Arxiu mensual: febrer de 2011

Presento “A FOC LENT” a Òmnium

Seguint els rituals establerts, un llibre no es del tot públic si no es presenta en societat. A Barcelona, la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT la farem el dia 2 de març a la seu d’Òmnium Cultural, a una hora raonable d’un dimecres en què -ai!- també juga el Barça, però força més tard…

El mestre de cerimònies serà el reconegut periodista i escriptor Agustí Pons. Si voleu i podeu ser-hi -l’entrada és ben lliure- m’agradarà!

Ja veieu que m’he buscat per a l’ocasió crec que un presentador de luxe. Agustí Pons és avui biògraf de referència dins el nostre ambient cultural. Mireu quina és la nòmina -poca broma!- de les seves biografies publicades: Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján. I la darrera del notari singular que fou Raimon Noguera, a més de la que té en preparació de Salvador Espriu…

Sense oblidar, entre altres obres -ja vaig dedicar un post a Temps indòcils [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/61105]-, les seves converses de referència amb un mite històric, Frederica Montseny. La cèlebre dirigent anarquista que jo també havia entrevistat, a la seva casa situada prop de la carretera de Muret, a Tolosa de Llenguadoc. 

Em sento, en relació a tots aquests noms, ben poca cosa… Però m’ha semblat que els meus il·lustres entrevistats i entrevistades d’A foc lent [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188952] bé es mereixien un presentador així, ja que les converses periodístiques a fons no deixen de ser aproximacions biogràfiques.  

Presentarà, doncs, l’Agustí; introduirà l’editor Quico Mestres, i jo, com és lògic, faré la cloenda de l’acte. La majoria dels protagonistes de l’obra m’han assegurat que hi seran. I si, a més, hi veniu vosaltres (2 de març, 7 de la tarda, Òmnium Cultural. Diputació, 276, pral. BCN), ja serà massa…

Què més es podria demanar? Doncs, ja que força de les entrevistes del llibre es van publicar inicialment al setmanari d’origen valencià El Temps, un dels referents de l’espai català de comunicació, es podria demanar, per exemple, que aquest president valencià que es diu Francisco Camps exercís realment de demòcrata. I que -a partir d’haver fet tancar els repetidors de TV3 més avall de la Sénia- no atemptés contra la circulació de la cultura, la llibertat d’expressió i el sentit de la comunicació al segle XXI. Ni contra un ampli espai nacional que, òbviament, no és el seu (però en això Camps resulta coherent, és clar…). 

I encara sort que, en la nostra època, aquests intents censuradors tenen alternatives tecnològiques -Internet, satèl·lits, televisió per cable… Però les ganes de fer mal hi són. Si Camps fos Franco -el seu mentor no tan ocult- ho tindria molt més fàcil, com no ho tenen alguns règims àrabs -inclòs el brutal de Gaddafi– en les actuals circumstàncies…

Tota la meva solidaritat, i ben sentida, amb aquest altre luxe cultural i cívic que es diu Eliseu Climent, l’editor inicial de moltes de les meves entrevistes dels darrers anys. I us espero, doncs, a l’Òmnium, l’entitat germana al Principat de la seva -i nostra- Acció Cultural del País Valencià.

El dia 2, també ens hi conjurarem contra la intolerància… Ni que sigui A foc lent.

MÓN ÀRAB: “Cherchez la femme!”

El que passa darrerament al món àrab -primer a Tunísia, després a Egipte i ja veiem que continuarà…- és el signe d’un segle XXI que va començar fa 11 anys i no para -ni pararà- de donar-nos sorpreses. Wikileaks, si no el fan petar abans del compte, és lògic que continuï trobant molta merda sota l’estora per anar-la escampant.  

Potser sí que a alguns dels països sota el signe de la Mitja Lluna s’hi està gestant algun tipus de revolució política, i ja m’està bé. Però jo la voldria, a més a més, social, com suposo que també vosaltres. I és que, si heu vist les impactants imatges televisives, us heu fixat que les dones no formen gairebé -o ben poc- part del paisatge? 

