Arxiu mensual: juny de 2012

AIGUATS de fa mig segle en la tràgica memòria

La carpeta del número 3 de la revista Vallesos és dedicada a les tràgiques riuades del 1962, que inundaren poblacions importants del Vallès Occidental, amb l’epicentre a la meva Terrassa. Van fer moltes destrosses, van arrossegar gran quantitat de materials i, sobretot, es van endur prop de 700 vides humanes, que es diu aviat…

És una commemoració òbviament penosa però del tot necessària, a partir de la qual la publicació fa un gran i lluït desplegament informatiu. Jo, que aquella nit del 25 de setembre tenia set anys, no vivia massa lluny de la riera del Palau, una de les zones que esdevindrien més conflictives, però el pendent del terreny, sortosament, ens afavoria a mi i als meus. No tothom podria dir el mateix, i el caos urbanístic del franquisme va contribuir poderosament a multiplicar la catàstrofe.  

Ja us comentava fa pràcticament un any [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/200270] que l’aleshores nova publicació Vallesos era una capçalera de gran qualitat. Des del número 2 tinc l’honor de col·laborar-hi, i ara hi he publicat, al tercer, un perfil del cantautor terrassenc Miquel Pujadó quan s’acompleixen trenta anys de la gravació del seu primer àlbum, El temps dels fanals en flor.  

Però encara vint anys abans, el 1962, les flors de l’ambient col·lectiu -si és que podien ser excessives- van ser arrencades brutalment, d’una manera sobtada i tràgica. Aquella espantosa nit de finals de setembre marcaria per sempre la vida de molta gent, entre la qual hi hauria cadàvers que van arribar-los a trobar a la costa o, fins i tot, prop de Mallorca.

Els aiguats o riuades del Vallès van ser un desastre natural molt greu que, amb els problemes afegits del segon franquisme, van fer que plogués sobre mullat. Moltes persones no eren prou conscients -o la pobresa material i la manca de planificació urbanística impedien valorar-ho- d’aquella dita que aconsella que “a la vora del riu, no t’hi facis el niu. D’altra manera, moltes morts i desaparicions, molts danys, s’haurien pogut evitar. Només a Terrassa ens van registrar 327 morts i desapareguts, i es van veure afectades 751 cases…

Els textos i els testimonis que configuren la carpeta o tema central d’aquest número de la revista són d’allò més interessants. En destaco, per damunt de tot, la reproducció -convenientment traduïda- d’un punyent reportatge de Josep Maria Espinàs -entrevistat per a l’ocasió- al setmanari Destino. I també una altra entrevista amb el conegut metereòleg televisiu Francesc Mauri, barceloní establert ara fa deu anys a Matadepera que per edat no va viure aquell impuls aquàtic tan destructiu però que sí que l’ha estudiat.

“Aquestes tempestes de tardor bastant locals -diu en Mauri- són un fenomen de molt mal preveure. La de Montserrat de l’any 2000 no es va preveure i fa només dotze anys”.

També paga la pena el que li explica al director de la revista, Vicenç Relats, el periodista Jaume Valls i Vila, autor del llibre La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme, líder de vendes del Sant Jordi 2012 a la ciutat egarenca: “La catàstrofe s’hauria pogut evitar, o si més no pal·liar, si el territori terrassenc hagués disposat d’un pla d’ordenació, si la disciplina urbanística hagués funcionat, i si la xarxa de clavegueram, els torrents i el pas de les rieres per la ciutat hagués estat canalitzat”.

I esborrona el reportatge de Laura Pinyol sobre la intuïció i la determinació d’un maquinista dels aleshores Ferrocarrils Catalans, Francisco Duce. Aquest professional, després que el tren creués el pont de Les Fonts i enfilés ja cap a Terrassa, va aturar-lo i va aconseguir in extremis salvar la vida dels 105 passatgers que viatjaven en l’últim comboi de la jornada, provinent de Barcelona.
 

