Arxiu mensual: setembre de 2012

“A dos de val”: l’OVIDI dient FUSTER

Han coincidit un seguit d’aniversaris: 90, del naixement de Joan Fuster; 70, del d’Ovidi Montllor; 50, de la publicació de Nosaltres, els valencians. I hi ha hagut l’impuls decisiu d’un altre cantautor valencià de referència, l’entranyable Paco Muñoz. I el resultat -molt interessant- ha estat el disc A dos de val: Ovidi Montllor diu Joan Fuster, doble homenatge a dues figures emblemàtiques, mortes físicament però tan vives ambientalment, nacionalment.

Ara que el Principat de Catalunya sembla que camina molt més decididament cap a la seva llibertat, cal retenir la mirada sobre la resta dels Països amb qui compartim llengua, cultura i nació, encara que les circumstàncies de cada territori siguin singulars i no sempre prou favorables.  
   
  

El cas és que, a començaments d’agost, jo traginava de nit a Amsterdam al servei d’Internet de l’hotel i caço un correu de Paco Muñoz assabentant-me que m’enviaria un CD per un altre correu, el postal. Va ser la bona notícia que aquella nit em va fer anar a dormir encara més de gust, després d’una jornada amsterdamesa curulla i ben plaent. Moltes gràcies, Paco…

A dos de val és l’expressió que es fa servir al joc de pilota -tan arrelat al País Valencià- per a expressar quin dels dos competidors és el millor. Qui era millor, l’Ovidi o Fuster? Ambdós, en els seus camps respectius, han estat insuperables, tot i la marginació que el d’Alcoi va patir els darrers anys de la seva vida, superada post mortem amb escreix.

El 1993, l’Ovidi va dir Fuster: va recitar versos d’un autor que se’ns ha transmès sobretot com a assagista i ideòleg orgànic i pancatalà col·lectiu. En va quedar l’enregistrament i, durant anys, Paco Muñoz retirat fa poquet dels escenaris, però actiu, valuós i compromès com sempre amb la seva terra- va guardar la idea de fer un disc d’aquella actuació fusteriana de Montllor al cinema Goya de l’Olleria (la Vall d’Albaida), on fa pocs dies també s’hi ha presentat l’emblemàtic treball [http://youtu.be/5OoJdXUrsSE].

Les col·laboracions per aconseguir l’objectiu han estat inestimables. Singularment, la del bandautor Albert Ortega “Bertomeu”, fill d’Enric Ortega, l’enyorat membre d’Al Tall. O la de l’activista cultural Josep Albinyana, membre del col·lectiu l’Olla i un dels organitzadors dels actes del 1993 i també del que veieu al vídeo.

L’Albert ha embolcallat amb músiques noves -i trobo que molt hàbils- els recitats ovidians dels poemes de Fuster. Amb les intervencions -destacades i significatives- de noms de l’escena musical valenciana d’avui: Hugo Mas, Batà, Rapsodes, Rafa Xambó, Bajoqueta Rock, Pau Alabajos, Obrint Pas, Lluís Miquel, Eva Dénia, Empar Torres, Carraixet, els Ovidi Twins, Dani Miquel, Sva-Ters, Andreu Valor i els propis Paco Muñoz, Albert Ortega i Al Tall.

O sigui, tradició i novetat, continuïtat i compromís, com a simbòlics homenatges als respectius llegats de Joan Fuster i d’Ovidi Montllor -i també de Paco Muñoz, d’alguna manera. Entre tantes misèries valencianes, resten i perviuen portes obertes a l’esperança, que és com dir al futur.

I cal ressenyar les ajudes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, des de Catalunya, de la Fundació Lluís Carulla, així com d’un seguit -tot i que, idealment, n’haurien de ser molts més- d’ajuntaments valencians.

No puc acabar el post sense reproduir -dels poemes que apareixen al disc- una estrofa de l’Homenatge a Ausiàs March, un altre valencià insigne:
 
                        En tu respon, revoltada, la nostra
 
                         mateixa sang, de genolls, estremida

                          davant la mort, com la teua, i s’exalta
                          fins a trobar l’abandó, la clemència,
                          dins els mots purs, pacient, com un somni
                          empedreït: amb els mots que comencen
                          sagradament, i s’ajunten i obliden”.

     

INDEPENDENTS? Qui sap si al 2013…

No sé si dimarts érem 2 milions o 1 i mig, però tant me fa. Si a Madrid concedeixen que érem 600.000, vol dir que hi havia una gentada. I és que la independència, si més no, cal suar-la, sentir-s’hi dolçament comprimit, encara que això no sigui del tot còmode…

…com tampoc no ho és la situació actual. Ja ho diu el president Mas: “Res no serà fàcil, però tot és possible”. Hi ha qui creu que, tal i com va tot, serà possible l’any que ve. En tot cas, a hores d’ara, l’autoproclamada transició nacional convergent sembla que anava de veres.

Jo no dic que no desitgi el pacte fiscal, o encara millor, el concert econòmic. Però és difícil pactar res amb qui no ho vol, i els espanyols -amb molt escasses excepcions- no hi semblen disposats.

La qual cosa ho complica tot, òbviament, perquè comporta una pressió de naturalesa antidemocràtica. Que només es podria resoldre via referèndum, consultes, urnes. Amb llum i taquígrafs. I amb la connivència -o neutralitat, si més no- dels amics de la UE i altres instàncies internacionals.

