Arxiu mensual: febrer de 2013

“LLATINS” de luxe

En el post dedicat no fa molt a Cuba [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/224064]   
hi incloïa vídeos de dos dels meus cantautors preferits, els immensos Silvio Rodríguez i Pablo Milanés. Però el cas és que, en els darrers anys, de llatinoamericans n’he escoltat uns quants, i tots i totes m’evoquen un món del qual no sempre tenim -i és una llàstima, però també és comprensible- percepcions positives.

Heus aquí uns tastets d’uns quants d’aquests referents. Pertanyen a un panorama ric i dens, a un entorn que té llum i foc propis. Provenen de l’Argentina, de Xile, de l’Uruguai, de Veneçuela, de Mèxic i, no cal dir, del Brasil, per tornar a Cuba finalment.

La il·lustració correspon a una imatge global d’aquest món. És la portada d’un disc autoeditat on hi participa el xilè Marcelo Castro -intèrpret, no pas autor-, que em trobo sovint actuant al metro i a qui sempre deixo alguna moneda. I és que ho fa, realment, molt bé. 

El que ara s’inicia és, bàsicament, un post de youtubes, aquests artefactes visuals i sonors que tant ens entonen. Deixeu-me, doncs, començar pel gran Atahualpa, per Atahualpa Yupanqui, i atansar-vos La tarde [http://youtu.be/9cSQq3dKWfw].

Continuem amb un altre argentí -mort en estranyes circumstàncies- que en el seu moment va ser força conegut, Jorge Cafrune. Amb una cançó de l’Atahualpa, precisament, la vibrant Sin caballo y en Montiel [http://youtu.be/kDNcaiY5QaQ]. I amb Mercedes Sosa i el conegut tema Alfonsina i el Mar [http://youtu.be/elFfCLa6wNM].

O amb un autor entre nosaltres menys conegut, el gaucho don José Larralde. Precisament, el seu llarg i emblemàtic tema Herencia pa’un hijo gaucho [http://youtu.be/GLJjeJDn_FA] marca tota una manera de dir, de sentir, d’entendre l’existència. Com -potser no tan densament- No soy de aquí ni soy de allá [http://youtu.be/iIMhrrWe-ng], de l’assassinat, poc o molt accidentalment, Facundo Cabral. Us l’ofereixo en una primera versió de lletra ampliada, encara més interessant que la que després va arribar al gran públic.

O amb un altre artista argentí important, León Gieco, que ens posa a l’abst una bona versió de De paso [http://youtu.be/YZsr9omEcKw], del meu admirat Luis Eduardo Aute.  I ara ve Pedro Aznar, també de gran qualitat encara que -ai!- faci servir aquest cognom, i no per culpa seva… Escoltem-lo en unes captivadores Décimas  [http://youtu.be/wn6PvcRzPRc]. 

Canviant una mica l’estil de les músiques, parem atenció, en fi, al celebrat Andrés Calamaro, que interpreta aquesta rockera Milonga del marinero y el capitán [http://youtu.be/eZpQF_IChh8] en companyia d’Ariel Rot.

Continuem amb l’enyorat patriota xilè Víctor Jara,
suposo que sabeu que assassinat per la dictadura pinochetista. Escolteu i visioneu l’emblemàtica El derecho de vivir en paz [http://youtu.be/GssGeCif3fk], sentit homenatge al gran dirigent antiimperialista vietnamès Ho-Chi-Minh. Al seu torn, Violeta Parra ens captiva amb el seu tema, tan conegut, Gracias a la vida
[http://youtu.be/w67-hlaUSIs].

Prosseguim amb el mític grup Quilapayún i un tema tan famós com La muralla [http://youtu.be/CwzZbeogZ1U]. Un altre grup xilè, Los Calchakis, ens interpreta la seva tel·lúrica Fantasía para kenas [http://youtu.be/uNKGNquu2g0]. I encara Inti-Illimani ens delecten amb Alturas [http://youtu.be/q5RpuhnymRE].

