Arxiu mensual: gener de 2012

BREL és del meu MÓN, potser del teu

Mon Brel, espectacle de petit format -ben xic- a l’Almeria Teatre de Gràcia i/o Barcelona, juga en el títol amb l’article possessiu a l’antiga i també amb la indicació que Jacques Brel, un dels mestres històrics de la cançó d’autor, era, veritablement, “tot un món”.

Hi vaig anar dissabte passat. Ho hagués fet igualment però, a més, era una molt bona oportunitat d’estrenar el carnet del TR3SC, Club de Cultura, que m’havien regalat les meves filles pels Reis. I m’ho vaig passar la mar de bé, en companyia de Brel, és clar, i també de l’actor i cantant que l’interpreta en català, Jordi Vidal, i del guitarrista que l’acompanya i que ha fet els arranjament dels temes, Toni Xuclà. Dirigits per Jordi Prat i Coll, també artífex de la dramatúrgia.    

La chanson des vieux amants, Les bourgeoises, Les vieux, Madame, Amsterdam, Le bon Dieu, Les bombons o alguns dels temes del quixotesc musical L’homme de la Mancha són, entre d’altres -la meravellosa Ne me quitte pas, no cal dir- creacions poc o molt excelses d’un creador de raça que se’ns acabà -l’home. no pas l’obra-devorat pel càncer… 

L’hàbil Jordi Vidal i el reconegut guitarrista Toni Xuclà -que ja havien teatralitzat un altre univers, el d’Ovidi Montllorporten amb molt d’encert tot aquest món -el de mon Brel– a l’escenari íntim de l’Almeria [http://www.almeriateatre.com]. El Brel del tot romàntic, el Brel portuari, el Brel canalla, el Brel galant, el Brel de cabaret, el Brel eminentment idealista. Testimoni d’excepció d’un temps, d’un continent aleshores en progrés i també d’un segle -el XX- que ja he dit en alguna ocasió que és el que jo sento com a veritablement meu.      

Si no ho haguéssiu fet i voleu sentir-los, en teniu encara l’ocasió: l’espectacle, significativament, s’ha prorrogat fins al 12 de febrer. Jo us deixo ara amb l’ami Brel -el genial, el gegant, l’únic- i amb aquest tema increïble que és Amsterdam [http://youtu.be/cMzAmrNS164] i que Vidal sap interpretar, també, a un gran nivell.  

Chacón, CARMETA de EpaÑa

Potser et dius Carme a Esplugues de Llobregat, però deus ser Carmen a Olula del Río, el poble almerienc on va néixer el teu pare i des d’on has iniciat, amb gran afany, la reconquista del desorientat PSOE. De debò, Carme Chacón: admiro el teu coratge, tot i que no comparteixi les teves actituds, que potser sí que alguna de les teves idees, si és que en tens de pròpies… No des d’un punt de vista català, esclar.

Tranquil·la, que tampoc no faig meves les posicions del teu oponent, Alfredo Pérez Rubalcaba, però he d’admetre que, si jo fos espanyol, hi trobaria  més punts en comú que no pas amb tu, que políticament -no t’enfadis- no em sembles “ni chicha ni limoná”.  

Vas créixer a l’ombra benemèrita dels papàs Montilla, Zaragoza i Zapatero i ara pretens volar tota sola, matant l’oncle Rubalcaba. Segur que el germà Navarro -primer secretari i alcalde de Terrassa, la meva ciutat d’origen- no t’hi posa traves. Tot i que no sembla que tinguis tot el PSC al darrere. Alguns -i algunes- es guarden l’as d’Alfredo a la màniga, no pas per convicció, sinó per càlcul.

Vols encarnar la renovació socialista, però sembla que al PSOE, més que fer un debat de persones, el que hauríeu de fer, sobretot, és un debat d’idees. I no us en sobren gaires, com no n’hi sobren -ai las!- a la socialdemocràcia europea. Una ideologia que no s’oposa clarament al capitalisme, però que és obvi que, dins del sistema, juga, com si diguéssim, a camp contrari.

El darrer tomb ideològic d’una certa importància va ser, fa uns anys, el de la presumpta tercera via de Tony Blair i el seu mentor, Anthony Giddens, i ja veus tu com va anar la cosa…

Davant la crisi, Europa s’ha tornat conservadora. En l’aspecte econòmic, no cal dir, i també en el del respecte als drets dels pobles, que això ja ve de més lluny. Tot i que els escocesos, darrerament, empenyen fort en aquesta direcció, i fan bé. No sembla que ni tu ni l’Alfredo tingueu receptes miraculoses per al progrés: polític, econòmic, social, nacional -no nacional d’EpaÑa, òbviament.