No cal parlar només del burka, doncs, ni viatjar a l’Afganistan. N’hi ha prou de sentir la brisa, una mica o molt enrarida, d’alguns racons de la Mediterrània…
Han estat i encara són fortes, les imatges d’aquestes darreres setmanes. A Tunísia -país que vaig visitar l’any 1983, i del qual tinc un grat record com el tinc de Turquia (1986)-, a Egipte -que m’agradaria conèixer aviat, si pot ser-, ara a Algèria i també a d’altres estats que en diem àrabs per simplificar. Com Síria, per exemple, la terra del Cham on viatjaria, si només depengués del meu desig, ara mateix…

No és l’hora d’aprofundir, des d’una finestra blocaire, en una anàlisi com tantes de les que ja s’han fet als mitjans. Un intent de comprensió dels fets que, a dia d’avui, continuaria sent provisional, perquè encara no és clar de quin costat es decanta la balança. El que és evident és que els diversos pobles no viuen bé en un espai del món prou vast, a mig camí dels anhels de progrés i democràcia i de la temptació autoritària o integrista de les diverses elits, econòmiques, polítiques, religioses, militars…

Ara: ¿heu vist les ben poques dones -joves i no tant- que us heu trobat en aquestes revoltes no sempre alegres de la gent de la Mitja Lluna? Per Al·là que les tenen força amagades! Els carrers del Caire, o de Tunis -potser m’ha semblat que a Alger n’hi havia una mica més-…, són majoritàriament masculins.

I jo que no me n’alegro. Revolta, o millor revolució política, que no serà si no esdevé transformació social, amb tot el seguit d’implicacions que això comporta. La historiadora i egiptòloga valenciana Mara Castillo, en una entrevista recent a l’Avui, deia que “el 1996 al Caire no es veia cap dona tapada i ara gairebé no en veus cap que no hi vagi”. O sigui que… El burka afganès és un extrem, d’acord, però hi ha molts més amagatalls, visibles i invisibles…

Estic acabant de llegir Quatre assaigs històrics, interessant llibre publicat el 1997 d’un autor avui dia força desconegut, el jesuïta Isidre Burunat. Em va tocar fa uns anys en una tòmbola organitzada per l’escola de les meves filles. En aquest volum s’hi focalitzen la influència de Grècia i Roma en l’Antiguitat i l’evolució posterior del món -l’assaig d’abast més ampli-, aspectes del retaule medieval del segle XIII, les conseqüències de la Revolució Francesa i les seqüeles de la revolució marxista, a hores d’ara ja podem dir que fracassada, sembla que definitivament.

La qual cosa -tot i que la democràcia s’estén- no vol dir que el món sigui plenament de la ciutadania, ni molt menys. Els darrers esdeviments al nord d’Àfrica i a la part d’Àsia que s’hi relaciona fan veure que res més lluny d’aquella “fi de la història” que proclamà, amb precipitació, Francis Fukuyama. Si el pare Burunat hagués escrit el seu llibre d’aquí a unes quantes dècades -no sé en quin suport, exactament-, potser la revolta actual al món àrab hauria cridat la seva atenció.

Mentrestant, “cherchez la femme!”, a Egipte i als altres països. Perquè està molt bé sortir al carrer -i que els europeus, des de la nostra relativa comoditat, ens mostrem solidaris amb la gent que el pren o, com a Algèria, ho intenta. Però cal que determinades societats, més enllà de la revolta, experimentin transformacions reals que contribueixin a un món més lliure, just, equitatiu i paritari en tots els aspectes.

Veurem…  

“A FOC LENT”, el meu primer llibre del segle XXI

Certament, ja fa uns quants anys que no publicava cap volum. Si cliqueu la meva biografia, veureu que la darrera vegada va ser l’any 1994, i encara conjuntament amb un bon amic. De manera que fa il·lusió, amb aquest d’ara, ser ja l’autor de 4 llibres i mig, a banda d’alguns textos esparsos que figuren en obres col·lectives.

