Arxiu mensual: febrer de 2012

Les olives màgiques de XAVIER BARÓ

La collita d’aquestes olives me la va dur a casa el joglar d’Almacelles, Xavier Baró, ja fa uns quants mesos, però no és fins ara que em plau d’oferir-vos-la. I sí: el seu CD La màgica olivera (2011) es correspon ben bé al títol, tant per l’adjectiu com pel substantiu. És oli del bo.

Una collita que es mou en una línia de continuïtat amb la valuosa trajectòria  del músic, situada habitualment entre la llum i la foscor. Tenint en compte, a més, que Baró també ha musicat i versionat al català la poesia de Rimbaud. 

No és la primera vegada que us parlo de Xavier Baró[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/39535], un dels millors exponents de la nostra Cançó d’avui. Els discos que ha anat donant a conèixer aquests darrers anys després del rimbaudià –Cançons del temps de destrals, Flors de joglariaLluny del camí ral– l’acrediten com un autor i intèrpret potser no del tot apte per al gran públic, però sí per a auditoris selectes que, a base d’anar-se eixamplant en cercles concèntrics, podrien acabar no sent petits… sobretot perquè, si la nostra societat fos realment culta, no haurien de ser-ho.

Un músic que s’endinsa de ple en les arrels tel·lúriques. Un cantant que s’apropa com pocs -ara em ve a la memòria el Rafael Subirachs de la versió tradicional d’Els Segadors– als episodis de la nostra història, i ens els ofereix a manera de romanços. Un autor que tracta la lírica tradicional no pas com un fòssil, sinó com un ésser viu. En aquest sentit, puc pensar, ara mateix, en la Lídia Pujol.

Per això, el Xavier ens convida a tastar les seves olives màgiques. D’un gust tan bo com la fresca -i bèstia- A la plaça fan ballades. O tan anguniós com El Carril [http://youtu.be/OQ20FuSKLB4]. O tan d’arrel més fonda com La catedral de Joglaria. O tan històric com Bac de Roda. O tan joganer com El caçador i la pastora. O tan bèl·lic com Girona està sitiada. O tan agrari com Lo nostre canal d’Urgell, que compta amb la col·laboració inestimable d’un altre romancer de luxe, l’ínclit i veterà Jaume Arnella… 

O tan dramàtic com La crema de Ripoll. O tan musical i prou com Els joglars de Tagomago. O tan romancer -altre cop- com Una història del Montsec. O tan panarra com Per Sant Blai.

Insisteixo: La màgica olivera pertany a una bona collita. Com un bon vi. Com una bona terra. Com un bon -però històricament sofert- país català, abans i ara. Amb un conjunt que temes que són una combinatòria de la influència de la tradició -de la cançó primitiva– i del paper de l’autoria d’arrel contemporània.

“Una obra que tracta dels sentiments, de les emocions, de la vida amb tots els seus drames i joies, i el misteri”, diu en el full que la discogràfica Khlämor Records ha posat a la capsa del CD. No hi afegiré res més. Feu-vos amb aquest treball del Baró i ja m’ho sabreu dir…   
 

M’ho deia TÀPIES fa gairebé 30 anys…

Durant la meva trajectòria com a periodista, he tingut ocasió -i la sort!-d’entrevistar referents d’aquest país veritablement importants. Entre aquestes persones s’hi compta l’ara d’actualitat -pel buit que ens deixa- Antoni Tàpies. Va aparèixer oportunament al “Full de la Cultura” que l’enyorat Josep Faulí va impulsar durant un temps a l’antiga Hoja del Lunes que sortí durant tants anys… en aquell dia inicial de la setmana.

En l’entrevista -publicada l’11 d’octubre del 1982- Tàpies volia mostrar-se com una figura antidogmàtica: “Tot és susceptible de crítica”, era el titular. En aquell moment, articles seus, severament disconformes amb la “cultura oficial” de l’època a partir d’una reflexió embastada des de la pràctica de l’art, havien produït -com li era propi- un impacte notori en el nostre ambient cultural. 

