Arxiu mensual: maig de 2011

LLAMPS, TRONS i PONENTADES des de la xarxa

Metereologia per d’Internet? Això, avui dia, pot ser ben habitual. L’Oriol, estudiant de Física de la UB, i una part de la seva gent tenen aquesta científica i valuosa dedicació. Analitzen i preveuen tota mena de tempestes, variables de la temperatura, règim de vents, estat de la mar, xàfecs possibles, nevades quan toca, anticiclons pacífics, pedregades destructores, calamarsades rurals…

I és que és un món, el metereològic, on no compten només les dones u homes del temps televisius…

Mitjançant l’enllaç http://www.lanostrameteo.com/ podeu accedir a aquesta “revista digital de la metereologia de Catalunya” i interessar-vos per l’anàlisi i la previsió del temps entre nosaltres -i a d’altres llocs- en ben diversos aspectes.

Com veureu, des de l’any 2007 La Nostra Méteo ens ofereix, periòdicament, descàrregues que requereixen feina en la seva elaboració. Ja en porten 17, plenes d’interès i de bon treball. Però, si cliqueu les dades de les seves quatre estacions d’observació- a Òrrius, Badalona, el port del Fòrum de Sant Adrià de Besòs i La Gleva-, us adonareu que estan permanentment actualitzades. És, doncs, un treball persistent, sistemàtic, precís, al nivell del que avui dia la xarxa permet.

Jo hi he tingut accés gràcies a la meva filla gran, amiga de l’Oriol, i us he de confessar que la ciència metereològica em cau una mica lluny però, alhora, se’m fa atractiva. Per això m’agrada fer-vos compartir aquesta capçalera digital, i incitar-vos a què mireu el Cel -i la Terra!- sense desenganxar-vos de la pantalla de l’ordinador.  

Mapes, gràfics, imatges -fotogràfiques, per radar, per satèl·lit-, entrevistes a professionals, la metereologia d’altres països, l’atmosfera dels llocs, vídeos, participació fotogràfica dels subscriptors de la revista -ja en són més d’un centenar- dades, dades i més dades… Res no s’escapa a la curiositat i a la determinació d’aquesta colla de nois i noies -l’Oriol, el Sergi, la Bruna i el Marc– que senten per l’observació de llamps, trons, ponentades i etc., etc., una autèntica passió. 

Aquests darrers dies, hem tornat a estar pendents d’un cel remot. Alguns, fins i tot, amb un cert cangueli gràcies a la nova erupció d’un volcà islandès de nom (Grimsvötn) potser no tan complicat com el de l’any 2010 (Eyjafjallajökull). Per sort, els seus efectes no han produït un col·lapse en l’espai aeri europeu ni s’han arribat a creuar en el camí del Barça, brillant guanyador a Wembley de la seva quarta Champions… 

Tot i així, hem vist novament que els fenòmens naturals podem controlar-los, però mai dominar-los del tot… Si més no, aquest ha estat, al llarg de segles i mil·lenis, un dels processos que donen sentit -tot i limitar-la- a l’aventura humana. La Nostra Méteo, impulsada amb tant d’afany, també dóna al repte d’interpretar el temps, des de la xarxa, un sentit ben atractiu.

Llamps i rellamps!!!!!
 

“INDIGNATS”, les vostres raons cal matisar-les…

Benvolgudes i benvolguts: esteu indignats? Jo també, però a la meva manera. Teniu el dret -suposo que fins i tot el deure- d’expressar-vos, però encara millor si sabeu identificar correctament l’adversari o, si voleu, l’enemic. Que no són únicament els polítics, perquè la crisi -econòmica, política, cultural, ecològica… moral- és de fons, i molts pressumptes culpables no sempre passen per la garjola.

A la vista dels resultats de les darreres eleccions -alguns, prou lamentables-, no sembla que hagueu influït molt en les intencions -o no intencions- de vot. Hi ha qui diu que, en tot cas, hauríeu afavorit les opcions més conservadores i també les espanyolistes. No ho sé, perquè vull creure que el vostre combat -pacífic- se situa en un altre pla. I tanmateix…

La classe política té moltes mancances, d’acord, però no pot tenir la culpa de tot, perquè els polítics només són els gerents del sistema, no pas els seus amos
Per Sant Jordi vaig adquirir -entre algun altre llibre- el ja famós Indigneu-vos!, del veterà diplomàtic i activista francoalemany Sthépane Hessel. Potser sabreu que es tracta d’un pamflet amable que, com que és tan prim, es llegeix en un tres i no res. Diu coses -la majoria- sensates i raonables, i, com que no està escrit en un to massa demagògic, més aviat et provoca reflexió que no pas indignació.