Ell -ho sento, noia- em cau millor. El veig un polític amb més experiència i de valors més sòlids. Però té dues pegues importants: la primera, que ha perdut el combat electoral contra Rajoy per massa diferència. La segona, que li ha sortit -ja l’arrossegava, naturalment- una vena jacobina que a la gent que us dieu progressistes no us fa cap favor, perquè sona rància. Des de Catalunya, no cal dir, però també arreu on es valori el pensament avançat i, per tant, lliure.

I tu, Carmeta? Encara que et costi de reconèixer-ho, el teu catalanisme no passa de ser una mera peculiaritat regional. O, potser, una mena de federalisme descafeïnat… Qüestió d’accents, com dius, pensant en el futur d’EpaÑa, estat per al lideratge del qual has destapat, per fi, tota la teva ambició…

Saps què? Ja us ho fareu, els del PSOE, al pròxim congrés de Sevilla. Tot i que el problema no és tan sols per a vosaltres: també ho és per a mi, per exemple, que em sento socialdemòcrata des dels vint anys, si més no, quan militava al partit del malaguanyat Josep Pallach. Però el cas és que el metge em té prohibit, des dels temps de la Transició, votar socialista, perquè des del PSC, a Catalunya, n’heu usurpat la marca. Ja sé que les vostres contradiccions corresponen a les de la societat catalana i per això, com a país, així anem.    

Tu potser vas millor, perquè el teu sentiment, sobretot, és epañol. Si per xamba guanyessis el congrés -en tens possibilitats-, et sentiràs la megacrac, una mena de Joana d’Arc. O -millor encara- la Carmen de Mérimée i de Bizet. Veuríem, aleshores, què ets capaç de fer per Catalunya, ara que ja no ets “manden firmes” ministra de Defensa. ¿Ens demostraries, com que ja no vius a l’ombra de papà Zapatero -pobret…-, que tens al caparró alguna idea pròpia? Ni que sigui només una… 

     
   

            

    

La XINA, assignatura no pendent

M’agrada, el fet d’haver viatjat a la Xina l’any 1988. O sigui, l’anterior a la matança de Tiananmen, la qual cosa em descarrega de la ràbia que hagués suposat fer-ho després. M’agrada que l’antic, gran i qui sap si celeste Imperi del Mig sigui una assignatura donada, com una lliçó ja apresa, ni que només fos per aprovar l’examen.

Hi vam veure, amb la meva dona, moltes coses interessants, però potser ha estat el viatge més dur -en el sentit de cansat- dels que hem fet. I és que la Xina ho és molt, de dura: per un règim polític i econòmic que ja no se sap ben bé el que és, pel menyspreu sistemàtic dels drets humans, per l’opressió a les minories culturals, per un desenvolupament poc sostenible, per una projecció al món força desendreçada… 

Tot i que la seva influència en ple segle XXI no sigui, òbviament, gens negligible. 

El Pequín al qual vam arribar fa ja prop de 24 anys, en plena era Deng Xiaoping, era encara ple de bicicletes. Els nous gratacels començaven tot just a guanyar terreny, en substitució dels vells i modestos immobles d’estètica Mao. Tiananmen era -í és- un rectangle immens, producte de la destrucció d’un gran nucli del barri antic: amb molts més espais per a matar gent concentrada, doncs, tal com passaria ben aviat.

La Ciutat Prohibida -que ja havíem vist a la ficció gràcies a Bernardo Bertolucci- impressionava i suposo que ho continua fent, amb els seus palaus tan buits, amb els seus patis tan vastos. O el Palau d’Estiu. O el Temple del Cel -que teniu a la imatge-, una meravella a la Terra…

I què us diré de la Gran Muralla, ni que sigui reconstruïda en petits trossos. O dels famosos Guerrers de Terracota, a Xi’an. O del vertical monument a Sun Yat-sen, a Nanking. O del Temple del Buda de Jade, a Shangai, gran ciutat algun carrer de la qual em va semblar, ja aleshores, tant o més dinàmic i sorollós que el barceloní de Pelai, per exemple. O de bells espais i monuments a d’altres urbs més petites i menys conegudes.

