Arxiu mensual: març de 2012

Ja heu guanyat, JAUME BONET

Permeteu-me, com a professor jubilat que sou, que us tracti de vós. Us ho dic jo, que no sóc la primera circumstància i que ja no tan lluny esdevindré la segona. Em mereixeu, benvolgut Jaume Bonet, més que el respecte, com a exemple de dignitat que sou davant de “bords i lladres”, que diria el venerat Salvador Espriu.

Diumenge passat, aquest dèspota presumptament no il·lustrat que és el president José Ramón Bauzá va aconseguir mobilitzar a Palma de Mallorca 50.000 mallorquins, illencs i altres amigues i amics a la contra. Jo no hi era, però en esperit sí que hi vaig assistir. Heu estat, Jaume, un dels grans detonants d’aquesta protesta. I ja heu guanyat, tot i que, de moment, no hi hagi resultats tangibles…

El PP, contra tot el que fa olor -o pudor– de català, fa mal on pot. I a Mallorca i a les altres Balears, pel que es veu, pot -també al País Valencià, no cal dir. No sé si podrà per molt de temps, però la mobilització dedicida per tal d’intentar-ho evitar és el primer dic de contenció possible.

En tot cas, a les mobilitzacions, concentracions i manifestacions ja hi estem acostumats, i per molts objectius. El que ja no és tan habitual és fer una vaga de fam per una qüestió lingüística i, en definitiva, cultural. O identitària, que diuen els cínics… 

Vós, Jaume, amb molt de coratge, ho heu fet, fins que ara heu deixat aquesta vaga a petició, entre d’altres, d’un altre Jaume, el Jaume Mateu,  president de la valuosa -i indispensable- Obra Cultural Balear que convocava la marxa de Palma.

I feu bé, perquè no cal posar en perill la vostra vida per molt que la causa s’ho valgui. Ja heu guanyat, Jaume, perquè vós i els vostres entranyables companys de Jubilats per Mallorca heu estat capaços de catalitzar tota la ràbia, tota la frustració, tot el compromís contra les mesures lingüístiques d’un govern malauradament elegit, però que governa contra el poble.

Ara, el company Tomeu Amengual ha pres el vostre relleu. El saludo amicalment i li demano que l’exemple de dignitat que també representa no porti la situació massa al límit. Més que arriscar molt, el que cal, sobretot, és donar testimoni de vitalitat col·lectiva, d’identitat -ara sí- i de fe en el futur.

Com els 50.000 de diumenge…

ADRIANA CALCANHOTTO, de Porto Alegre a Sant Cugat

La nit de divendres passat era al Teatre-Auditori Sant Cugat -un magnífic equipament- per a sentir, en el marc del Festival del Mil·leni, la cantautora brasilera Adriana Calcanhotto, una de les millors veus, durant les últimes dècades, del gran i emergent país sud-americà. Una artista a qui potser no li escau, a primer cop d’ull, l’adjectiu sensual, però que sap omplir l’escenari d’una sensualitat subtil.

Vaig descobrir l’Adriana fa pocs anys de la mà de Maré (2008), un àlbum ple de delicatessen. A banda d’aquest treball, admeto que no he aprofondit prou en la seva trajectòria, però actuacions com la de Sant Cugat del Vallès -basada, sobretot, en la presentació del seu darrer disc, O Micróbio do Samba (2011)- animen a fer-ho i a compartir-ho.          

A Adriana Calcanhotto se la considera una de les millors cantants i compositores de la molt interessant, creativa i vital música popular brasilera, tant per la seva qualitat com per la varietat d’estils. El seu art abasta la samba, la bossa nova, el funk, rock, el pop, les balades… Fins i tot ha fet temes per a la mainada.

Tot plegat també la fa una bona ambaixadora d’un país que, com us havia explicat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107363], a mi em fascina des que vam ser-hi amb la meva dona ja fa 22 anys…
 
L’Adriana, a més de cantar com els àngels, sap embolcallar l’escenari d’una sensualitat que se’ns transmet més aviat per la ment que no pas per la pell. La imatge inicialment aspre es va transformant, a mesura que passen els minuts, en una atmosfera càlida que sap guanyar-se el públic, com al final del concert vallesà va quedar claríssim.

Hi ajuden un seguit de recursos escènics, hàbilment desplegats. Per començar, l’estudiada gestualitat de l’artista de Porto Alegre, segons com fins i tot una mica pallassa. O l’efectista taula posada damunt l’escenari que li permet anar fent un ús alternatiu d’uns quants ginys, entre electrònics i musicals.

