Arxiu mensual: gener de 2011

Del tot fidel a “INFIDELS”

La sèrie de TV3 Infidels és una de les millors que jo li he vist a la nostra des de no recordo quant de temps. Procuro ser-li fidel tant com puc, que és gairebé sempre. Els dimarts a la nit i, si s’escau -repeteixen l’episodi-, els diumenges.

Infidels, per a la gent de la meva generació, constitueix una mena de mirall per tal de comprendre millor els reptes, els sentiments i les dèries de les lleves que vénen al darrere. La Paula (Sílvia Bel), la Lídia (Montse Guallar), la Joana (Montse Germán), la Cruz (Íngrid Rubio) i l’Arlet (Aina Clotet) són models d’algunes dones d’avui. Infidels a moltes convencions, però, sobretot, extraordinàriament fidels a la seva pell.

Dones que ja no necessiten alliberar-se -o molt menys que abans- però que, sobretot, lluiten per viure en plenitud. Per transmetre’ns -amb totes les contradiccions, ben poc evitables- l’impuls d’una existència digna per tal que el món sigui més bell…
Els episodis d’Infidels [http://www.tv3.cat/infidels] suposen per a mi, habitualment, una festa. Dels sentits -que també- però, sobretot, de la sensibilitat i la intel·ligència. I són un altre dels pretextos per a rebatre que la televisió, de caixa tonta, necessàriament, no en té res. Si de cas, les tonteries les hi posen uns quants, en forma de Gran Hermano i moltes altres nicieses, hagudes i per haver…

Ja en la seva tercera temporada, Infidels assoleix, novament, una fita que no ignoràvem: que la indústria audiovisial catalana és capaç de fer produccions de nivell. En el camp de les relacions personals, aquesta és una de les vegades que ha arriscat més, i amb millors resultats. 

Cal felicitar-se per l’excel·lència de l’amistós nucli dur que interpreten les cinc actrius i pel treball de les seves altres companyes, i també, no cal dir, per la tasca d’uns actors que juguen el seu rol a les històries amb tanta versatilitat com eficàcia. I cal fer un esment especial a les i el guionistes, perquè la sèrie manté sostingudament l’interès, amb el concurs de la creativitat musical de Raül Fernández Refree. Fins al punt que, amb companyies tan selectes, és gairebé impossible fer badalls…

La complexitat de la intra-història del segle XXI, amb ficcions així, podem arribar a entendre-la. Ni que sigui de la mà de situacions que, a voltes, semblen portades al límit, però que resulten habitualment tan versemblants.

La feminitat -no sé si el feminisme- que destil·la Infidels no té res d’encarcarada. Ni la Paula, ni la Lídia, ni la Joana, ni la Cruz ni l’Arlet no ens volen demostrar res: prou feina que tenen de no esdevenir víctimes del seu propi destí. Per això s’hi rebel·len, i s’agiten, i lluiten. Perquè la fatalitat no les atrapi, i per viure la nostra època no ja de manera intensa, sinó tan humanament rica i plena com l’ambient ho permet…

Jo en sóc, pràcticament a cada episodi, un espectador encisat. Aquesta és la TV que realment m’agrada: la que em fa gaudir i m’omple, alhora, de rastres de vida. La que em permet, des de la percepció psicològica, admirar les dones -com he fet sempre- en tota la seva complexitat sense sentir, com a home, cap mena de vergonya. La que fa possible que estableixi amb les sensacions, els sentiments, les actituds, les mentalitats… la pell de les persones, les complicitats més sensibles, els vincles més emotius.

La que ens fa percebre Televisió de Catalunya, com a emissora nacional, més creativa que mai…

L'”ARA”… és d’ara

L’Ara, el nou diari que tenim amb nosaltres des del dia de les darreres eleccions, és un producte ben fet, còmode de llegir, fàcil d’abastar. És un rotatiu modern, que ha esdevingut una bona alenada d’aire fresc per a la premsa en llengua catalana, que mai no n’ha anat -si més no, en temps contemporanis- sobrada del tot.