Un altre dels referents llatinoamericans és l’uruguià Daniel Viglietti. La seva cançó A desalambrar [http://youtu.be/iJygJG03T4o] va marcar tota un temps d’esperances, lluites i somnis. En una altra època es mou, hàbilment, un altre ciutadà de l’Uruguai resident a Madrid, Jorge Drexler. D’ell me n’agraden molts temes, com, per exemple, La vida es más compleja de lo que parece [http://youtu.be/SgjgweD4IRk]. I també em sedueix la veu baronívola d’un altre referent d’aquella terra ja desaparegut, Alfredo Zitarrosa. El sentim a
No me esperes [http://youtu.be/h9hkpZL9ZFs].

Hi ha àmbits dels quals, des d’aquí, no ens n’arriben en aparença tan bones vibracions. Però a Veneçuela hi trobem, per exemple la cantant d’origen espanyol Soledad Bravo, que ara ens canta Canción del elegido, dedicada al Che [http://youtu.be/TIOBh5SyW5o]. I a Mèxic, Alejandro Filio, a qui vaig descobrir en l’àlbum -més que interessant- Joies robades, de Joan Isaac. Ambdós hi interpretaven la versió en català de la bella cançó -aquí hi ha l’original- Sin la luna [http://youtu.be/eUIDSRSOwsk].

Vull anar acabant amb els i les representants d’un país -Brasil- que em té fascinat en molts aspectes, no solament en el musical. Amb noms consagrats a l’escena artística mundial, com el gran Chico Buarque, de qui escoltem la meravellosa cançó Trocando miúdos [http://youtu.be/nciqyyODWZ0]
O un artista que no he seguit tant, però que és igualment de primera línia, Caetano Veloso amb Você é linda [http://youtu.be/W6H_4YAF4zI].

La germana d’aquest darrer, la bahiana Maria Bethânia, ens canta Padroeiro do Brasil [http://youtu.be/AbHIRpKk3-E] per a recordar-nos que el cavaller de la Capadòcia també és patró del país de la samba i la bossa nova. I ara trobem un cantautor molt conegut, Gilberto Gil, que va viure una temporada a la Costa Brava i que fins i tot ha estat ministre brasiler de Cultura. El vídeo ens mostra, de la mà de la cançó Aquele abraço [http://youtu.be/oCB6wQ1R0WA], Rio de Janeiro, una ciutat que conec, per a mi inoblidable…

I de Brasil era, no cal dir, el valuós Tom Jobim, que ens interpreta la famosa Aguas de março [http://youtu.be/Qle1OrunKnE] en companyia d’Elis Regina. I no oblidem mai el mestre Vinicius de Moraes amb la també coneguda
Samba da Bençao [http://youtu.be/SEevv9qJgGw].

I cal tenir en compte un dels millors representants del Brasil musical contemporani, Ivan Lins. amb la subjugant Lembra De Mim [http://youtu.be/EajP1OcTz68]. O una de les dives de les darreres generacions, Adriana Calcahotto, a qui sentim en el fantàstic tema Seu pensamento [http://youtu.be/Ws5Z3oaDCIA].

Maria Creuza és una altra de les dames de la música brasilera. Podeu escoltar-la a l’emblemàtica Eu sei que vou te amar [http://youtu.be/EJyW4LocwzI], que interpreta en companyia de Toquinho i -altre cop- Vinicius de Moraes. També representant del país és la sensual Daniela Mercury, que canta Como vai você [http://youtu.be/tzuXm9l8nDE]. 

I acabem amb un referent de gran qualitat, Chico César, un dels cantautors brasilers que més admiro. En teniu una molt bona mostra a De uns tempos pra cá [http://youtu.be/0JWF8UWJDLo].