Això sí: el volumet en qüestió ha funcionat com una gran operació col·lectiva de màrqueting global. I, ves per on, a les portes d’unes eleccions municipals i parcialment autonòmiques al conjunt de l’Estat espanyol, alguns col·lectius n’han fet bandera. Crec que prou significativa, però valdrà encara més la pena si saben identificar correctament l’enemic.

Que no és únicament, a parer meu, la classe política, tot i que els seus figurants tinguin moltes mancances. Financers, accionistes de multinacionals, pirates i corsaris de tota mena, extorsionadors i xantagistes diversos i els alts executius d’aquests grans entorns que en diuen els mercats potser també ens en sabrien dir alguna cosa… 

És clar que els polítics -que no tots són iguals- podrien fer més i millors actuacions de les que fan. Per començar, podrien no ser -més de dos, i de quatre- corruptes. Podrien, en força casos, gestionar millor i més ben assessorats. Podrien avenir-se a reformar la llei electoral. Podrien afavorir -a la majoria els interessa poc- les llistes obertes. Podrien renunciar a percebre privilegis abusius. Podrien intentar deixar-se condicionar menys per les categories de subjectes esmentades en el paràgraf anterior. I sobretot, els que són -o es diuen- progressistes i/o d’esquerres…

Indignats, sobre la vostra, en principi, justa causa, també s’han desfermat algunes especulacions interessants, com per exemple:

http://www.tribuna.cat/cronica/madrid/la-spanishrevolution-i-rosa-diez-20-05-2011.html

En tot cas, és ben curiós que hagueu convocat a Barcelona una mani per al 15 de juny, l’hagueu desconvocat després i la feu coincidir amb la del dia 19 a Madrid i d’altres punts de l’Estat… És que el nostre fet diferencial us importa un rave?

No ho sé, indignats, no vull jutjar-vos. Jo també tinc -o puc tenir- molts motius per a estar-ne, de rabiós. L’atur, la manca d’oportunitats per als més joves, el treball a precari, el preu dels habitatges, la destrucció ecològica del planeta, els estralls de les guerres, la violència de gènere… Tants i tants greuges.

Fins i tot pateixo en carn pròpia una mena de discriminació que no acabo de tenir clar si a vosaltres us preocupa prou: la possibilitat que el meu país -Catalunya, que jo voldria que arribés molt més enllà dels límits d’aquest Principat- esdevingui algun dia un estat independent dins la UE…

…per la via democràtica, és clar. La d’aquesta democràcia que tant blasmeu en nom d’una democràcia real o autèntica que jo també voldria veure assolida. Però amb regles clares i sense llenguatges populistes que puguin induir a la confusió.  

Ai, DOMINIQUE!

Innocent o culpable, monsieur Dominique Strauss-Kahn? Només la justícia -ni que sigui l’americana- pot determinar-ho. Però l’opinió pública internacional -potser no tant la francesa- ja t’ha jutjat, i més aviat condemnat. No se t’acusa de ser un seductor -que ho ets, sembla clar-, sinó de delictes molt greus. Presumpció d’innocència? La tens tota, i per això cal aclarir el teu cas.

Delinqüent o no, és obvi -no només pel teu càrrec de director gerent del Fons Monetari Internacional- que eres un home poderós, amb un tren de vida molt alt. Això, ¿és incompatible amb el fet ser un líder socialista, a França o arreu? Jo crec que, si més no moralment, hauria de ser-ho. A menys que les paraules –socialisme, esquerra…– ja no vulguin dir res, i només expressin vagues aparences… 

En el món, hi ha gent poderosa i hi ha gent -la majoria- que no ho és. Però resulta just que, d’entrada, valgui tant el testimoni d’una cambrera com el d’un brillant economista, advocat i polític. Ni que aquest es pugui pagar molt bons advocats al seu torn, com és el teu cas, Dominique

D’origen jueu i de filiació maçònica -dos atributs interessants que no et fan ni millor ni pitjor-, pots haver estat víctima d’un complot, però encara és d’hora per saber-ho. Et poden haver parat una trampa -però tu hauries picat de seguida, endut per les teves incontrolables pulsions. O seria, tot plegat -l’intent de violació, entre d’altres acusacions greus-, una lamentable certesa…

DSK, t’has ben perdut. Receptaves austeritat monetària col·lectiva, però sembla que no hauries estat capaç d’aplicar-te contenció en el pla individual. Ai, Dominique! Un alt executiu internacional com tu, que duia bé els afers professionals però es veu que els personals anaven com més descordats. T’envegen que siguis un seductor, però no et perdonen que, com a presumpte delinqüent sexual, pugui haver-hi, fins i tot, casos anteriors…

En fi, ja t’ho faràs amb la teva delicada circumstància. Però, més que el que et passa personalment, a mi em preocupa que fossis la gran esperança blanca -i no ho dic, precisament, pel color del cabell- del socialisme de França i de la seva gauche. ¿Es pot ser progressista en les idees i poc solidari en les actituds? Si fem cas de la que en diuen la gauche caviar, potser sí. Però això no deixa de suposar una mena de disfunció que no contribueix a fer millor, precisament, el futur de la Humanitat.