O la pluja brillant de pètals que li tiren al damunt [http://www.adrianacalcanhotto.com/index.php] i que ella també escampa, al seu torn, sobre el cap d’algun dels seus músics. O uns fulls de paper a manera de partitures que l’artista dispersa per terra amb l’ajut d’un assecador de cabell. O un barret que, amb la personalitat que demostra tenir la Calcanhotto, dóna molt de joc…    
            

Mentre vaig assimilant -vull dir, procurant trobar-los i escoltar-los- l’interès i la bellesa de molts dels temes del concert de l’altre dia, no em resisteixo a posar-vos a l’abast Seu pensamento, una de les cançons més atractives de Maré [http://youtu.be/0XW5Rr1AYkI].

La ciutadana  Adriana da Cunha Calcanhotto és una creativa amb molts interessos, entre els quals hi ha la literatura, les arts visuals o el cinema. Li atrau, per exemple, la figura del nostre Joan Brossa, el qual, precisament, havia estat en estret contacte amb un altre poeta i també diplomàtic brasiler que havia viscut a Catalunya, Joao Cabral de Melo   

Divendres va ser a Sant Cugat del Vallès, i la nit anterior, al Palau de la Música… Confio que l’Adriana vingui molts més cops a visitar-nos per a incorporar encara més gent en directe a la qualitat de la seva veu, la versatilitat de la seva música i el potencial del seu art. Creativitat d’arrels brasileres però projectada -com la de tants altres artistes del gran país- al món. 

I sense cantar an anglès ni en ianqui, la qual cosa, en la nostra època, té molt de mèrit. Indica, si més no, que ens trobem davant d’una música i d’una cultura tan genuïnes com creatives i ambicioses…      

TERESA PÀMIES, en la meva memòria d’ahir

S’ha mort Teresa Pàmies i se’n destaca el compromís, el tremp i el coratge; la memòria de la República, de la Guerra i de l’exili; la literatura entesa com a testimoni d’un temps i vindicació dels afanys i de les esperances de les classes populars. Ha estat una dona estimada per molta gent, de conviccions fermes i, segons com, un pèl cantelludes. De sentiments dolços com els reflectits a les lletres dels boleros, que ens feia sentir des de les seves intervencions radiofòniques i que tant li agradaven.

Personalment, li estic molt agraït pel pròleg que va escriure al meu primer llibre, Elles, les dones dels nostres polítics, publicat el 1982. Ja fa trenta anys, com aquell qui no diu res…

I és que la Pàmies era això: memòria d’ahir, o sigui, del convuls segle XX que a ella li pertanyia del tot i que a mi només em vincula en part, però que també sento com a meu.  

Fa exactament tres dècades que vaig publicar un llibre d’entrevistes amb les esposes dels principals líders polítics catalans de l’època, cap dels quals no és avui, òbviament, en actiu, i uns quants ja són morts. El volum, editat per Pòrtic, corresponia a un encàrrec inicial de Presència, quan aquesta veterana publicació gironina era un setmanari no vinculat -com ho ha estat després- a cap altra capçalera.

La gran majoria d’aquelles senyores em van semblar persones valuoses. Tot i que algunes tenien -o tenen encara- prestigi en el seu àmbit professional, cap d’elles no era massa coneguda del gran públic. Cal dir que Marta Ferrusola ho seria ben aviat com a dona de qui presidiria el nostre país durant 23 anys. 

El cas de Teresa Pàmies era diferent. Tenia al seu costat qui fou líder del PSUC a les darreries del franquisme, durant la Transició i als primers anys de la democràcia, Gregorio López Raimundo, però la seva personalitat i la popularitat com a escriptora no encaixava ben bé en la possible sèrie de converses. En canvi, em va semblar que seria una persona molt idònia per a prologar l’obra.

Ho va fer, amb l’estil directe i incisiu que li era habitual:

“En llegir les quinze entrevistes aplegades en un sol volum descobrim unes dones tan interessants, que oblidem el marit sense el qual no haurien estat entrevistades. Des del començament ens interessa ella, cosa que no vol dir que sempre ens agradi o ens resulti simpàtica. No coincidirem amb totes les opinions que expressen, però mai no es mostren superficials ni bledes. Sovint ens obliguen a reflexionar sobre la condició femenina. Algunes són feministes sense saber-ho o sense voler-ho”.

Li estic molt agraït, a la Teresa, per aquestes consideracions i pel pròleg en el seu conjunt. Després no hi mantindria una relació freqüent, però sí cordial i respectuosa. Vam coincidir alguns cops al barri barceloní que hem compartit, l’Esquerra de l’Eixample. Recordo que una vegada, en una convocatòria electoral, em va presentar López Raimundo davant mateix de les urnes. Em va agradar poder saludar el mític lluitador, homenatjat per Raimon a la cançó T’he conegut sempre igual

De la prolífica -i no sempre ben valorada- obra de Teresa Pàmies i Bertran vull parlar-vos, singularment, de dos llibres. L’un, Amor clandestí (1976), basat, precisament, en l’experiència sentimental d’una parella que va viure indistintament el goig i l’angoixa de la seva relació en uns anys difícils. L’altre, Mascles no masclistes (1987), en el qual l’autora de Balaguer reporta la trajectòria de diversos referents del gènere masculí que han procurat l’avenç dels drets de les dones, la qual cosa em complau especialment.