Acabem, acabem… però no voldria fer-ho sense tornar a l’illa cubana per a retrobar-me amb el compañero Silvio Rodríguez. D’ell us ofereixo el seu conegut tema Te doy una canción [http://youtu.be/doVRGqO3KgU]. I de Pablo Milanés, una altra cançó no menys escoltada, Yolanda [http://youtu.be/X2gBXiz6wdA].                       

I encara hi afegiré un tercer representant d’aquell racó del Carib, l’enyorat Noel Nicola. Sentim-lo en A mi manera i a Es más, te perdono [http://youtu.be/oK5FH3x6Lwk].   

Hem fet, plegats, un bon i entretingut viatge. Espero no haver-vos esgotat gaire i interessat molt. Des de l’encís dels sons llatins i l’encant de la música i les paraules…



El SEGLE XX no existeix

L’altre dia escoltava el conseller Mas-Colell quan, tot referint-se a la maldestra reforma de l’Administració local projectada pel PP, deia: No és pensada per al segle XXI, sinó pròpia del segle XIX.

Aquesta és una de les tendències actuals: si alguna cosa sembla rància, no és ni del segle XX, que qui sap si no ha existit mai…

Em sap greu, perquè sempre dic que el considero el meu segle. Entre moltes altres coses -algunes, molt dolentes- la Humanitat va arribar a la Lluna -i no la de València-, fita que encara no hem superat. 

La històrica i reconeguda soprano i professora de cant Conxita Badia ha retrobat la seva presència entre nosaltres sobretot gràcies al documental Conxita Badia no existeix, elaborat per una besnéta seva, Eulàlia Domènech, en adonar-se que molts rastres de l’artista s’havien perdut.

Doncs bé, a voltes sembla que amb el segle XX passa una mica el mateix: si ets modern, pertanys al XXI; si ets antic, te’n vas de pet al XIX. Òndia! Estem parlant del segle de la Revolució soviètica; dels feixismes; de la Guerra Civil espanyola; de la Guerra Freda; de la del Vietnam; de l’arribada a la Lluna; de la descolonització d’Àfrica; de la caiguda del mur de Berlín; de l’invent d’Internet…

Situat, per naixença, entre els segles XX i el XXI, sempre dic que el primer és el meu segle. És en el que em vaig capacitar per a la vida adulta; en el que em vaig enamorar; en el que vaig tenir les filles; en el que vaig adquirir ús de raó política, social, cultural… El segle XX, a més d’estar vinculat als records de joventut, és el que m’ha donat consciència del món, i també dimensió moral.

Per això em sap greu que a voltes se l’oblidi. Situats en aquest incert XXI -que potser ens portarà als catalans, tant de bo!, la independència-, li devem molt…   

Els TOROS són CULTURA? I tant!

La ILP dels protaurins que el PP ha acceptat de tramitar al Congrés dels Diputats defensa el bàrbar espectacle com un bé d’interès cultural. Si entenem la cultura, entre d’altres consideracions, com un dels sistemes de valors compartits d’una societat, és evident que els toros són cultura. Altra cosa és que els catalans participem d’aquests valors i fomentem aquesta cultura, i vull creure que força espanyols tampoc…

Cultura, sí, però cultura de la mort. Catalunya, majoritàriament, li ha donat l’esquena. Quan jo vaig al centre comercial Les Arenes de Barcelona, per exemple -i ho faig relativament sovint-, trobo que participo d’un cert triomf de la civilització. Pels usos comercials i culturals i per l’impuls de les relacions humanes, que deixen enrere un antic espai de corridas. Però l’Espanya que ens volen imposar és un sistema de valors del qual, només pel poc respecte cap a les bèsties, ja paga la pena de voler deslliurar-se’n. I trobar, definitivament, el nostre propi espai a partir de la cultura que ens distingeix. 

