revista, promoguda per Eliseu Climent i impulsada en els seus inicis, entre d’altres, per Joan Fuster.

Àgora, comunicació, persones, periodisme, país, països… Tot això, i més, constitueix aquesta eina, tan reeixida amb els anys com necessària en el temps, passat, present i futur. Des de la ciutat de València, però també des de Barcelona i Palma. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I a l’Alguer, si cal… Consolidant l’espai català de comunicació. Garantint el futur de la nostra nació cultural -ni que aquest continuï incert- i afrontant amb determinació els reptes, no pas senzills, que se’n deriven. 

“Hem volgut que aquest 1.500 fos diferent, diuen des de la redacció del setmanari. I, com que ho és, esdevé un número de col·leccionista. Per això, aquesta vegada no el dipositaré, un cop llegit, al contenidor blau; ni l’oblidaré a posta en una andana del metro o un altre espai públic; ni el passaré a persones properes quan algun dels seus continguts pogués interessar… 

Lector, subscriptor i col·laborador ocasional, durant alguns anys, d’El Temps -em fa feliç que la majoria d’entrevistes del meu llibre A foc lent [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188952] apareguessin prèviament a aquesta publicació-, avui també em considero una mica homenatjat. Perquè aquests 1.500 primers números són fills d’un combat tenaç, fet des de l’aspiració a consolidar una normalitat nacional i cultural que no ho era els darrers anys del segle XX ni encara ho és, però que, sense plataformes així, no ho seria mai.

Aquest número especial, en qual hi col·laboren una vintena de bons periodistes dels Països Catalans, paga realment la pena com a producció comunicativa, vehicle de memòria històrica i guia d’aprofundiment del territori. En versions paper o digital [www.eltemps.cat], l’aventura d’El Temps no solament cal mantenir-la, sinó consolidar-la de nou.

Per això, Edicions del País Valencià, SA, l’empresa editora, es refundarà pròximament en Espai de Comunicació, SA. L’ampliació de capital en curs permetrà donar aquest pas i assolir projectes encara més ambiciosos. De la mà d’un director general de prestigi, hàbil i compromès: el periodista Vicent Sanchis.

El setmanari parit a la capital de l’Horta és una de les poques eines efectives que vertebren l’espai pancatalà. No n’hi ha tantes: Vilaweb o la Xarxa Vives d’universitats, per dir-ne dues més, són les que ara em vénen al cap. Si el Principat, actualment, vol alliberar-se d’Espanya tot decidint sobre el seu futur -i no és fàcil-, jo no veig que el conjunt de països de parla catalana pugui anar massa més enllà d’esdevenir una nació cultural. Però ni això tenim, ara mateix, prou assegurat…

Sigui com sigui, hem de donar molts més passos endavant en aquesta direcció. Un paper -que diria Fuster- com El Temps, i tot el que representa, n’és un. I el que no ens podem permetre, sobretot, és donar cap més pas enrere!


HUGO CHÁVEZ: llums, ombres, incertesa

La mort del president veneçolà Hugo Chávez no ha estat cap sorpresa. El càncer, quan és mortífer, no fa distincions ni perdona ningú. Altra cosa fóra si algú pogués haver influït malèficament en el seu destí, però això, en cas que hi hagués proves, caldria poder-les verificar.

El comandante ha estat un gran demagog, però segurament els desafavorits del seu país creuen que els ha suposat un gran benefici. Demagog, narcisista, carismàtic… la seva trajectòria de cabdill té, força contrastades, llums i ombres. No sabem encara del tot qui heretarà la seva revolució bolivariana al conjunt de Llatinoamèrica, ni si la història -com deia Fidel– l’absoldrà. Crec que sí, en alguns aspectes…

El comandante admirava el castrisme cubà, però el cert és que, a diferència d’aquest règim, s’ha sotmès habitualment a eleccions i les ha guanyades. I diuen que el seu successor, Nicolás Maduro -que ja veurem si disposa del seu lideratge, que probablement no-, també ho té força bé…

No ho sé, tot plegat és complex d’analitzar. Chávez ha estat un populista nat, però també un gran líder. Un demagog amb alguns aires de pallasso, però no pas un boig. Un militar colpista en els seus inicis, però també un dirigent clarament orientat a l’esquerra. I per això mateix enfrontat als EUA -l’imperi ben clar a la regió-, ni que ara governi Obama.

