Arxiu mensual: novembre de 2012

Ara toca… posar en valor l’EFECTE SUMA

Els resultats del 25-N deixen un sabor agredolç. D’una banda, el conjunt de forces sobiranistes ha guanyat clarament les eleccions. De l’altra, qui havia convocat els comicis, tot i guanyar-los també, ha tingut una sonora patacada. El camí cap al dret de decidir continua ben viu, doncs, però hi ha hagut algun entrebanc…

Per això, ara mateix, cal procurar l’entesa entre un clarament tocat Artur Mas i un clarament emergent Oriol Junqueras. La nova etapa no serà tan senzilla -relativament- com es preveia, però no per això cal desanimar-se. La majoria parlamentària per l’autodeterminació hi és, però cal saber gestionar-la. En tot plegat, ens hi va el país, el progrés, el futur i la situació de Catalunya en el mapa del món.

Aquests dies sortiran tota mena d’anàlisis sobre les eleccions, però no crec que n’hi hagi cap que parli de triomf de CiU. Tot i que aquesta força, en nombre de vots i d’escons, hagi guanyat de llarg! Però el que compta, sobretot, és que n’ha perdut 12, d’escons, i que el seu líder, que és qui convocava expressament a les urnes, pot veure encallat el propi projecte…

Admeto que, en algun moment, vaig estar temptat de votar Mas, sobretot tenint en compte el paper de lideratge que el president estava agafant a partir de la gran manifestació de l’Onze de Setembre. Però a la balança hi pesaven massa coses en contra: les meves idees bàsiques, sobretot des del punt de vista social; el catàleg governamental de retallades, algunes més comprensibles que d’altres; el paper de Duran i Lleida, més aviat galdós

Per damunt de tot, crec que CiU -singularment, Convergència- no ha sabut llegir prou bé la complexitat de la societat catalana d’avui. Va intentar capitalitzar l’èxit de la Diada, i hi tenia un cert dret, perquè hi va aportar molta gent… Però aquell va ser, sobretot, un èxit transversal, que correspon a la diversitat del catalanisme. I d’una societat que pivota, més que d’altres, sobre dos eixos: el nacional i el social -i, si voleu, invertiu l’ordre.

La nova Esquerra de Junqueras sembla haver deixat enrere els errors del passat més recent, amb l’avantatge de disposar d’un líder que és clar, pedagògic, culte sense ser tibat i que, sobretot, cau bé a molta gent, a mi també. I els bons resultats obtinguts l’avalen…

No tinc el gust de conèixer-lo gaire, però ja fa un cert temps que vaig tenir l’ocasió de compartir amb ell un sopar col·lectiu [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168885]. I vaig constatar, entre d’altres coses, una que sembla de domini públic: que l’Oriol és allò que se’n diu un bon jan. El qual, en la nova etapa que se’ns ha obert, tindrà ocasió de demostrar encara més si té veritable talla política.   

Per tot plegat, el que ara toca és posar en valor l’efecte suma i fer que la C (no sé si la U) i Esquerra s’entenguin a partir d’un full de ruta sobiranista precís, d’una agenda social i d’un programa econòmic. Deixant de banda, no cal dir, greus enfrontaments del passat. 

Ignoro quina pot ser la fòrmula de col·laboració adient -des del Govern de coalició, o des de la majoria parlamentària-, però cal que el nostre dret de decidir continuï ben viu en l’escenari internacional i que la possible consulta o el referèndum promès facin via en aquests pròxims anys.

I que a Madrid no puguin, com sembla que creuen ara, respirar tranquils. Començant pel diari El Mundo i per tots els pedrojotas que es fan i es desfan…



 

Com dèiem ahir… fa 40 ANYS

Un dia rúfol del 1972, els alumnes de l’antic COU (Curs d’Orientació Universitària) de l’Escola Pia de Terrassa érem a París, en un viatge que també ens havia dut a Londres. El curs anterior, de 6è. de batxillerat, havíem anat a Itàlia.

El nostre tutor, Lluís Paloma, era el mestre i el prescriptor que ens obria, molt encertadament, finestres al món. Dijous passat li vam retre un sopar d’homenatge que va ser també per a nosaltres una vetllada de retrobament. La primera que fèiem en quatre dècades. Amb tota la significació que això suposa. Amb tota l’emoció de força vida ja viscuda. Amb els records que configuren la nostra memòria sentimental…        

Érem prop de la trentena. Uns quants no van poder venir. A uns pocs no se’ls ha pogut localitzar. Alguns ja són avis. Quatre, malauradament, han mort…

En la fluïdesa de l’ambient es notava que ens ha agradat molt de retrobar-nos, que hi havia ganes de passar-s’ho bé i moltes històries per explicar. Com dèiem ahir…  Personalment, a força dels meus antics companys no els havia vist en tot aquest temps -la meva relativa llunyania de Terrassa té aquestes conseqüències. I deu haver-hi altres casos similars.

