Arxiu mensual: desembre de 2012

“EL MÓN D’AHIR”, un llibre grandiós

Acabo gairebé l’any amb la lectura completa d’El món d’ahir. Memòries d’un europeu, crec que una de les millors obres escrites de les moltes que he tingut a les mans. Stefan Zweig hi traça magistralment les vicissituds d’un temps decisiu marcat per dues grans guerres, des de l’espai central del continent que ens ha configurat i que, no sense pegues, ens acull.

Tal i com es diu a la contraportada, som davant d’“un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent. Ben cert, però trobo que l’editor es queda curt…

Col·losal, fenomenal, excepcional, increïble, inigualable, tremend, superb, potentíssim, majestuós, excels, al·lucinant, espaterrant, abracadabrant, boníssim, extraordinari, superlatiu, premium, un crac… Fent servir les maneres del meu admirat Jordi Basté, ara mateix em vénen al cap adjectius i altres mots com aquests per a descriure-us les sensacions que m’ha provocat el volum i recomanar-vos sí o sí que el llegiu. O rellegiu…

Tot subratllant diversos continguts de les seves pàgines, aquest cop potser n’he fet un gra massa. Però és que costa no trobar-hi, a El món d’ahir -traduït esplèndidament per Joan Fontcuberta frases elegants, reflexions denses, descripcions enginyoses, intercanvis de relleu… I, sobretot, el potent relat d’unes dècades que van configurar d’una manera determinant aquest temps nostre, en una Europa que ha estat el testimoni de la més alta civilització i també de la més abjecta barbàrie.

Stefan Zweig, jueu austríac i un dels millors escriptors de la modernitat, ens ofereix una radiografia crec que del tot versemblant de l’ambient, les circumstàncies i els canvis que van trasbalsar el nostre continent a finals del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX, amb les tràgiques davallades als inferns de dues guerres mundials. És un món que va veure esfondrar-se un espai central europeu que ens havia anat elevant els cors i omplert les butxaques, però que sucumbiria davant crisis successives i no seria capaç de procurar la llibertat, el benestar ni el progrés moral de la majoria.

“La història, obeint una llei irrevocable, denega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època. Per això no recordo quan va ser la primera vegada que vaig sentir el nom d’Adolf Hitler, aquest nom que, des de ja fa anys, ens veiem obligats a tenir present o a pronunciar en relació amb qualsevol cosa, cada dia, gairebé cada segon, el nom de l’home que ha portat al nostre món més mal que qualsevol altre de tots els temps.

“De totes maneres, devia ser força aviat, perquè la nostra Salzburg, situada a una distància de dues hores i mitja de tren, era com una ciutat veïna de Munic, de manera que els afers purament locals d’allà ens arribaven bastant de pressa. Només sé que un dia -no en sabria dir la data- em va venir a veure un conegut d’allà queixant-se que a Munic tornava a haver-hi agitació. Hi havia sobretot un agitador tremebund que es deia Hitler, celebrava reunions amb moltes batusses i atiava la gent, de la manera més vulgar, contra la República i els jueus”.

Aquest és només un dels tants fragments interessants del llibre. A les seves pàgines, per damunt de tot, hi senyoreja l’actitud moral d’un pacifista actiu, d’un maître à penser veritablement independent, d’un patriota europeu. Que ens explica com ningú el que anomena el món de la seguretat que va ser l’Imperi austrohungarès de la seva infantesa i joventut, la complexa Gran Guerra europea i la preparació d’una segona Guerra Gran de la qual escapolir-se’n del tot es feia pràcticament impossible. Per a oprobi de molta gent, per a vergonya de tothom…

Zweig resulta del tot admirable, però suposo que devia ser, poc o molt, això que en diuen un misogin. Potser no tenia “aversió a les dones”, com diu el diccionari sobre aquest concepte, però el cas és que a El món d’ahir ens explica moltes coses, inclosa la seva amistat amb creadors i pensadors considerables. En canvi, no hi ha pràcticament cap rastre de les seves dues dones, excepte un breu esment cap al final de l’obra de quan anava a casar-se amb la segona, de la qual no surt ni el nom. Tampoc no hi ha constància d’altres relacions íntimes, ni de la seva visió de l’univers femení. Qui sap si aquesta indiferència la comportava l’època, quan la dona encara era vista com un complement, o considerada un món a part…

En tot cas, aquestes Memòries d’un europeu, un dels millors llibres que he pogut llegir fins ara, m’han robat el cor per sempre i m’animen a buscar més títols de l’autor. Per exemple, els seus Moments estel·lars de la humanitat, que també Quaderns Crema ha posat, en català, al nostre abast.


Petit MAPA MUNDIAL de l’Estat del Benestar

Viatjar sempre plau. És quan més aprens, ni que no tot siguin flors i violes. I, ara que som en temps de retallades i de reivindicacions poc o molt agres, fer una certa comparativa de diversos aspectes relacionats amb l’Estat del Benestar a diferents punts del planeta pot tenir el seu sentit.