La Pàmies, símbol de lluita, de voluntat i de compromís, representa la memòria combativa d’un segle, el XX, molt atzarós. La militància republicana, l’exili ben actiu, la resistència antifranquista, la dignitat democràtica. Ho representa amb tots els seus encerts, i també amb errors, el més evident dels quals seria l’estalinisme inicial. Ens fa reviure la memòria d’un món que ja no és el nostre, però que jo -en part- també he viscut i en el qual encara m’hi reconec.

No sabem ben bé quines sorpreses ens té reservades el futur -avui més aviat negre, negre…-, però exemples d’un coratge com el d’aquesta gran lluitadora ens serveixen de model per a no defallir…  

Món MORT ben VIU

Món mort… Aquesta divisa, tan seca i contundent, pertany al grafit adjunt que veig habitualment ja fa mesos des del balcó de casa. Té molt sentit, pensant-ho bé. Tot i que no ens podem quedar amb l’expressió pelada, perquè n’hi hauria, efectivament, per a morir-se, anar-se destruïnt o suïcidar-se, i a aquestes malvestats sí que no m’hi apunto…

Hi ha massa indicis que ens interpel·len sobre el fet que el món, certament, és massa mort com perquè no gaudim com cal de la vida. Però són els signes en sentit contrari -nombrosos, per sort- els que ens mouen, i ens fan creure que, malgrat tot, pagava la pena haver aterrat per aquí.

No sé si a dia d’avui, en cas que fos sirià, per exemple, diria el mateix…

Aquest post l’he anat retrassant, però de fet volia escriure’l ja fa mesos. L’any passat -amb les esperances i els desastres de les primaveres àrabs o la tragèdia, commemorada aquests dies, de Fukushima, per dir només dos grans impactes- va ser més aviat terrible. I si hi afegim les cruels seqüeles d’una crisi econòmica i també sistèmica -occidental, sobretot- que encara és lluny d’acabar-se, veurem que hi ha poc per a riure i molt per a plorar.

I tanmateix… La vida ha tingut i té moltes cares bones, i no us en faré el catàleg perquè podeu trobar-ne cada dia. Si mirem enrere -a mi m’agrada fer-ho habitualment-, la història del planeta és plena de truculències, però el nostre món mort és, sortosament, ben viu.

Si jo fos ciutadà de Síria -un país que no conec, però que en alguns aspectes admiro-, segur que no diria el mateix, a hores d’ara. La tragèdia siriana -a Líbia sempre hi va haver més esperances de vèncer Gaddafi- es recolza en el joc estratègic de les potències, grans i no tant, i aquesta és la sort provisional d’un dèspota ferotge que fins fa un any -tot i el seu règim autoritari- no ens ho havia semblat.

Com va passar la dècada dels 90 als països de l’Est d’Europa, les revoltes -poc o molt pacífiques- van anar esclatant, però el bany de sang dels Balcans en va ser el patètic desastre final. A Síria també li ha tocat, com si diguéssim, aquest macabre furgó de cua

La trobo tan gran i gairebé mostruosa, la tragèdia dels opositors i de bona part del poble sirià, que estic per no anar mai més a cap manifestació contra cap guerra. Perquè això d’ara és una massacre sistemàtica, difosa contínuament pels mitjans, i de moment ningú no m’hi ha convocat per a protestar…

Potser és que tots estem aclaparats per la crisi: la del dèficit, la de l’atur, l’ecològica, la sanitària, la institucional, la cultural, la moral, la nacional… D’economia no hi entenc gaire, però mai no hi havia prestat tanta atenció com ara. De tot plegat es dedueix:

1) Que els polítics no manen ni prenen les grans decisions realment -ja ho anava constatant des de fa temps-, però que, en més de dos i de quatre casos, també se n’aprofiten.

2) Que el comunisme va ser dolent -mai no el vaig veure clar-, però el capitalisme mai no ha estat prou bo, ni ho serà -ho he vist clar sempre, i això que no sóc antisistema.

3) Que volen castigar-nos amb una crisi d’ansietat constant, i això posa a prova -des del punt de vista individual i col·lectiu- la nostra solidesa psicològica.

Però si penso en les moltes coses bones que m’ha donat la vida -les produccions culturals que em plauen, els països que he visitat, les noies que m’han agradat, les persones que estimo, els estímuls positius que sempre m’orienten…-, dedueixo que, malgrat tot, paga la pena haver aterrat per aquests verals.