Amb el Lluís, el nostre professor, hi havia tingut algun contacte escadusser. Ara ja és a la setantena i es troba en plena forma, com vaig poder constatar en tenir la sort de compartir la taula al seu costat. És una persona d’una sostinguda vocació docent nodrida amb complements sòlids. El del cinema, per exemple. I que sent el pas de les successives generacions d’alumnes com una experiència valuosa, a nivell professional i humà.

Com us deia, per la seva iniciativa vam començar a conèixer París i Londres -amb Cambridge i Stratford-on-Avon-, i abans Roma, Florència, Pisa, Venècia i altres ciutats italianes. També vam fer una interessant ruta del Romànic, entre més activitats afegides a les hores lectives que, ara mateix, no sóc capaç de recordar. I, òbviament, vam créixer com a persones. Fins i tot, per primer cop des del punt de vista col·lectiu, amb noies provinents del proper Col·legi Vedruna, amb les que compartíem -a l’una i l’altra escola- el curs de COU.

El Lluís també va ser un dels impulsors d’aquesta plaent experiència. Tinc present la imatge que, en el moment inicial de la presentació, semblàvem com dos exèrcits dels antics abans de començar la batalla. Després, més relaxadament, anirien venint altres batalletes i liaisons, com és habitual en aquests casos. I algunes companyes queden més afavorides en el record, com l’altre dia vam poder constatar…                  

En fi, Can Colapi -nom popular del conegut col·legi terrassenc- ha representat un punt-i-apart important en les nostres vides. Jo, que hi vaig anar des de la classe dels caganers, us en podria explicar encara més coses. Però ara només vull dir que tinc, en conjunt, un bon record dels escolapis, i de l’educació rebuda de persones com el Lluís i d’altres ensenyants.

I no cal dir que agraeixo -agraïm- al Pere que hagi tingut l’empenta i la dedicació d’organitzar el sopar de dijous, tan càlid. A veure si n’hi ha més, també amb el concurs dels qui, aquesta vegada, no hi han pogut ser…          

Hem guanyat als mormons, BARACK

Ho dic en el sentit que el teu rival Mitt Romney pertany a aquesta curiosa confessió, un bon punt sectària. I hi fico en el mateix sac conservadors, tea partys i reaccionaris de tot pèl. Cautelós com sóc -encara que, pel bloc, qui sap si a voltes no ho sembla-, tenia preparat un titular alternatiu –MÓN més MORMÓ-, però ja veig que caldrà llançar-lo, feliçment, a la paperera virtual…

I és que la teva victòria, de la mà del complicat sistema electoral nord-americà, ha estat clara. Per tant, disposes de quatre anys més de coll per impulsar novament les teves polítiques. No ets Superman -tot i que, gairebé, una estrella de rock-, però el món, amb el teu concurs i el del Partit Demòcrata, respira una mica millor.

Vaig apostar per tu, Barack Obama,[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/95813], quan encara no havies guanyat la teva particular cursa interna amb una senyora que s’ha guanyat el respecte del món com a secretària d’Estat, la Hillary Clinton. Sostenia -i potser encara ho faig- que si la teva pell hagués estat molt més fosca qui sap si les coses t’haguessin anat d’una altra manera. Però això, ara mateix, què importa?

I és que has estat reelegit president dels Estats Units, que és el que compta. Tindràs quatre anys, poc o molt intensos, per a millorar el que has fet fins ara. Quan, el 2009, et van atorgar el Premi Nobel de la Pau, potser sí que els noruecs van precipitar-se, però també semblaven clarividents, segons com es miri.

No has aconseguit tancar Guantánamo, certament, ni arribar al paradís terrenal. Però has fet que, tots plegats, ens mirem els EUA d’una altra manera. Has impulsat la millora de la vostra economia -la sortida de la crisi la teniu més a la vora que nosaltres, els europeus. Has fet que l’atenció sanitària pública sigui, al vostre gran país, més digna d’aquest nom. Has continuat treballant per al progrés de les llibertats civils, tot i que també hi ha els qui se senten decebuts en aquest sentit…

Has contribuït a reordenar el món, retirant-te paulatinament de complicats escenaris bèl·lics. Has combatut el terrorisme amb eficàcia, tot i que no sempre des de l’ortodòxia. Has acceptat, de facto, que l’hegemonia nord-americana incontestable potser ja no ho és tant, sense que això us hagi fet perdre aspectes essencials del poder planetari.

Amb polítics i estadistes del teu carisma, benvolgut Barack, aquest planeta, precisament, se’n surt amb més dignitat. Ja sé que us és difícil renegar del capitalisme, però entre els ianquis -o el que vulguin dir-vos- sempre he tingut clares les diferències entre republicans i demòcrates. Hi ha més d’un aspecte del vostre tarannà que continua semblant-ne discutible, però, com diria un gran polític català, avui no toca”.

En els pròxims anys, si a més de tot el que tens entre mans aconseguissis donar estabilitat al Pròxim Orient -inclosa Síria-, potser sí que això ja seria assolir el paradís, ni que fos, certament, terrenal… Et desitjo tota la sort, en aquest i d’altres combats.