I tot això a Veneçuela com a país l’economia del qual -i no és poca cosa- es basa sobretot en el petroli. En un or negre que ha permès a un polític gairebé irrepetible bastir un nou Estat assistencial, clientelar. I en el marc d’una societat que -també per tradicions culturals- no ha deixat de ser conflictiva…

Llums i ombres, doncs. I la incertesa d’un futur que comença ara. Llatinoamèrica ha estat, històricament, una regió del món convulsa i sotmesa a moltes dificultats, violència i tiranies. El que els progressistes democràtics volem per a aquell àmbit -com, de fet, per a tot el món- són sistemes polítics basats en l’equilibri entre llibertat i justícia, i poseu-hi l’ordre que vulgueu.  

No sé si aquest era ben bé el model chavista. El mandatari veneçolà, que se sentia hereu del l’històric libertador Simón Bolívar, era també un líder despòtic, i un dirigent que practicà certs graus de censura, per exemple a la poderosa cadena opositora Radio Caracas Televisión. I emprà, durant els seus catorze anys al poder, estratègies legals d’ètica política molt discutible. I, malgrat tot, tenia darrera seu una majoria qualificada de la població. No perquè sí…     

Deixeu-me homenatjar-lo -si cal- amb un tema de Soledad Bravo -a qui fa dos posts incloïa al crec que molt currat LLATINS de luxe [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/222761]-, el deliciós Pajarillo [http://youtu.be/JrO8MSP-7tE].

Per a alguns, HCh. haurà estat un pardal; per a d’altres, una au rapinyaire. Pensem-hi una mica, i no només des d’aires caribenys…  

Les noies i el “GIM”

Què hi faig, en aquesta classe de gim postural dels dimecres al vespre? En la qual la gran majoria d’alumnes són noies, algunes ben granadetes? Que potser m’he equivocat?

No ho crec. Trobo que procurar endreçar-se el cos potser sí que té edat, però no sexe. Tot i així, qui sap si les fèmines busquen més aviat en aquest afany un compendi d’harmonia i eficàcia, i rebutgen l’agressivitat, de tendència més masculina. Jo la rebutjo igualment, des de sempre. I ara que també sóc una mica granadet, encara més. I suposo que com jo, en aquesta avinentesa setmanal, alguns dels meus pocs companys.

I així, com qui no vol la cosa, puc admirar encara més la condició femenina, fins i tot al marge de l’erotisme… 

Potser sabreu que el gim o gimnàstica postural és un métode d’activitat física especialment indicat per a aquelles personas que treballen diverses hores en una oficina, sobrecarregant de tensió i de postures poc convenients la columna vertebral.

Per sort o no tanta -en la situació actual, deu ser una sort-, aquest és el meu cas. Per això m’he apuntat setmanalment a una classe de gim d’aquesta mena. M’hi estimula també la professora, la Miryam, d’origen equatorià, que ho fa molt bé i sap transmetre les pautes adients d’una manera tan dolça com ferma i proactiva. En un espanyol que ja m’agradaria que parlessin moltes i molts dels qui s’expressen en aquesta llengua, no sempre amb bones intencions per als catalans…

No sé si a d’altres gimnasos passa el mateix, però tot em fa pensar que les dones procuren adaptar-se millor als moviments harmoniosos del cos. A uns estiraments que, d’una manera pausada i sense duresa, però amb intensitat, tendeixen a fer-nos millorar físicament. Per tal que no ens rovellem massa… 

Jo, que corporalment sóc més aviat maldestre, admiro l’esforç de les meves companyes. Envejo sense gelosia la determinació d’aquestes mares, esposes, parelles, fèmines, noies, dones, senyores… Aprecio, des d’una mirada atenta, el coratge intrínsec a la condició femenina, expressat en el gim d’una manera destra, aplicada, treballada, ben natural…

Fa pocs anys vaig rebre classes de ioga, i no m’anava malament del tot, però potser ambientalment no m’hi acabava de trobar. Aquestes sessions d’ara tenen també un component oriental, i per això crec que en el canvi no hi he perdut gaire, sinó que hi he sortit guanyat. Llàstima que la meva esquena s’hagi tornat força més dura que abans!   

Ah!, i no hi ha, en l’admiració que us he descrit, pulsacions poc o molt eròtiques. Us estic parlant d’una altra mena de bellesa, segurament més etèria, ingràvida, subtil. La bellesa i la conjunció d’una harmonia col·lectiva que a elles, als pocs ells i a mi ens endreçen la ment… i el cos.