Per molts pretexts estètics i cites fins i tot literàries amb què vulgui adornar-se-la, la festa taurina és barbàrie i salvatgisme en estat pur. Sap greu que un país n’hagi fet un dels seus trets distintius i que intenti imposar-lo als altres. Si cal, prioritzant unes lleis -les de les Corts espanyoles- a les del Parlament de Catalunya. Si cal, envaint competències…

Cultura, els toros? És clar! Però una cultura, força estesa en determinats territoris, que es fonamenta en un sistema de valors que no és el meu, ni suposo que el de qualsevol persona que pensi que els drets dels animals també formen part dels drets democràtics.

Catalunya s’ha pronunciat majoritàriament contra aquells valors i a favor d’aquests drets, i això vol dir alguna cosa… Tot i que al nostre país també s’hi organitzin correbous, per exemple, com a amenitat més que discutible. I que a la ducal vila de Cardona, posem per cas, hi hagi una tradició tauròfila d’origen forani que també caldria revisar…

Sigui com sigui, si al nostre país tornessin les corridas a la Monumental de Barcelona com a espai emblemàtic de la barbàrie, això seria una altra imposició que haurem de combatre. Una més! I també un altre motiu -com si no n’hi haguessin!- per anar-nos decidint. Per marxar d’un Estat que fomenta, festivament, la cultura de la mort. Tot i que sé que força espanyols també la condemnen, però es veu que d’aquests, com de republicans -republicans progressistes, precisem-ho- no n’hi ha suficients.

I així van, així anem…

L’ORTUÑO, un nàufrag que sura (i 2)

L’oferta de clips de Mientras me ducho no quedaria completa sense aquesta segona part. Joan-Ignasi Ortuño, com us feia veure fa dos posts, no ha naufragat amb aquest volum: tot el contrari. Com diu el conegut perruquer i artista Lluís Llongueras en un breu prefaci a l’obra, l’autor “escribe ese tipo de libro que los lectores inquietos e inconformistas buscamos”. Em plau d’afegir-me, doncs, a aquesta selecta confrariaIl·lustro el post amb la imatge de La vida de Pi, un film que vaig veure darrerament, que també tracta d’un naufragi -però amb un altre sentit- i que em va agradar força. Amb 11 nominacions als Oscars d’enguany, veurem quants n’aconsegueix. Si en donessin a les bèsties, el tigre -real o digital- bé que se’l mereixeria. I el jove actor que encapçala el repartiment, a parer meu, també. Llàstima que no sigui nominat. 

 

L’Ortuño defineix com a almanac un llibre que recull textos penjats a Facebook entre dos juliols -del 2011 i del 2012. Però el naufragi continua avui, de manera que el material per fer un Mientras me ducho 2 hi serà relativament aviat. Posats a fer, jo suggeriria un títol diferent. Per variar i també perquè l’actual -tot i que evidentment aquàtic- no m’acaba de convèncer: un, quan és sota la dutxa, no té la sensació d’anar necessàriament a la deriva

Però no em feu massa cas i torneu a llegir l’autor. Sense enfadar-vos massa, per si de cas:

157. ENFADARSE

“Quienes se enfadan no sólo tienen dos trabajos (enfadarse y desenfadarse), tienen muchos más. Tienen el trabajo, por ejemplo, de fruncir el ceño, tensión entre una ceja y otra ceja incluida. Tienen el trabajo de elevar el tono de voz, alteración de las cuerdas vocales añadida (eso si no enseñan los dientes, lo cual encima es desagradable). Tienen el trabajo de alterar los esquemas mentales de su cerebro, ni que sea mientras dura el enfado, o más. Y tienen el trabajo, en fin, de acelerar el latido de su corazón, como cuando se ama, pero, ¡uf!, inútilmente. ¡Ummm…! Ahora, cada vez que vaya a enfadarme por algo, repasaré antes mis apuntes”.

