Arxiu mensual: setembre de 2011

SOBIRANIA nacional… per via ANIMAL

Un cop celebrada -per ara, i confiem que definitivament- la darrera corrida de toros a Catalunya, els partidaris del bàrbar espectacle ens volen fer creure que uns quants polítics els han amargat la fiesta… I no. Si el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament a favor de la supressió, va ser recollint el sentit d’una Iniciativa Legislativa Popular que s’havia pronunciat a favor de la dignitat dels braus animals amb nombroses signatures (245.000, entre les quals la meva).

O sigui que no manipulem l’opinió, sisplau. Prohibint les corridas, Catalunya fa un acte de sobirania, però també demostra que els valors de molta de la seva gent s’orienten més cap a la democràcia -els drets dels animals formen part, indestriablement, dels valors democràtics- que no pas els de molts dels veïns ibèrics.

I que quedi clar que jo, en aquests valors democràtics, també hi incloc, per exemple, la supressió dels correbous
A la Monumental de Barcelona només recordo haver-hi anat una vegada a la vida: va ser, acompanyat de la meva dona, a un concert del grup Mecano, ja fa uns quants anys…

Ara, a l’entorn d’aquesta plaça, s’ha armat un sarau veritablement monumental. Tant de bo que:

1) La prohibició de las corridas al nostre país esdevingui definitiva que la llei d’abolició del pròxim 1 de gener entri en vigor. I que el PP i Ciutadans no se surtin amb la seva gràcies a les bones arts del Tribunal Constitucional.

2) Que a la plaça s’hi puguin trobar usos nous i interessants, tot i que la situació dels comptes públics no faci possible que deixi de ser un equipament privat tan fàcilment.

3) Que molts espanyols, en comptes de sentir-se tocats per la prohibició des del punt de vista identitari, ampliïn la reflexió sobre el sentit d’una festa tan sanguinària en ple segle XXI…

I ja dic que també estic en contra dels correbous, per molt que a les nostres Terres de l’Ebre en facin un signe d’identitat. Sobre les tradicions i els costums hem de practicar habitualment un sentit crític que sigui capaç de destriar el gra de la palla i d’analitzar, doncs, si són o no són destructius. Trobo, posem per cas, que menjar pa amb tomàquet -un altre element simbòlic- no pot fer mal a ningú, a menys que en mengis molt i t’agafi un empatx.

De moment, el senyor José Tomás haurà d’anar a triomfar a d’altres places. Perquè Barcelona, com a capital de Catalunya, ja no vol que es matin toros a l’espai públic. Com no van voler-ho al seu dia Tossa de Mar -població pionera, l’any 1989, en aquest sentit-, Girona, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Tarragona… fins a 71 municipis. I això no és, necessàriament, ser antiespanyol; però ser, senzillament, no-espanyol sí que se li assembla…

  
 

BURCA? NICAB? XADOR, com a molt!

L’anunci del Govern català de promulgar una llei de comportament a l’espai públic que hi prohibeixi l’ús del vel integral és una qüestió més aviat enutjosa. Amb massa implicacions: religioses, culturals, de seguretat, de llibertat… De dignitat de la dona i de la persona, per damunt de tot.

Ja veurem com acabarà la cosa, però a mi em sembla bé que el burca i el nicab no siguin permesos. I estic d’acord en establir el límit màxim de tolerància en aquest àmbit en el fet que la cara no vagi tapada. El xador -habitual a l’Iran i també present a l’Afganistan- seria el vel que marcaria aquest límit, tot i que la seva presència en els carrers i les places no em sembli formidable, precisament… 

Sobre el tema hi ha actituds diverses, i per això paga la pena saber l’opinió dels experts. Dolors Bramon -coneguda professora d’estudis àrabs i islàmics de la UB- diu que “no trobo res al llibre sagrat dels musulmans que ni tan sols convidi a fer servir una vestimenta com aquesta”. Es refereix al vel integral, en genèric, i és conscient que, si finalment es prohibeix, algunes dones podrien veure obligades a quedar-se a casa. Penso que, davant d’aquest hipotètic xantatge, una societat com la nostra -construïda sobre la base d’unes llibertats humanes que històricament han costat molt- no ha de cedir.