No vam tenir l’oportunitat de visitar Hong-Kong -metròpoli poc o molt mítica-, aleshores encara sota sobirania britànica. Ni Canton. Ni -ai!- el Tibet, ni les també maltractades terres dels uigurs. Ni -per sort o per desgràcia- el gran desert de Taklamakan…

La Xina, ja us ho dic: examen profitós, però definitivament aprovat. Assignatura no pendent. Ara no hi tornaria, ni crec que ho faci mai. Ja sé que són poderosos -cada cop més-, però em desplau la brutalitat moderna del seu règim, l’ús i abús de la pena de mort, el menyspreu a tota mena de drets, el tracte als dissidents, les traves -poc o molt ingènues- a Internet, l’intent -progressivament reeixit- de subtil domini econòmic del planeta, la poca cura amb els temes mediambientals…

Tot plegat fa una mica de ràbia. Però és evident que es tracta d’un país que és i ha estat gran, i que, probablement, ho serà encara més. I que qui sap si ens haurà de salvar -cap divinitat no ho vulgui- als pobres i desorientats europeus… Per si de cas, només cal tenir en compte que la Xina té la reserva de divises més gran del món, valorada en 2,3 bilions d’euros. 

Perill groc? Ja es veurà… Sigui com sigui, junts i/o separats, és obvi que hi ha molts xinesos i xineses –han i no han– a aquella gran part de l’Orient, i arreu del planeta.

COLOM, català? “Chi lo sa”…

Cristòfor Colom, un dels més famosos navegants de la Història, era conciutadà nostre? Malauradament, no hi ha encara manera de saber-ho. Habitualment ha passat per genovès, però sembla que això tampoc no és del tot segur. Mentrestant, l’anomenada teoria colombina catalana ha anat agafant  força…

Ramon Navarro, un dels socis del nostrat Centre d’Estudis Colombins, ha publicat fa poc un concís però molt interessant llibre sobre la qüestió, Tot sobre el Colom català, posat en solfa per El Cep i la Nansa edicions. Bona introducció al dilema, no s’hi fa cap afirmació gratuïta i, per tant, l’autor no va més enllà d’un seguit d’indicis que podrien fer creure que Colom, efectivament, va néixer per aquí a la vora. Qui sap si serà possible documentar-los adequadament en el futur.

Quan us vaig parlar de la presentació a Terrassa del meu llibre d’entrevistes [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/207424], us adjuntava al final del post el web de l’editorial per a dir-vos com em tenia de fascinat la portada del llibre de Navarro. Doncs bé, ara ja l’he llegit, i puc assegurar-vos que és un volumet sòlid, amè, ben escrit i ben documentat. 

Tot i que sigui, volgudament, una obra de divulgació. Un llibre que, sense apuntar-se a teories fantasioses -les de Jordi Bilbeny, per exemple-, intenta que arribem a la conclusió que Colom podria ser que fos de terres catalanes. I que podria haver nascut a Tarroja de Segarra, Tortosa, Eivissa, Tarragona, Mallorca o a la mateixa ciutat de Barcelona -amb ascendents a Cardona.

Però no hi ha res d’això massa clar, tot i que en el text s’aporten nombroses dades de la gran manipulació, per part de la Corona de Castella, de la trajectòria d’un referent valuós però obscur, de singladura incerta. Si hi ha qui arriba a dubtar de la veritable identitat de Shakespeare, per exemple, com es poden tenir certeses totals sobre un altre mite de l’Edat Moderna, l’heroi fundacional de les Amèriques?

Com a català, no cal dir que m’agradaria que es pogués demostrar finalment que CC va néixer a la nostra nació i va incorporar-se, de seguida, a la nostra parla. Però crec, d’altra banda, que seria una nova i malaurada constatació -una més- de com la Història ens ha anat sovint en contra. Massa sovint… i massa per culpa -des de l’època dels Trastàmara, que van viure molt abans que Felip V- dels mateixos.

En fi, llegiu i anoteu el valuós llibre de Ramon Navarro, mestre d’escola jubilat i doctor en Pedagogia. Ell, el Centre d’Estudis Colombins -delegació funcional d’Òmnium- [http://www.cecolom.cat] i El Cep i la Nansa han prestat un bon servei a dues causes que s’ho valen: la causa de la memòria històrica i, en definitiva, la causa de Catalunya…