15 entrevistes cuinades A FOC LENT és el títol complet de la nova criatura. Sembla que té alguna cosa a veure amb el nom d’aquest bloc -que ara arriba, per ser precisos, al seu post 250. O sigui que el foc ha esdevingut, del tot, el meu element: el de la passió que cal posar en la vida i les persones perquè el món sigui més bell.

Són converses publicades inicialment entre els anys 2001 i 2009 amb un seguit de catalans i catalanes de referència: Maria Barbal (escriptora), Manel Camp (músic), Joaquim Capdevila (joier), Roser Capdevila (il·lustradora), Josefina Castellví (oceanògrafa), Andreu Claret (promotor d’obres públiques), Josep Faulí (periodista), Montserrat Guibernau (politòloga), Josep Guinovart (pintor), Joan Isaac (cantautor), Jordi Pàmias (poeta), Josep Pla-Narbona (pintor i dissenyador gràfic), Lídia Pujol (cantant), Carme Sansa (actriu) i Marc Taxonera (monjo de Montserrat i arxiver) són els triats i les triades.

De la mà d’El Cep i la Nansa Edicions ja podeu llegir, si us ve de gust, els seus testimonis “a foc lent”.

9 senyors i 6 senyores de nivell, 12 personatges vius i 3 d’enyorats se’ns manifesten a fons en el llibre. Entre els anys 2001 i 2009, jo anava cuinant “a foc lent” les seves pàgines, en la mesura que vaig publicar inicialment les converses en tres capçaleres de reconegut prestigi: El Temps, Presència i Serra d’Or, a més de la web http://www.cantautors.cat/. També la immersió prèvia que suposen en cada trajectòria -¿sabia gran cosa de l’Antàrtida, per exemple, abans de preparar l’encontre amb Josefina Castellví?– pot explicar el títol d’una obra bona part de les fotografies de la qual són de Jordi Play, i també n’hi ha de David Ruano i d’arxius particulars.

La majoria de personatges pertanyen al sector cultural, que és el meu -tot i que, si pensem en el cas abans exposat, ens referim igualment a la cultura científica-, i potser no em van donar tanta feinada prèvia. Tot i que també, ja que, quan entrevistes algú, un dels aspectes bàsics a tenir en compte és no perdre ni fer perdre el temps. Entre d’altres trets d’una pràctica periodística que comporta l’art de plantejar correctament els temes i també de saber escoltar. I és que “l’art de fer preguntes és subtil”, com diu en el pròleg l’amic Oriol Pi de Cabanyes.

Un cop revisats els textos i degudament actualitzada cada trajectòria amb unes notes breus, el conjunt crec que es pot llegir d’una manera coherent. S’hi revela de nou l’exigència, l’excel·lència, la solidesa, el coratge, el talent… que conformen la fesomia d’aquest país, el nostre. Un país que, amb totes les seves febleses i contradiccions, dóna per a molt, i es mereix més.

La història la fan els pobles, però sota la influència, en bona part, dels seus referents, en aquest cas alguns del sector cultural i també de la societat en un sentit ampli. Baltasar Porcel, un dels mestres històrics de l’entrevista -entre d’altres mestratges- deia que allò que li resultava més creatiu del gènere és “conèixer gent important i entrar-hi a fons”. Suposo que en el meu cas, d’alguna manera, també és això.

I per a Joaquín Soler Serrano -un altre crac en el mateix camp-, una bona entrevista és una conversa en què es dóna a conèixer, almenys, l’imprescindible d’una altra persona. “És una foto carnet amb una certa penetració de raigs X” -precisava. Crec que les converses d’A foc lent  participen plenament d’aquest afany.

Igual us fa gràcia llegir el volum i fins i tot podeu tenir algun interès en adquirir-lo. En aquest cas, una possibilitat ben oportuna és fer la comanda directament per la web de les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions [http://www.elcepilanansa.com/]. L’han inclòs en una col·lecció tipus “calaix de sastre” que té un títol “Escrivanies”que trobo molt elegant.

Com us deia, aquest és el meu primer llibre publicat al segle XXI. Confio que en vindran més…