Sí, s’ha de tenir tot ben repassat i assajat, perquè la vida és una funció contínua:

182. ESCENA

“La vida es una función teatral de la que no nos dejan ni escribir el texto. Tampoco la escenografía, ni la puesta en escena, nos corresponden. Como mucho, escogemos algún elemento del atrezzo, con disimulo. Iluminación, efectos musicales y sonoros, tampoco, menos aún. ¡Ni los efectos especiales son cosa nuestra! ¿Y el precio en taquilla? ¡Eso, ni soñarlo! Lo único que nos ocupa es actuar. Y sin haber leído el guión, y sin haber ensayado. Al final, acabamos improvisando… Es entonces cuando se nos acerca el director y con voz grave y socarrona nos dice: “¡Eh, chaval!, ¿qué, acaso te crees Marlon Brando?”

En aquest món crispat, ser feliç depèn de factors diversos:

241. MÁQUINAS

“Acabo de tener una idea de bombero, digo de náufrago. Así como se les habla a los animales y a las plantas (hay quien dice que hasta las flores reaccionan a los piropos), también deberíamos hablarles a las máquinas. Yo he visto aporrear cruelmente a un artilugio suministrador de bebidas por no cumplir su cometido, pero nunca he visto a nadie dando las gracias a uno de ellos por hacerlo diligentemente, que suele ser lo más habitual. Si queremos un mundo más justo, más feliz, es decir, más humano, agradezcamos, como se merece, el buen comportamiento de todo aquello que lleve una bisagra, un tornillo, o una tuerca”.  

Una part de les nostres sensacions i percepcions les adquirim per la pell:

283. TRANSPIRACIÖN

“Me gusta sentir aquello que transpiro. No como un gorrino, claro, sino esa intensa sensación de sentirse vivo. Ya sé que se puede sudar de escalofríos, pero es preferible que sea a causa de mover el sistema muscular de un modo gozoso (los más salidos buscarán, y encontrarán, el componente erótico, pues bueno, vale, también). Cuando el corazón (que, además, también es un músculo perfecto) bombea la sangre con pasión. Y reivindico, encima, una sudoración intelectual, producto de los pensamientos más agitados. En fin, que dudo entre apuntarme a una maratón o asistir a una conferencia sobre la transpiración“. 

El títol d’aquest clip, si l’havia de pintar, havia de ser amb el color més tènue de la gamma:

329. BLANCO

“Yo creo que vale la pena pasar de vez en cuando una noche en blanco. Te intensifica. Te “horizontaliza” (palabra que me acabo de inventar, pues no aparece en el mamotreto de la RAE). Te galvaniza (ésta sí, existe, y si no la uso en uno de mis clips, reviento). Yo creo que vale la pena pasar una noche en vela a la espera de ver cómo van yendo los acontecimientos, de sitiar o situar la situación o el sitio (¡cómo me gustan las redundancias!, no entiendo por qué la gente tiene que disculparse por ellas). Vale la pena pasar una noche en blanco porque, sea como sea, de la descomposición del blanco surgen todos los colores”.

I potser també s’ho val, posats com som enmig d’un naufragi, caure en una mena d’estat letàrgic:

349. LETARGO

“Admiro a los osos polares en su letargo. Esa capacidad (y facilidad) que tienen todos los plantígrados de color blanco. Acostarte antes de una campaña electoral o, si se apura, antes de las Navidades (que, joder, ¡ya están a la vuelta de la esquina!), y levantarte cuando ya se ha consumado el nuevo Gobierno (y vivido su primera crisis, por lo menos) o, si se apura, cuando ya han terminado las rebajas de invierno. Reconozco que este naufragio mío tiene mucho de eso, de letargo osuno, pues de lo único que vivo yo pendiente, informativamente hablando, claro, y lo digo con mucho orgullo, es de la caída de las hojas de los árboles”.

