Arxiu mensual: juny de 2011

L'”armadura” de MANEL, certament, refulgeix

El grup de moda en català, Manel, no decep. En el seu segon disc -de títol encara més complex que el primer- hi trobem temes molt ben elaborats -la gran majoria- des del punt de vista musical. I també cal destacar-hi les lletres, enginyoses, complexes i creatives.

L’èxit i el reconeixement, doncs, són justos. Habitualment, no estàvem avesats a fenòmens així, tot i que tenim prou al cap grups i cantautors -joves i grans- en la nostra llengua no solament bons, sinó molt remarcables. Perquè la música popular catalana, ben cert, torna a trobar-se en un moment engrescador.

En poques paraules: amb aquesta armadura -que refulgeix- anem molt ben armats -per no dir que servits. Hi va el grup i també el seu -i ben ampli- públic.
Amb l’Àngela -mare d’un dels quatre Manel– vam establir un acord d’aquells dels temps antics, quan encara no s’encunyava moneda: “Tu em passes el disc, i jo el meu llibre d’entrevistes”. Dit i fet, que això del troc o barata -termes poc usats, però que remeten a l’intercanvi de productes- no deixa de ser una bona experiència…

I escoltar i assaborir 10 milles per veure una bona armadura també ho és. Si ja, amb Els millors professors europeus, el quartet barceloní va fer una primera i clara diana -us en vaig parlar a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114442-, amb aquesta armadura l’ha validat veritablement a l’alça. Tot va a gustos, és clar, però suposo que no serà massa difícil, en aquest cas, que ens posem d’acord.

L’armadura -que, com el primer treball, ha assolit la fita d’esdevenir disc d’or– té unes músiques de nivell, poc convencionals i en general molt ben elaborades. Però el que també m’ha impressionat són les lletres, degudes igualment, en la seva gran majoria, a la creativitat del cantant del grup, Guillem Gisbert. Es tracta de textos escrits, gairebé tots, en versos llargs, que tracten sobre la vida quotidiana d’una manera enginyosa, emotiva i no sempre fàcil de copsar.

Una breu mostra de la riquesa -formal i de continguts- d’aquestes lletres podria ser:

“Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!”

                                                                          (de Benvolgut)

O també:

“Mira,
panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges,
hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada moment””.

                                                                     (de La bola de cristall)

I encara:

“Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
i em podran veure somriure una mica per sota del nas”.

                                                  (de Criticarem les noves modes de pentinats)


En conjunt, els 10 temes d’aquesta armadura tan ben armada conformen textos i músiques que, en molt poc temps, s’hauran incorporat per dret propi al nostre llegat artístic col·lectiu. Amb l’estranya relació que es descriu a Benvolgut, la tragèdia reflectida a La cançó del soldadet [http://youtu.be/mjqkOllRgcA], la críptica composició que és El gran salt, la dolça i cadenciosa La bola de cristall, l’emblemàtica i bellíssima banda sonora d’Aniversari o una rara Flor groga com a cireretes del pastís. I és que -deixeu-me fer una rima fàcil- la gent de Manel no en té res, de postís

Ben al contrari: és un grup -preneu-me la paraula- destinat a fer moltes més milles en el futur.