“L’empipador -sostenia el mestre- és que avui, a Catalunya, hem perdut l’hàbit de discutir, de dialogar, d’escoltar-nos els uns als altres. Coses que havien estat sempre tan tradicionals al nostre país -un país de marca, acostumat al pas de distintes civilitzacions i cultures- i que sembla que ara, a causa dels quaranta anys d’opressió que hem patit, poden haver-se perdut”. Governava aleshores la Generalitat el primer Pujol al poder, amb una oposició dels socialistes -els comunistes del PSUC, als quals s’havia sentit proper Tàpies, començaven a perdre pistonada- molt sorollosa.

I més endavant carregava contra un altre català universal, Salvador Dalí, que ja sabem que no era de la seva corda… “En els medis seriosos de la cultura artística de tot el món, Dalí, a partir de la Guerra Civil, es troba totalment desprestigiat, malgrat que la dreta francesa li organitzés, fa un parell d’anys, una exposició al Beaubourg de París, en un afany de trobar un emblema artístic per a tota la dreta cultural europea”.

Em deia Tàpies, a la seva casa singular del carrer de Saragossa, al barceloní barri de Sant Gervasi a tocar de Gràcia, que, si de vegades el poder s’aprofita dels artistes, “també nosaltres ens podem aprofitar del poder. Quan jo vaig exposar per primera vegada a la Biennal de Venècia, l’any 1958, també em vaig aprofitar del poder franquista per a donar-me a conèixer internacionalment, al costat d’altres artistes”.   

Segur que algunes de les seves opinions no seran -abans i ara- del tot compartides: “Es diu clarament que el futbol també és cultura. I que quedi clar que jo, l’esport, el respecto, i el trobo molt bé com a cultura física, però tot el “tinglado” que s’ha muntat al seu voltant considero que és una cosa embrutidora, cretinitzant (…). El Barça? La seva mitificació em sembla excessiva, fins i tot carrinclona en molts aspectes”.

En fi, no hi havia aleshores la crisi sistèmica actual, però aquest gran creador, alhora polemista i reflexiu, s’adonava ben bé que la contemporaneïtat no anava gens sobrada. “Ens falten projectes de vida col·lectiva, però això està lligat a una profunda crisi cultural i ideològica que travessa tot el món occidental i, més específicament, la civilització judeo-cristiana. En tot cas, i de cara a l’any 2000, a Catalunya caldrà fer neteja, desemmascarar moltes coses, molts poders ocults que han de sortir a la llum. I, naturalment, deixar via lliure a concepcions molt més progressistes del món que les actuals”.

Antoni Tàpies se’ns ha mort, quan som ja al 2012 i així anem, des del punt de vista nacional i social. Així va el món, ple de xacres… En tot cas, i per no repetir massa els elogis i valoracions d’aquests dies sobre qui era considerat l’artista visual català núm. 1, i el més universal, he volgut aportar una mica de material genuí

I he de dir, sense mitificar-lo, que a mi m’agrada Tàpies: el seu gest destre, el seu traç calculat, les seves cal·ligrafies sàvies, un univers de densitat matèrica alhora ric i auster, l’obertura a les sensibilitats d’altres civilitzacions… He fruït amb la seva obra, com ho faig amb les de Gaudí, Mir, Guinovart, Ponç, Subirachs, Miró, Pla-Narbona, Barceló, el primer Viladecans, fins i tot el primer Dalí, o certes expressions de Picasso i de tants altres mestres. Inclosos, per què no, els impressionistes de l’excel·lent exposició del mateix nom que he vist darrerament a CaixaForum. 

L’home també establert freqüentment en l’entorn natural del baix Montseny perviurà, amb mèrits rellevants, en la nostra història cultural i artística. I haurà contribuït dins del món global, amb la T de Tàpies, a la C de Catalunya.