Arxiu mensual: gener de 2013

Presoner de RUIZ ZAFÓN

No vull fer massa broma sobre la qüestió -visc a prop de la Model-, però el cas és que, ara mateix, sóc a la garjola… M’hi ha confinat l’autor d’El Prisionero del Cielo / El Presoner del Cel, Carlos Ruiz Zafón, l’escriptor barceloní de projecció internacional que escriu originalment en castellà i que és encara més conegut per La Sombra del Viento / L’Ombra del Vent.

Podrir-se entre reixes sempre deu ser dur, però no ho és tant en aquest cas. I és que admeto que El Presoner del Cel m’ha enganxat molt. Pel contingut, per l’estil, per la visió irònica d’un període gris -el de mitjan franquisme- o directament tràgic -el de la repressió posterior a la Guerra Civil.

Un, segons com, té certa prevenció respecte dels escriptors nascuts a Catalunya que s’expressen originalment en castellà -ni que després siguin traduïts a la nostra llengua. És un prejudici poc o molt explicable pel marc i per la situació en què ens movem, però no deixa de ser això, un prejudici. I és que està bé que un vagi per la vida amb les ulleres posades, però sempre que no deformin la visió. 

D’altra banda, quan servidor rep com a obsequi un llibre, es creu amb l’obligació de llegir-se’l, i encara més si aquest obsequi té un origen familiar. És el que m’ha passat amb la darrera novel·la de Ruiz Zafón.

El prejudici abans esmentat havia influït -qui sap si també el fet que es tracti d’un escriptor de gran èxit- en què no m’atansés a la tan famosa L’Ombra del Vent ni a El Joc de l’Àngel, les dues altres obres per a adults de l’autor que també integren el ja gairebé mític cicle El Cementiri dels Llibres Oblidats. Però ara, després d’haver llegit El Presoner del Cel, ja us dic que és com si em sentís una mica a la garjola. 

Sóc presoner, doncs, d’un gran tremp literari; de la destresa de l’autor per mantenir l’interès en tot moment; del gruix dels personatges; del relat, en clau irònica, d’unes èpoques decididament odioses…

D’una Barcelona cada cop més d’abans d’ahir, però que Carlos Ruiz Zafón ens posa a l’abast amb talent, versemblança i mestratge. Un pensa: si la repressió a la Barcelona i la Catalunya del 1939 era, poc o molt, com es descriu a l’obra,  certament esgarrifa. I si la capital i el país de finals del 50 i començaments dels 60 han estat com es pinten a la novel·la… no cal dir que adorarem l’època que vivim. Malgrat la crisi, len tensions nacionals, la incertesa envers el futur.

En fi, no em feu massa cas: aquestes són cabòries d’un presoner/lector que s’acaba de cruspir, àvidament, l’última del Zafón. I n’ha gaudit molt, potser una mica menys en les darreres pàgines. Si vosaltres heu llegit aquest Presoner / Prisionero, potser ho podreu corroborar. Si no el coneixeu, us l’adreço com una nova invitació a la lectura.       
        

SOBIRANIA costeruda, esperançada, incerta… NECESSÀRIA

El Parlament de Catalunya ja ha declarat, per una majoria prou qualificada, la voluntat de sobirania del nostre poble. S’obren ara -i sobren- força incerteses, però a moltes catalanes i molts catalans no ens manca la il·lusió. La jugada ens pot sortir bé o malament, però és el primer cop -des que tinc ús de raó política- que manifestem clarament al món on som encara i el camí que volem fressar…

Aquests darrers dies hem assistit a l’espectacle de moltes misèries: partits que s’esquerden, federacions que -poc o molt- s’esberlen, declaracions nervioses i/o gairebé histèriques, contradiccions flagrants…

I, de paisatges de fons, el d’un país amb esperança però ple de dificultats; el d’un Estat que es nega a aplicar degudament els principis de la democràcia; el d’una Europa i un món que observen de reüll, però que ens donarien el vist-i-plau si som realment capaços de creuar el riu. 

Els figurants ho fan més bé o més malament: digne Mas, coratjós Junqueras, trist Navarro, coherent -tot i que a voltes no ho sembli- Herrera, enutjós Duran… No val la pena que em fiqui amb el nen Rivera, o la mestressa Alícia. Ni que pensi més del compte amb els nois i les noies de la CUP… Encara que aquests són diferents, tota una altra cosa.

Rajoy i els seus es mostren -no pas la premsa de la “villa y corte”- cautelosos, tot i que vigilants. Es creuen que tenen la paella pel mànec, i això deu ser així, però només fins a un cert punt. No valoren prou la nostra tenacitat, i el fet que el món és molt més obert que abans, tot i que juguen a fons els avantatges que suposa la precarietat econòmica -que, alhora, també els perjudica. I fan servir quan els convé l’“ordeno y mando” de què encara disposen els Estats constituïts com a tals.

Veurem… La partida és arriscada, però no impossible. Al pessimisme de la intel·ligència -que diria Gramsci– cal oposar-hi l’optimisme de la voluntat. M’agradaria molt que ens en sortíssim, però encara no goso fer un pronòstic clar. Si els partits i les circumstàncies no ho acaben espatllant, la voluntat de la ciutadania per l’Estat propi pot ser -serà?- imparable. 

ÀNGELS SANS, més ben inserida al Museu del Tapís Contemporani

De l’artista tèxtil Àngels Sans (Barcelona, 1949-1987) hi havia ben poques referències al Museu del Tapís Contemporani de Sant Cugat del Vallès. Ara, aquesta situació ha començat a canviar, i espero que el procés de recuperació de la seva figura no pari de créixer. Tinc la satisfacció de contribuir-hi. De procurar que el talent d’una creadora tan rellevant se situï com cal en el lloc que li més li pertoca. De fer possible que la seva aportació a l’art es torni a posar en valor i es difongui més destacadament. 