Si més no, serveix perquè, ja que tenim tantes nafres i ferides obertes, no ens haguem d’estar lamentat sempre. I també per aprendre del valor de la relativitat, que ho seria encara més si tinguéssim, sobre la vida i les seves circumstàncies, una mirada històrica.

Nova Zelanda:

Hi ha diferències socials, també condicionades per l’origen ètnic, que perjudiquen els maorís.

Totes les visites ì proves mèdiques durant l’embaràs són gratuïtes, i, després del part, ho és qualsevol consulta o tractament fins als 5 anys.

El transport podria tenir millors infrastructures.

Benín:

No hi ha prestació per l’atur.

Les visites mèdiques són de pagament.

La gent no està mentalitzada per a pagar impostos.

Noruega:

Les diferències de sous són mínimes.

L’educació és pública i gratuïta. El sector privat hi és residual, i vinculat habitualment a àmbits religiosos molt conservadors.

Gairebé es pot dir que l’Estat paga els universitaris pel fet d’estudiar.

Les famílies reben dels poders públics l’equivalent a uns 100 € al mes per fill fins als 18 anys.

En el cas d’una mare soltera que no treballi, l’Administració cobreix la pràctica totalitat de les despeses.

En conjunt, impera l’esperit del nosaltres sobre el jo, propi d’una societat el repte més important de la qual és la millora col·lectiva. 

Brasil:

És un país emergent, però els serveis públics no són encara, ni molt menys, els necessaris.

L’Ajuntament no té cura de les voreres: si a l’edifici sou poc o molt rics i les manteniu, estaran bé, però no pas si aneu curts d’armilla.

La classe mitjana, per poc que pugui, intenta tenir una mútua privada i dur els fills a una escola de pagement. I això s’interpreta com un signe d’status.

L’educació pública primària i la secundària són més aviat desastroses, però la universitat pública és considerada, paradoxalment, una de les millors de l’Amèrica Llatina. I l’acaben nodrint, en bona part, els alumnes provinents de l’escola privada.

Índia:

El difícil accés a la sanitat pública ha fet del sector un dels més privatitzats del món.

No hi ha una consciència de la necessitat de l’educació per part de les famílies.

On no arriben els ajuts socials públics hi ha la presència de les confessions religioses, amb la seva atenció als més necessitats.

Mèxic:

La inseguretat ciutadana és molt més gran al nord del país que no pas al sud. Singularment, la península del Yucatan és una zona relativament molt tranquil·la.

L’Estat fa la vista grossa en relació a l’economia submergida, ja que el sector absorbeix una bona quantitat de mà d’obra que, si no fos així, restaria desocupada.

Aquestes són algunes notes que he pres a partir del número de novembre de la revista El Ciervo, dedicat a l’Estat del Benestar. Una capçalera que em cau de tant en tant a les mans, la lectura o el repàs de la qual, poc o molt, sempre m’interessen. Tot i que no em consideri creient ni la publicació s’hagi redactat mai -des de Barcelona- en la llengua que és més pròpia del país català.

Entre d’altres aspectes valuosos, aquest número m’ha descobert la figura de la científica social, política i diplomàtica sueca Alva Myrdal (1902-1986). Tot valorant la seva trajectòria -important per als drets de les dones- he pogut comprovar novament la tan positiva aportació històrica de la socialdemocràcia a Europa i al món.   

És una llàstima que aquesta marca política estigui un pèl devaluada a Catalunya, sobretot per culpa del partit que, històricament, més s’hi identifica. Ara mateix, el PSC es disposa a fer una política d’oposició poc o molt erràtica al Govern que és a punt de prendre el relleu del que està en funcions. A partir d’una majoria parlamentària decidida per la ciutadania i que és la que convé a aquest moment veritablement històric que viu el nostre país.

Malgrat els atacs. Les dificultats. I les incerteses…

La meva BUFANDA Atahualpa

Ja la torno a dur perquè -com és lògic- fa un cert fred, fins i tot a Barcelona. M’empara en la meva fragilitat climàtica, i vés a saber si també en l’anímica. Potser em fa conscient dels punts febles, però m’aferma en els forts i m’ajuda, des de la fredor de l’ambient, a continuar avançant pel camí del caliu. A la brasa, si s’escau… 

Ella és, ras i curt, la meva bufanda. La vaig descobrir fa uns quants anys i, de mica en mica, me’n vaig anar enamorant. L’he batejada amb el nom d’Atahualpa pel que diré després, i en homenatge a un dels meus ídols més preuats.  

La meva bufanda em protegeix del fred, m’empara del vent, em preserva força -en la mesura que pot- de l’agressió ambiental, tot i que no deu ser prou efectiva amb algunes persones, físiques o situades en el núvol…

No és ben bé de colorins, sinó tirant a seriosa. Per això, quan ja l’havia adquirida, em deia: “Joan, potser t’has equivocat”… No va ser, doncs, un amor a primera vista, però va arribar un moment que la relació va evolucionar cap a un enamorament mutu, i ja fa temps que ella i jo estem encantats d’haver-nos conegut.