El testimoni de Bramon -el recollia l’Ara de divendres passat- és igualment interessant quan recorda que “les usuàries que s’entesten a portar el vel no s’adonen de la seva responsabilitat amb les que el duen per força. No és més bona musulmana la que va més tapada”

Per sentit de la tolerància i aspiració a la convivència, i en nom de la diversitat cultural, jo -en la línia del projecte del Govern- tampoc no prohibiria la xalia, ni el khimar, ni l’amira, ni l’hijab, ni el xador. No és que l’ús d’aquestes robes -consulteu el reportatge [http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Stop-al-burca-nicab-carrer_0_555544498.html] que incloïa el diari esmentat- m’encanti, precisament. I puc sospitar que, en molts casos, també hi ha al darrere el condicionant d’una educació repressiva. Però, si més no, deixen la cara al descobert, la qual cosa, amb el burca i el nicab, és evident que no passa. 

El món que ens acull, molt més multicultural que abans, també ha esdevingut, en determinats aspectes, més conflictiu. Si els estralls de la crisi ja ens duen, inevitablement, al conflicte, com no ho faran, també, d’altres qüestions? És difícil servar els equilibris necessaris, però una societat que aspiri a ser justa ha de tenir la dignitat entre els seus valors preuats. I és que, en el fons de tot plegat, hi ha un tema de valors. En relació a la dona, a la persona, a tothom…



Preneu POL·LEN, reforceu la VITALITAT

El pol·len és, ja fa temps, una de les meves menges lúdiques preferides. Ja sé que es pot prendre barrejat amb la llet, amb iogurt o amb suc de taronja, però jo prefereixo assaborir-lo tot sol, a culleradetes. Sóc així de golafre… i si, a més, m’aporta les propietats per les quals se’l valora, bingo!

I és que aquest complement alimentari beneficia l’organisme com a corrector de deficiències nutricionals i redueix la fatiga, o això sembla… Què més voleu, doncs? D’altra banda, us ho asseguro, el seu sabor és una delícia. Dolç, sense arribar a ser empalagós.

El penúltim pot de pol·len que he consumit vaig comprar-lo la primera setmana d’agost a Sant Feliu de Guíxols. Provenia de Garriguella, a l’Alt Empordà. El que m’estic prenent ara -adquirit a un bon herbolari de Barcelona- ve del Pallars Jussà. El primer té la presentació més habitual, a granets de colors groc intens, carbassa i d’altres pigmentacions. El segon s’ofereix en pols, que potser és millor per a diluir-lo en altres menges, però, com us dic, no és aquest el meu cas…

Preneu-lo com vulgueu, només faltaria! Tot i que -us agradi molt el seu gust o no tant- és oportú tenir en compte que l’efecte de la fibra vegetal del pol·len silvestre us ajudarà a regularitzar el trànsit dels intestins, poc o molt complicat. I també us aportarà proteïnes, enzims digestius, vitamines, minerals, aminoàcids, hidrats de carboni… Vaja, que és l’hòstia!

D’entre les qualitats del pol·len figura la seva influència en l’augment dels glòbuls rojos, per la qual cosa resulta molt indicat en els casos d’anèmia. També és un estimulant energètic ben útil en estats de cansament i de cara a la recuperació personal en períodes de convalescència. I, per si fos poc, augmenta la resistència dels cos enfront dels constipats, grips, bronquitis… En definitiva, un complement alimentari ben natural i gairebé perfecte.

Ja us dic que jo me’l prenc més aviat per golafreria, sense deixar de banda aquests aspectes tan beneficiosos. Per tot plegat, crec que hem d’estar ben agraïts a les amigues abelles. Aquests petits animalons van de flor en flor i amagatzemen el pol·len al rusc que pertoqui sense sospitar que, d’aquesta manera, poden contribuir a fer-nos més feliços… O sigui, més partícips d’una vitalitat que tenim l’obligació d’intentar conservar i, si pot ser, enfortir per a la plenitud de la ment i del cos.

En aquesta nova edició de l’Onze de Setembre, i vist tot el que continua caient-nos al damunt, és evident que ens cal molt pol·len sobiranista per envigorir la catalanitat al màxim…