Monsieur Sarkozy, a hores d’ara, deu estar exultant. És ell, el complotista? No ho crec, però, si ho fos, trigarem a saber-ho… Mentrestant, Dominique, amb les teves maneres de fer abones les tesis més populistes, allò de: “Tots els polítics són iguals”. Jo, aquests cants de sirena, no els he atès mai, però és cert que de vegades ho fan -ho feu- ben difícil…

OSSAMA, OBAMA i nosaltres

La mort d’Ossama Bin Laden torna a col·locar-nos enmig del foc creuat d’una guerra de grans interessos que, òbviament, no controlem. I amb el perill de rebre’n alguna maligna fuetada sense tenir-ne art ni part. Però no vull ser neutral, en aquesta qüestió: el poder moral de les democràcies serà sempre superior al dels fonamentalismes. Tot i que el paper històric dels Estats Units -i no ho dic només per Guantánamo- no ha estat sempre la pràctica de la democràcia més escrupolosa.

Ara: malgrat que l’operació pugui qüestionar-se des del punt de vista del dret internacional, crec que Barack Obama havia de prendre l’arriscada decisió que ha pres. I si amb el seu resultat s’assegura la reelecció -matèria opinable-, segur que el món, pitjor, no anirà. Talment com pot anar una mica millor sense icones de l’estil Bin Laden, tot i que això encara és, òbviament, massa d’hora per dir-ho…

Els darrers anys, jo pensava, de tant en tant: Un terrorista tan emblemàtic com Bin Laden tant pot ser que visqui, com que hagi mort”. No hi havia proves concloents, a favor d’una o l’altra hipòtesi. Ara s’ha vist que estava ben viu i en un lloc no massa ignot, i que l’han matat de la mà d’una operació ben planificada.

I es veu -per molt que s’apressin a desmentir-ho- que un país com el Pakistan ha jugat a la puta i la ramoneta, en aquesta qüestió. Però el problema no és el complicat entorn asiàtic: el problema se’ns planteja a totes i a tots nosaltres, atrapats enmig d’un joc d’interessos que ho és tot menys net. Una guerra no declarada que ha marcat força el full de ruta dels darrers anys del segle XX i dels primers del XXI.

Podem prendre algun dany, en aquest combat, però ens haurem d’empassar la por. La resposta d’Al-Qaida pot ser-hi, i qui sap on, però ja és molt que la jihadista organització no sembla que controli les revoltes que hi han hagut darrerament al món àrab, de signe més aviat alliberador. Ni la salvatge guerra líbia, atiada per un altre gran criminal… 

Malgrat que, des del punt de vista del dret internacional, l’operació sigui discutible, crec que Obama havia de fer el que ha fet. Tot i que el manteniment del complex de Guantánamo -que no aconsegueix tancar- i el paper de les presons secretes de la CIA l’hagin ajudat en els seus objectius, com a herències poc desitjables de l’era Bush. També ho són determinades pràctiques per aconseguir les confessions dels detinguts, del tot qüestionables…

En qualsevol cas, el món viurà una mica millor sense l’amic Ossama -inductor de tantes morts-, i no viurà pitjor si l’actual president nordamericà és reelegit. A partir d’aquí, ja no estic segur de moltes coses. Perquè el segle XXI continua movent-se enmig d’obscures guerres d’interessos -i de crisis de tota mena-, i els drets de la ciutadania semblen, sovint, secundaris.

Però això no vol dir que, col·lectivament, haguem de baixar la guàrdia. Tot és molt confús, com ho ha estat habitualment en la història. Terroristes, traficants d’armes, dolents de coll blanc, extorsionadors econòmics… campen tant com poden. Però també hi ha molta gent que vol més llibertat, més justícia, un món que sigui millor i més bell. Entre aquests equilibris -sovint precaris-, el planeta ha anat avançant.

Sempre poden haver-hi motius per al pessimisme, però per a l’optimisme, també.