Veurem… Quan escric aquest post, admeto que Artur Mas i el seu Govern s’estan mostrant més ferms del que molts havíem cregut. La tasca mobilitzadora de l’Assemblea Nacional Catalana [http://www.assemblea.cat] també ha esdevingut essencial, amb actius del coratge de Carme Forcadell, per exemple, a qui molta gent no coneix prou, i potser aquest és -paradoxalment- un dels seus mèrits.

“I ara, què?”, és la gran pregunta. No us ho sé dir, amb tota sinceritat. La il·lusió d’aquest moment també s’acompanya d’incertesa. Sí que sé -i com jo, tanta gent- que mai com ara l’independentisme havia ocupat un espai tan central al nostre país. D’això, Madrid, se n’adona perfectament, però vol fer veure tant com pot que no se n’entera…

Espanya -l’Espanya conformada per Castella- no es troba en el seu millor moment, això és obvi. Però als catalans, en democràcia ben entesa, ens assisteixen drets, més enllà que l’economia, avui, estigui per terra. Tanmateix, ja que tenim aquesta desgràcia material, també és bo que això sigui un actiu per al nostre alliberament.

Que no serà gens senzill, no cal insistir-hi. Era molt més fàcil manifestar-se l’Onze de Setembre i vam ser -cívicament, pacíficament- moltes i molts. M’és igual el nombre exacte, que ben bé no el sap ningú. El que compta és la qualitat, la voluntat, la determinació. El desig de ser lliures mitjançant una independència que no deixa de ser relativa en un món com l’actual, però que comporta, no cal dir, un estatus ben diferent del d’ara…

Hi ha qui creu que el 2013 serà l’any decisiu. No ho sé ben bé, però no cal dir que m’agradaria… Entre d’altres coses, perquè el 2014 -tercer centenari de la pèrdua de les nostres llibertats- ja no seria de reivindicació de tantes coses, sinó de celebració de moltes. En el camí, estelat, del futur.

Més sensacions HOLANDESES

No, la imatge adjunta, a l’estiu, no hi és fàcil de veure. Però Holanda, certament, és el país de les flors, inclosos els emblemàtics tulipans. I és, com sabreu, un paisatge sense elevacions excepte la regió de Maastricht -que tampoc no vam visitar.

Els Països Baixos -un espai relativament petit- configuren un dels llocs on hi he vist més ben resolt l’equilibri entre entorn i civilització, entre natura i cultura. El seu és un nivell de vida alt i envejable, sobretot per als qui provenim de l’Europa del sud i ens veiem sotmesos, progressivament, a les fotudes estretors actuals…      

Dispenseu-me la ignorància, però fins ara no havia sospitat que Holanda, de canals, n’és ben plena, tot i que la fama, en aquest sentit, se l’endugui Amsterdam inevitablement. Però en vam veure també a Utrecht -una ciutat deliciosa-, a Leiden, a Edam, a Gouda, a Hoorn, a Enkhuizen, a Giethoorn -que agradable, un passeig en barca per aquest enclau aquàtic del centre del país!- i a d’altres llocs…

Situada en una part notòria sota el nivell del mar, el conjunt d’Holanda és un país xop d’aigua, i l’aigua, habitualment, és sinònim de riquesa, de civilització. Els famosos polders són terres guanyades al mar per tal que aquesta civilització sigui més efectiva, com una metàfora de l’esforç humà per a treure profit de la natura sense destrossar-la, en aquest cas.  

El protestantisme -tot i que també hi ha molts catòlics, i força gent que declara no tenir religió- ha tornat els neerlandesos uns ciutadans pràctics, amb ganes d’anar per feina. No tan seriosos com els alemanys, s’adeqüen prou bé a l’estàndard europeu que enyorava Espriu: el d’una gent “neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”… O això és el que sembla.     

De les visites que vam fer més enllà d’Amsterdam, en destacaria particularment dues: el magnífic Hortus Botanicus de Leiden [http://www.hortusleiden.nl] -el jardí botànic històricament més important d’Holanda i un dels més antics del món- i el singular hospital de foques [http://www.zeehondencreche.nl], una molt bona iniciativa animalista en un poblet situat al nord que es diu Pieterburen. I també és ben recomanable passejar -a peu o en bici- pel parc nacional Hoge Veluwe [http://www.hogeveluwe.nl], situat al centre del país, en una zona on la vegetació arbòria hi és més habitual que a d’altres bandes.

Els dies que has estat a les terres baixes has tastat formatges boníssims i has vist uns quants molins molt ben restaurats, a més de moltes indústries i diversos signes -com el gran dic Afsluitdij, de 29 quilòmetres- que expressen una modernitat sòlida, però no enfarfegosa…

Arribes d’allí, doncs, fresquet i estimulat en tants aspectes… i et trobes un país com el nostre: amb molta calor -sembla que per fi, aquest començament de setembre, l’hem començat a superar-, amb molts boscos cremats i amb molts problemes, de caire nacional, social i econòmic. O sigui que et vénen ganes de tornar a agafar l’avió cap a algun lloc com Holanda. Però els viatges, ja se sap, habitualment són massa curtes, però molt intenses, escapades

Curtes fugides de la realitat, intenses il·lusions que resten plaents, per sort, en la nostra memòria. Vivim també plenament en la mesura que viatgem, que imaginem, que somniem… Vivim d’il·lusions i de realitats, que cal procurar que estiguin sempre ben barrejades.