La meva bufanda remarca que ja no sóc jove d’edat, però tampoc vell d’esperit. Em fa, potser, més respectable: no tant per als altres, sinó per a mi mateix. És companya fidel, tot i que haig de vigilar, sovint, que el vent no se me l’endugui, ja que habitualment la porto penjant…

M’assenyala les fragilitats però em fa, paradoxalment, menys vulnerable. La seva protecció no sé si és garantia d’èxit, però sí de companyia i, per tant, de viure la vida una mica més agradosa, que és el mínim desitjable si volem acaronar-la, poc o molt, en plenitud.

I sí, m’acarona, m’abriga, m’envolta el coll, fins i tot m’acaricia… Sento el seu frec suau i plaent al meu entorn. És una relació, i una acomodació mútua, afectives, gairebé sensuals… 

A la meva bufanda l’anomeno Atahualpa perquè ben aviat em va donar per associar-la a un paisatge dels Andes -serralada que, de moment, encara no he trepitjat-, a un poncho indi i a la figura i el cant del meu admiradíssim Atahualpa Yupanqui
[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113711].

I, parlant d’aquest cant tan pur, ara vull dedicar-vos, precisament, Camino del indio, un altre dels temes més coneguts del gran argentí [http://youtu.be/AoSjq31K3aM]. També en una segona versió videogràfica, diferenciada però complementària de les imatges anteriors [http://youtu.be/cKApsZ4t-5g].

Ja veieu el que l’evocació d’una bufanda pot inspirar. Ara abrigueu-vos bé, per si de cas. Avui, a Barcelona, no fa massa fred, tot i que hi ha una mica d’humitat. Però en farà més…

Poemes de RESTAURACIÓ i d’ESPERANÇA de Maria Victòria Secall

Des de Mallorca m’arriba prest el darrer poemari de Maria Victòria Secall -sí, la blocaire amiga, sensible i tenaç d’El pèndol de petites oscil·lacions, que podeu trobar si cliqueu Victòria als meus enllaços. Lector esporàdic de poesia com sóc -admeto que de més jove n’havia llegit força més que no pas ara-, m’he permès d’oferir-vos la meva antologia particular de Gramòfon de runes.

Poèticament, aquestes runes conformen la vindicació d’unes dones maltractades, humiliades, vexades, escarnides, rompudes… Amb la por i el patiment de les quals em solidaritzo del tot, com bé sap l’autora. Home com sóc -i cal dir que a molta honra-, he procurat habitualment foragitar el mascle que, malgrat tot, porto a dins. I també he volgut mirar el món en femení, que no sempre és tan fàcil… 

Claredat:
                  Un paisatge de dones
                   m’omple la mirada.
                   A l’inrevés d’una bena als ulls,
                   per veure-hi clar”.

                                                         Memòria:
                                                                      
Com sorra als ulls
                                                                        que el vent de llebeig aixeca,
                                                                        així em vénen a camí
                                                                        els rastres de les dones
                                                                        que ens han precedit”.

Plor:
                   “Llàgrimes i dol infinit,
                    aferrades al gramòfon de les runes,
                    al murmuri dels infants morts de fam
                    mentre els bressolaven”.

                                                         Mort:
                                                                          
Els abismes de silenci
                                                                             esdevenen assassins,
                                                                             tant com els botxins”.

Presó:
                  
“Empresonades a la casa de la guerra,
                    a la caravana de l’espoli.

                    Menystingudes per la ira i la recança,
                    per la por i la ceguesa.

                    Atemorides pels remordiments.

                    Indignades per la guerra
                    o la injustícia, debades”.

                                                    Rebuig:
                                                               
D’altres foren llançades
                                                                 pel penya-segat en néixer,
                                                                 només per no ser mascles,
                                                                 com Atalanta, rebutjada pel pare.

                                                                 Cap crit no ofegarà 
                                                                 
la música que arriba per lloar-les,
                                                                 malgrat que encara és lluny
                                                                 i sona indesxifrable”.

Ulisses: 
                    
“Volem la nostra Ítaca: la casa de l’amor,
                      no pas de la nostàlgia i del poder,
                      no pas de la venjança i la propietat,
                      la casa de l’amor pastada a mà,
                      no pas fer veure que una fa
                      i anar desfent, mentre s’espera,
                      no fos potser una ofensa no esperar”. 

                                                     Trajecte:
                                                                   
Les dones que ens han precedit
                                                                    ens mostren un camí”.

Cel:
                     “Nosaltres ens aixequem!

                      Com ocells, per instint,
                      alcem el vol”.

Tal com diu Elisenda Farré en el pròleg, “els poemes de Maria Victòria Secall ens endinsen en una travessia cap a una mirada nítida, un coneixement genuí que cerca fer audible el cant silenciat de la dona”.  En els seus versos -poblats d’imatges punyents, de símbols diversos, de vitalitat ferida, d’aposta per una altra albada- hi trobem motius de meditació. Sobre un món que, des d’una condició humana renovada, hauria de ser capaç d’acollir-nos millor, sigui quin sigui el sexe. Capaç de fer-nos assolir molta més felicitat. Capaç d’alliberar-nos.