Món mort ben viu, sí… i que entre totes i tots ens ho poguem explicar, tot millorant, si és possible, la condició humana.

Un “TALP” anarquista a la TERRASSA de postguerra

Darrerament s’ha parlat dels anomenats emboscats arran d’un reportatge televisiu. Eren nois que es van amagar per les masies i els boscos del Solsonès i de les comarques veïnes per no haver d’anar a la guerra amb l’exèrcit republicà. Potser eren més o menys franquistes, però també persones de poques conviccions col·lectives i amb ganes, sobretot, de salvar la pell…

Durant la llarga postguerra, va haver-hi emboscats d’una altra mena, i no necessàriament en amagatalls arboris. Jesús Torbado i Manuel Leguineche en van fer una bona investigació al llibre Los Topos (1977). Hi reportaven casos d’antifranquistes que van viure amagats durant anys o tan sols alguns mesos, però sembla que no es van assabentar en concret -ni d’aquest, ni de cap altre cas català- del de l’anarquista Giordano Moya, de qui jo vaig ser amic i entrevistaria un any més tard, el 78.

Giordano Moya Escayola va néixer el 1913 a Terrassa. La majoria dels seus amics de joventut militarien al POUM, però ell -educat des de petit en un ambient de rebel·lia contra l’Estat- va optar decididament per l’anarquisme, en el corrent no violent.

En esclatar la Guerra Civil, refusa el pacifisme i es vincula a la CNT i a la FAI. Marxa al front, i s’hi estarà fins després dels mítics Fets de Maig. El seu batalló, el 119 de la divisió Durruti, es rebel·la i fan presoners i processen els seus components. Amb una paradoxa amarga però -atès el caos de l’època- no tan estranya: “Ens van detenir els anarquistes mateixos”.

Ho lamentava en l’entrevista que vaig fer-li per a la històrica revista de Terrassa Al Vent, i que després seria incorporada al meu llibre Terrassencs/Terrassenques (1982). Però el cas és que aconseguí escapar-se del barracot-presó i començà una vida de talp, amagat a casa els darrers temps de la guerra, “tancat a les golfes i dedicant-me a llegir”

Quan el desastre va acabar i en començà un altre de gairebé quatre dècades, “vaig sortir uns quants dies a veure què passava. Aquí a Terrassa hi havia molts italians. Quan vaig anar a l’Ajuntament a presentar-me -perquè t’havies de presentar- hi havia una llarga cua. I vaig pensar: “Ja m’ho rumiaré”… i no em vaig presentar”.

El Giordano -nom que li havien posat en homenatge al mític pensador rebel del segle XVI Giordano Bruno- havia format part del Comitè d’Indústria local en representació de la CNT i, òbviament, tenia por que li toqués el rebre… Així que decidí continuar amagat… i es passà set anys més a les golfes de casa. Durant aquest temps, “vaig dedicar-me, fonamentalment, a la lectura i a l’estudi: matemàtiques, física, química, història… (…) Al costat de les golfes hi havia un terrat, i allí prenia banys de sol i hi feia diàriament gimnàstica. Durant les nits, per mitjà d’una ràdio de galena, escoltava música simfònica”. 

En dues ocasions el van venir a buscar, però s’amagava “en una trampeta que dóna a una cavitat que hi havia sota la teulada”.  He estat a les golfes, he pujat el terrat, he vist la trampeta… l’entrada de la qual dissimulaven uns galliners plens de gallines, perquè la família d’en Moya -que vivia ben a prop de la casa on jo, físicament, vaig néixer- tenia una granja avícola situada en un àmbit modestament urbà.

Com de tantes coses, ha passat força temps. Giordano Moya va restar amagat fins després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i durant anys portaria una vida discreta i força indocumentada. Després destacaria com a activista de l’esperanto, i jo el coneixeria quan tots dos vam pertànyer al PSC-Reagrupament de Josep Pallach. El 1981 va publicar les interessants reflexions contingudes a L’aventura humana

Va morir el 2009, i he volgut recordar-lo ara -tot i que sigui un cas de signe ben distint- a partir de la irrupció mediàtica dels emboscatsI és que amagar-se és cosa de covards… o de valents, segons com es miri. Perquè és arriscat, poc o molt. I dur. I avorrit, segur… fins i tot si ho endolceix la cultura.  

Els emboscats, per cert, tenen dedicat un monument a la ciutat de Solsona que és ben poqueta cosa, tal com la meva dona i jo hem tingut ocasió de comprovar fa pocs dies. El tardofranquisme intentà, com podia esperar-se, fer-se’ls seus… i potser, ben bé, no ho eren.