Àngels Sans, una de les exponents més valuoses i representatives de l’Escola Catalana de Tapís, ens va deixar ja fa un cert temps. Era a finals del 1987, als 38 anys, a causa del deteriorament progressiu que comportava la malaltia amb la que havia malviscut durant bona part de la seva vida.

Això no li impediria aportar al tapís contemporani i a l’art tèxtil una obra de gran qualitat, també reflex de la seva vivència personal. Des d’una formació àmplia: cursos de ceràmica i de tapís, estudis d’escenografia a l’Institut del Teatre, ampliació innovadora de l’aprenentatge de l’ofici als Estats Units i al Canadà (1974) i estada professional a la Unió dels Emirats Àrabs (1980).

Fins al 1982 havia treballat durant una dècada a l’estudi del major exponent de l’art tèxtil català -també reconegut pintor-, el santcugatenc Josep Grau-Garriga, mort el  2011. El contacte amb el mestre esdevindria fecund i facilità que la seva col·laboradora s’iniciés en la producció pròpia, exhibida per una vintena d’exposicions col·lectives, des de la Fundació Joan Miró al Palau de la Virreina; des de França i Bèlgica; des de ciutats com Terrassa, Sabadell, Girona o Granollers; des d’alguns punts de la resta de l’Estat que encara compartim -i que a l’Àngels li hagués agradat que no, perquè la qüestió de la independència la tenia molt clara…  

Realitzà també exposicions individuals a Barcelona (1977 i 1983), Granollers (1981), Terrassa (1982) i Lleida (1984). És lògic que la seva sensibilitat l’aproximés a la poesia, i així, l’enyorada poeta Maria-Mercè Marçal escrivia el 1983, al catàleg de la mostra Objectes tèxtils, presentada a la barcelonina i ja desapareguda galeria d’art Tartessos:

“Àngels Sans, en compliment d’un fat que ella mateixa ha ordit, dóna cita al seu taller (…) a les set aranyes misterioses que, al clar de nit o a trenc d’alba, filen la pluja i desteixeixen el seny i, al bell mig del dia, escabellen la seda dels records i trenen fils d’or invisible de la trama foscant i opaca de l’oblit”.

I Jordi Pàmias, un dels nostres majors poetes contemporanis, teixia mots de presentació com els que ara llegireu per a una altre exposició del mateix títol que l’anterior, realitzada el 1984 a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, un dels eixos culturals de les terres de Ponent: 

“Àngels Sans ens guia, pel laberint de l’art, no amb un senzill cabdell de fil, sinó amb la trama que han anat bastint (…) unes delicades mans de dona, avesades al tracte amb una matèria fràgil i tenaç: teixits que són com les veles, suspeses, d’un vaixell amagat, roba que oblida tota funció utilitària, per a voleiar, com una bandera, tan aviat com bufa el vent dels somnis…”

La seva producció comprenia tant tapissos com un seguit d’objectes realitzats sobretot amb materials tèxtils, entre els quals excel·lien els enquibits en petites capses. Unes obres que reflectien un caràcter intimista que molt sovint era -en paraules de la prestigiosa crític d’art Pilar Parcerisas“el reflex de la seva angoixa personal afrontada amb total serenitat”. Títols de peces com Ets transparent, Dama solitud, Bressol per a Zoè, Niu de silenci, Capsa presagi, Capsa tendresa, Caixa de Favàritx, Les llunes de plata i molts altres ens acosten, suggestivament, la seva ferma delicadesa.

Una última gran peça, realitzada ja amb dificultats, va ser el laberint que muntà el 1984 a la Fundació Miró, i que un any més tard es projectaria a l’exterior dins la mostra internacional Europàlia. La seva darrera activitat destacada va ser la participació en l’exposició itinerant Recerca tèxtil. 27 experiències de petit format, organitzada pel Departament de Cultura.

Ultrapassat ja el quart de segle de la seva mort, la trajectòria d’Àngels Sans és en procés de recuperació des del Museu del Tapís Contemporani ubicat a la Casa Aymat de Sant Cugat del Vallès i integrat al Museu de Sant Cugat [www.museu.santcugat.cat]. He d’agrair al conservador d’aquest equipament, Andreu Dengra, la seva receptivitat envers l’obra de l’Àngels, i valorar com s’escau la seva intenció de consolidar la Casa Aymat com a nucli vertebrador del tapís i de l’art tèxtil català, tal com li correspon per tradició i per dedicació. 

Però de tota aquesta història -la de la Casa Aymat, la del Museu i la de la moderna tapisseria catalana- més val que en parlem un altre dia, perquè -tot i el que trobareu a la web del Museu- encara hi ha més aspectes per explicar. Aquest post és dedicat, essencialment, a l’obra d’una creadora barcelonina desapareguda físicament, però que no ho ha de ser artísticament. I m’he cregut en el deure de contribuir-hi, sobretot aportant eines documentals. La seva ordenació obrirà, segur, nous camins…    
 

Àngels, recordes bé el període dels primers anys 80 -ni massa curt ni prou llarg- en què tu i jo vam ser alguna cosa més que bons amics. Però no vull estendre’m en això: deixem-ho per a la nostra intimitat… Només et diré que no saps com em complau poder contribuir a la recuperació de la teva obra i de la teva memòria artística i humana.

Un petó.