Aixì anaven les coses fa cinquanta anys, i encara sort -dins la gran desgràcia- de campanyes mediàtiques de solidaritat com la que endegà, des dels micròfons de Ràdio Barcelona i la Cadena SER, el gran i enyorat radiofonista i entrevistador televisiu Joaquín Soler Serrano

En fi, feu-vos amb aquest excel·lent número de Vallesos i comprovareu, un cop més, de quina manera els efectes de les catàstrofes naturals -poc o molt inevitables- es multipliquen per les errades, imprevisions, estupideses i dolenteries humanes.  

  

Contra la LLENGUA, saben el que es fan…

Declarar que la llengua que es parla a la Franja de Ponent no és català, sinó aragonès oriental, no és -com podria semblar- un despropòsit. Com no ho és l’ofensiva endegada pel govern Bauzá a les Illes Balears -i Pitiüses. Com no ho són les actuacions dels governs valencians del PP. Ni tampoc els intents d’afeblir la llengua al propi Principat, on saben que fer merder és més difícil, però també es pot intentar…

No, no són tan rucs com alguns diuen, encara que sovint facin el ridícul. El que intenten és posar-nos traves en tots els fronts, i això té, sobretot, una base política. Veuen que el català, poc o molt, se’n surt, però voldrien limitar-lo, fer-lo recular, gairebé anorrear-lo… Que no sigui per nosaltres que es puguin donar aquest gust.

Que la consellera de Cultura aragonesa, Dolors/Dolores Serrat, sigui de Ripoll, no deixa de ser una anècdota desafortunada, però anècdota, al cap i a la fi. Perquè ella va optar per anar a estudiar a Saragossa, casar-se amb un militar de carrera, afiliar-se al PP… Va fer una opció precisa, de la qual ara se’n veuen els resultats, no atribuïbles tan sols al seu impuls i no precisament favorables a la nostra llengua. 

L’exentrenador del Girona Futbol Club Raül Agné, nascut -com l’enyorat Jesús Moncada– a Mequinensa, veu ben clar que “El català mai no ha estat ben vist a l’Aragó”. De fet, el català no és ben vist per tanta i tanta gent que no ha deixat de voler imposar les presumptes grandeses de la “lengua del Imperio, ni que aquest, ara mateix, es trobi a la corda fluixa.

El que sembla evident és que s’ataca o es posen traves a la nostra llengua singularment en els flancs més dèbils del domini lingüístic, sobretot els de més enllà del Principat, sense excloure les jugades que s’han fet, es fan i encara es faran des d’aquí mateix…

És una qüestió cultural i de mentalitats, però no cal dir que té, sobretot, una naturalesa política. I sembla que forma part d’una estratègia ben planificada. Mentre a les Espanyes no deixi de governar el PP -i a l’Aragó, al País Valencià, a les Illes…-, malament rai, ni que els socialistes tampoc siguin uns angelets.

A aquesta clara ofensiva només hi podem oposar la nostra unitat, la nostra cohesió i una cultura que hem de procurar que sigui d’allò més complexa, diversa, sòlida i amb projecció, amb una llengua apta per a tots els usos moderns. Tot plegat no és pas fàcil, com no ho és obtenir la independència, per exemple… Però quina cosa resulta fàcil, ara mateix?

La crisi econòmica tenalla, però sembla que hi ha gent que encara té temps de dedicar-se a la gramàtica recreativa. La llengua catalana va tan íntimament unida al nostre esdevenidor col·lectiu que serà sobretot el que, com a poble i com a cultura nacional, vulguem ser, a Europa i al món. També des de la Franja… 

RACHMANINOV

Diuen que la música amansa les feres. Ara que som en temps de tribulacions, de feres en surten de molts caus. Però jo no necessito l’art dels sons per a amansir, sinó per a tonificar-me. Com una teràpia proactiva, o un ioga quotidià. Com l’estímul constant que ens cal atresorar sempre, i, si no en tenim prou, anar-ne a comprar…  
 
Un dels compositors que més aconsegueix muscular el meu ànim és Sergei Rachmaninov. La magnificència de les seves composicions, singularment al piano. L’elegància de la seva sensibilitat, vellutadament romàntica. La percepció d’un cert decadentisme que dóna a la seva música l’encant perenne des del que flueix el temps.