I acabo amb el darrer dels textos que he seleccionat del Joan-Ignasi, però hagués pogut fer-ho -el talent és seu- amb molts d’altres:

356. RECONOZCO

“Tengo una parte femenina, lo reconozco, que me conecta con la Tierra. Tengo una parte infantil, lo reconozco, que me pide lo que pudo haber sido y no fue. Tengo una parte de náufrago, lo reconozco, porque lo vivo. Tengo una parte de loco, lo reconozco, todo el mundo lo sabe. Tengo una parte de enamorado, lo reconozco, porque me reconcome el alma.Tengo una parte de pensador, lo reconozco, que es mucho. Tengo una parte de mediterráneo, lo reconozco, que me llena el alma de sal y el cuerpo de arena. Tengo una parte de cósmico, lo reconozco, porque sé que lo siento. Entonces, ¿por qué, a veces, ni siquiera me reconozco?”.

El que us deia: el llibre és força enginyós, i per això me n’han sortit dos posts. Si us interessa seguir poc o molt en directe com el naufragi continua, feu-vos amigues o amics de l’autor –Joan-Ignasi Ortuño Benages– al Facebook, i us ho passareu la mar de bé. Admeto que jo -que ja en sóc, d’amic d’ell, personal i virtual- practico poc, en el sentit de no posar allò de “M’agrada”, tot seguint els usos de la coneguda xarxa social.

Per això, malauradament, no figuro en una llista relativament àmplia que s’inclou al final del llibre, amb persones que sí que ho fan. A veure si vosaltres teniu més sort… L’Ortuño i la seva prosa/poesia s’ho valen.

Ah! I aneu a veure La vida de Pi. Encara la fan als cinemes, tot i que avui ja no calgui visitar-los per a veure un film…

Sóc d’aquesta GALÀXIA

En el número de diumenge passat (2136) del setmanari Presència hi ha un  dossier de gran interès dedicat a “La galàxia sobiranista”. Com a membre del Club d’Opinió Arnau de Vilanova i soci veterà d’Òmnium Cultural i d’altres entitats, no cal dir que m’honoro de pertànyer a aquest món. Vull -volem- una Catalunya lliure, tan independent com sigui possible en el marc de les interdependències actuals. I uns Països Catalans que, si més no, puguin (re)conèixer-se molt més que ara mateix com a nació cultural.

Sé -sabem- que el repte és difícil, però no per això cal deixar d’intentar-ho. Perquè mai com en aquests darrers mesos s’havia posat tant en evidència que l’objectiu és possible, que no vol dir que sigui segur. I és que pel camí hi ha moltes pedres, molts entrebancs. O sorolls com el de la corrpció, que no deixa de ser clamorós…     

El de Presència [www.presencia.cat] és, realment, un dossier molt ben fet, el sentit del qual el dóna el director de la publicació, Miquel Riera, quan titula la seva columna La societat civil, per l’estat propi. I els diferents blocs informatius elaborats per Andreu Mas documenten adequadament un panorama que, tradicionalment, havia estat força dispers, però que la nova època està vertebrant d’una altra manera.

També paga la pena la faixa informativa situada a la part inferior d’algunes de les pàgines. Amb una àmplia sopa de noms d’entitats i col·lectius -des dels més coneguts fins als que no ho són tant-, de referències de webs i de descripció d’activitats i d’iniciatives, algunes de ben innovadores. Queda ben clar que els partits i les institucions, per molt i lògic protagonisme que tinguin, no condueixen exclusivament el procés. I que la força i l’empenta d’un poble organitzat -societat autènticament civil– pot fer miracles.

Dificultats, després, les que vulgueu: joc brut –que no ve només de la banda d’Espanya-, presumpta corrupció -també a casa-, crisi econòmica i, en conjunt, una època novament dura, a Europa i al món. Ens en sortirem o no -ja ho veurem-, però Catalunya demostra finalment que és una realitat política que vol ser subjecte de drets… justament perquè també vol fer els deures.

Ja ho diu el sociòleg -i terrassenc, com jo mateix- Salvador Cardús, un dels líders intel·lectuals del sobiranisme, en una breu entrevista inclosa al dossier: “La mobilització és impressionant”. Tot i axí, trobo que, després d’una tardor que realment ha impressionat, l’hivern és més fred, en tots els sentits. Toca, doncs, tornar a impressionar. No és tan fàcil, però és necessari.