Endut pels cantautors i d’altres formulacions de la musicalitat més popular, la música que en diuen clàssica no és un territori que transiti de manera prou freqüent, però sempre m’agrada endinsar-m’hi. I el piano [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/119108] constitueix el meu instrument de referència, sense excloure’n -començant per la guitarra- la majoria dels altres. 

En tot aquest univers, un dels meus autors preferits és el rus -finalment nacionalitzat nord-americà- Sergei Rachmaninov (escric el seu nom així, tal com en el disc que en tinc del segell Decca). Si escolteu, per exemple, el segon moviment en adagio sostenuto del seu meravellós Concert per a piano i orquestra núm. 2 [http://youtu.be/21z-K5ChWbE], convindreu que es tracta d’un cim sonor, d’una fita sublim de la creativitat artística. O així ho sento…

Rachmaninov -mort a Beverly Hills l’any 1943- ha estat el darrer exponent del Romanticisme musical rus. A més de pianista de talent i director d’orquestra, va ser un autor de gran èxit internacional per la seva facilitat en la composició melòdica, la seva rica orquestració i l’encesa expressivitat de les seves notes.

Deixeble de Txaikovski i autor d’una producció musical prohibida ben aviat per la  Unió Soviètica -la qual cosa comporta valor afegit al meu rebuig per aquell règim-, hi ha un altre detall de la seva biografia que me’l fa proper: el fet que es casés el 1902 amb una cosina germana seva, enllaç poc ben vist per l’Església Ortodoxa russa de l’època. Jo, que també sóc fill de cosins germans, no puc deixar de mostrar-me sensible al fet, ni que no em caigui massa a la vora…

Romàntica. Subtil. Vigorosa. Intensa. Seductora. Vellutada. Resplendent. Són set adjectius -i m’aturo- amb què goso qualificar la seva música. Al so del piano i d’altres instruments, i en el combat virtuós que sempre lliura l’orquestra, Rachmaninov -no és l’únic, òbviament- em tonifica l’ànim, em millora els bioritmes, en modula les vibracions. Per això m’agrada que el compartiu, si voleu, al vostre gust…

  

ENSENYAR-NOS la felicitat

Xesca ENSENYAT, a la seva suggestiva novel·la Villa Coppola, té una cita, tan extraordinària com corprenedora, sobre la felicitat. Ve molt a tomb en els nostres temps durs, que en demanen habitualment uns quants quilos…

Aquest estat plaent de l’esperit cal cercar-lo, i no sempre és fàcil. Però també se’l pot anar a trobar. Jo vaig aconseguir-ne una petita ració tot passejant-me per poc temps, en bona companyia, pel Port de Pollença -petita pàtria de l’enyorada autora- el proppasat 13 de maig.

“La felicitat dóna poder, és un mite que inspira un respecte supersticiós, un magnetisme que fa creure a qui la contempla que no pot intentar res contra ella. Qui s’atreveix a enfrontar-se amb algú que sembli tenir-la de part seva?”.

És una cita tan interessant, aquesta de na Xesca, que sembla que no es pugui correspondre gens amb els temps actuals, atacats per la prima de risc, com a mínim, o per totes les bankies que es fan i es desfan…

I tanmateix, de felicitat en necessitem molta, en volem sempre. I digueu-me tòpic si hi afegeixo el tan suat: I ara, més que mai”

Però hem d’assumir el repte de cercar-la, i també el de saber-ne trobar. Per a nosaltres, per als nostres i per a la resta de gent, sobretot si ens vol bé. 

Com us dic, en el marc de la recent trobada de blocaires a la Fundació ACA de Búger -tota ella feliç!-, també vaig aconseguir-ne un xic al port pollencí tot fent memòria dels itineraris literaris i de joventut d’XE. I en bona, molt bona companyia. ENSENYAR-NOS la felicitat… i també aprende a caçar-la.