L’ORTUÑO, un nàufrag que sura (1)

Mientras me ducho és el primer llibre de Joan-Ignasi Ortuño, i trobo que no hauria de ser l’últim. Aquest Diario de un Náufrago de Facebook no s’enfonsa ni es dilueix, com tantes altres coses, a la ja tan quotidiana xarxa social, sinó que té la virtut de surar. I ens interpel·la, de passada, sobre si la vida de cadascú  manté el rumb adequat. Ho fa com si no ho fes…

Seguint el meu codi de colors habitual, aquest serà un post força groc. L’Ortuño, amb el seu talent, s’ho ha ben guanyat… Per la seva visió càustica. Per la relativitat amb què contempla les derives humanes. Pel joc de paradoxes que sap mantenir. Per una mirada força àcrata sobre el món, però també tendra, irònica i lúcida. Que no és ni molt resignada, ni tan desmenjada.  

Els seus criteris no són necessàriament els meus -ni falta que fa. La llengua d’aquest llibre no és la que faig servir per a la meva expressió habitual. Algunes aventures de la seva vida no ens assimilen gaire… Però us he de dir que Mientras me ducho m’ha sorprès molt favorablement, més enllà de la cortesia d’haver-lo adquirit en funció de la nostra ja dilatada coneixença, iniciada fa anys quan ell treballava al Diario de Terrassa.  

Entre altres dedicacions poc o molt culturals, el periodista Joan-Ignasi Ortuño (Barcelona, 1957) s’ha convertit, amb els anys, en un facebookià molt més constant que no pas jo, que mantinc, en aquesta xarxa social, una presència discontínua i modesta. Mientras me ducho -publicat per Parnass Ediciones [www.parnassediciones.com]– és un ampli aplec de 366 textos breus. D’enginyosos clips –com diu l’autor- molt ben escrits. Interessants en la forma i en el fons, i per això el mar no se’ls enduu ni els engoleix… 

Us n’he triat uns quants, però l’operació -creieu-me- no ha estat gens fàcil.

9. UNIVERSO

“Me cuestiono si existirán otros Facebooks paralelos en el Universo y me cuestiono, puesto vivamente en ello y sin otra cosa más urgente que hacer, si en dichas redes sociales paralelas navegarán otros náufragos como yo. O de características semejantes. Me cuestiono también si estos internautas correspondientes sentirán, del mismo modo que yo, turbaciones, turbaciones y más turbaciones. Si experimentarán el vacío. Si tendrán las mismas inquietudes (y los mismos momentos de aburrimiento supino). Y si escribirán, también, diarios cono éste, que casi nadie lee o que, lo que es peor, nadie ni siquiera contesta”. 

No està gens malament, per començar. Vegem aquest altre:

42. CARTULINA

“Detesto toda documentación, de cualquier tipo. Sea el DNI, sea el de Caprabo, sea el pasaporte, sea el carnet de las bibliotecas municipales de Barcelona. Me he pasado la vida acreditándome, dando fe de mí mismo, cuando lo mejor de mí no es un pedazo de cartulina plastificada con mi firma oficial. Pues eso. Lo mejor de mí mismo soy yo mismo. Así que cuando pierdo una de esas credenciales, en mi fuero interno, me alegro mucho. Ahora mismo, sin ir más allá, estoy dichoso y feliz. No encuentro, ni que me maten, el carnet de náufrago, Y seguro que lo había dejado justo en medio de la corriente que ahora me arrastra”. 

Una de les coses que m’agraden d’aquest llibre és que en l’Ortuño conflueixen, sovint, ètica i estètica:

60. SINIESTRO

“Yo nunca llevo encima una caja negra. Ni quiero llevarla. Así que cualquier catástrofe que se cierne, lógicamente (y en mi estado, tengo todos los números), alrededor de este naufragio no quedará registrada en ningún lugar y, por lo tanto, nunca se sabrá, aunque llegue el caso, si la causa del siniestro fue un fallo técnico, mecánico o humano. O por culpa de una gaviota coja o de una tortuga muerta. Además, como no tengo nada valorado en miles de millones de rupias o de dracmas (se nota que me la soplan los euros, ¿verdad?), no creo que a ninguna compañía de seguros multinacional le interese saber las causas del desastre”.

Una bona travessia implica la necessitat de no perdre mai el criteri propi:
    
110. CONTRACORRIENTE

“Muchas veces me pregunto por qué me gustará tanto ir a contracorriente. Qué gen o qué cromosoma, qué vivencia infantil o qué sé yo, me inyectarían los perpetuos deseos de ir siempre en la dirección contraria (que no siempre es la dirección prohibida) a la que va el personal, más, cuando se me insinúa y, mucho más, claro, cuando se me obliga. Es superior a mí, como una especie de extraño instinto de conservación de mí mismo, de mi modo de ser y de pensar. Formar parte de una masa humana me da repelús, a no ser que sea yo quien vaya por delante de ella y que no sepa quiénes, ni cuántos ni cómo, van detrás”.

La cursa de la vida és contra un mateix, sí, però habitualment l’hem enfocat contra els altres:

122. COMPETENCIA

“Otra de las cosas buenas que tiene un naufragio es que no existe obsesión alguna por llegar el primero. Ni tampoco por llegar el último. Que aquí ni siquiera los últimos son los primeros, lo que, en definitiva, no deja de ser una forma más de competencia absurda y sin sentido. El hecho de que no sé dónde está la llegada, como tampoco supe dónde estaba la salida, además, hace que ese tema carezca de toda importancia. La carrera es contra uno mismo, así que perder o ganar es únicamente una actitud consciente. Un estado mental, en definitiva, que tanto puede aplicarse a un naufragio como a la vida misma. Preparados, listos, ¿qué?”

I ara, un dels clips més bonics i eteris del llibre:

132. ESTELAS

“Me gusta dibujar estelas. Son una metáfora visual de la vida. Sean como sean, sean quienes sean sus responsables, sean de donde sean, son efímeras. Las mías, por ejemplo, no duran apenas nada. Son como un pequeño soplo. Miro atrás y las distingo perfectamente, marcan mi naufragio con precisión, me animan a seguir el viaje. Poco después, veo que se atomizan, desaparecen, dejan tras de mí un rastro inmaculado. Ya sé que no ocurre lo mismo en mi pobre cabeza, que acumula y acumula y acumula, pero es bueno percibir así que llevo, tras de mí, una hermosa senda por donde todavía puedo seguir perdiendo estelas fugaces”.  

Anem o no a la deriva, necessitem, poc o molt, companyia, siguem o no Robinson Crusoe:

153. AYUDANTE

“”Se busca ayudante de naufragio. No hace falta ninguna experiencia ni titulación. Tampoco currículo, ni diplomas, ni certificado médico alguno. Abstenerse comendadores y recomendados. Se valorará amplios conocimientos en la composición de sonetos, en saber contar estrellas fugaces los días de tormenta y en la clasificación de animalitos terrestres, marinos y aéreos, como el monstruo de Gila, los pececillos de colores y los colibríes. Jornada de trabajo y dedicación, eso sí, completa. Se ofrece un trato exquisito, buen humor y, sin más, dignidad personal en el trabajo. Mandar botella con mensaje dentro. Referencia, Viernes””. 

De moment, i per a no cansar-vos, em deturo en el 7, que diuen que és número màgic… He decidit donar-li al Joan-Ignasi un salconduit perquè pugui continuar la seva peculiar travessia per aquest bloc. Surant com ell sap fer, mantenint-se la mar de bé sobre l’aigua. Tal com els textos precedents -i els altres 7 que seguiran- crec que demostren, per a gaudi de totes i de tots.