L’Ara no pretén explicar-nos cada dia Catalunya i el món d’una manera exhaustiva, perquè sap que avui hi ha moltes maneres -i ben complementàries- d’informar-se. Fixa el seu criteri i la seva mirada en els temes de més interès i en aquells rastres de vida que creu que són referents, d’alguna manera, de la nostra època. Ho fa d’una manera molt visual, amb un disseny agosarat, i compta amb un bon estol de col·laboradors. Dels que configuren l’opinió i contribueixen a crear-ne. 


Des del 28 de novembre, un nou paper anima diàriament la premsa del nostre país, pensat i escrit en la seva llengua pròpia. I és que ara -a desgrat de la crisi- era l’hora de donar un nou pas endavant, també en l’àmbit informatiu.

L’Ara -que a dia d’avui ja ha publicat 53 números- és un diari pensat i fet per a aquesta Catalunya que viu en una certa incertesa, però que té grans actius de futur. Les seves pàgines, espectacularment dissenyades, molt visuals, reflecteixen amb lucidesa, però crec que també amb il·lusió, la nostra realitat. És un diari que s’adreça a un públic ampli en un entorn 2.0. Unes lectores i uns lectors immersos, poc o molt, en les noves xarxes socials i beneficiaris dels avenços de la tecnologia.

Un personal més sobreinformat que mai, per al qual s’ha pensat un producte més selectiu que no pas exhaustiu. Unes pàgines amb grapa no solament pels seus continguts, sinó també perquè van grapades, i així no se’t desmunta el diari entre estació i estació de metro. Suposo que això deu tenir el seu cost econòmic, però, com a usuari, ho agraeixes molt…

Destriar el que més interessa del panorama informatiu no deu ser una tasca fàcil. Alguns sectors empresarials nostrats i un grup de periodistes mediàtics han vist clar que, en la Catalunya i el món d’avui, valia la pena d’intentar-ho de nou. I sembla que, de moment, els va prou bé. Veurem si aquesta nova aventura de la premsa en català arriba, definitivament, a bon port.

He comprat o vist l’Ara força dies. Miro de pescar-lo fix, sobretot, cada divendres, perquè a contraportada hi apareix la columna de la Sílvia Bel, una de les nostres millors -i més adorables- actrius. La Sílvia hi escriu uns textos que tenen, habitualment, molta força, i que demostren que les seves taules van més enllà de l’escena o del plató. Però hi ha molts altres col·laboradors i col·laboradores del diari que, tot promovent un debat sense fronteres mentals, es fan llegir amb avidesa… I no cal dir que, quan necessito estar puntualment informat, miro la web del rotatiu [www.ara.cat] i, amb uns quants clics, em poso al dia.

En sortir el nou diari en català, als subscriptors de l’Avui se’ns presentava un cert dilema. Però jo l’he resolt no pas suprimint-me feina, sinó incrementant-me-la. És a dir, el veterà periòdic, ara en mans gironines, em continua agradant, i crec que no puc prescindir-ne. En poques paraules: em plau l’Avui i em sedueix l’Ara -que són models distints de diari- per motius diferents. Sobretot, desitjo que la premsa en català se’n surti, i m’agradaria que l’altra quedés, ara i aquí, més arraconada, si això és possible…

Cosir les nits amb ARTAICA

Una proposta de qualitat, la de les Nits cosides del grup Artaica. Uns temes que donen molt gust d’escoltar, per exemple, a la nit, quan estàs treballant a l’ordinador i vols companyia plaent. Uns músics de nivell, provinents de l’escena valenciana. En primer terme, la veu -plena de força i subtilesa- de la gran Mara Aranda, a qui veníem admirant amb L’Ham de Foc. Des d’una base de piano -el que toca Sergi Rajadell– molt elegant, i amb el violí i el clarinet d’Agustí Vidal i el contrabaix de Xavi Folch.

En definitiva, unes músiques populars que, interpretades d’una forma tan singular, gairebé no ho semblen… Una sonoritat a base de tradició contemporània, com amb tant d’encert es defineix el grup.

Artaica [www.artaica.com], a partir de la confluència de diversos bagatges artístics, es nodreix de les músiques culturals valencianes i d’altres sonoritats de les cultures mediterrànies per a crear una música genuïna, feta d’arrel i de modernitat alhora.

Un luxe més que avui ens ofereix València, que no tot han de ser els Francisco Camps i les Rita Barberá de torn, que fan política -la seva- i que també han pervertit la cultura. No la de tots, ni de totes.

No pas la de Mara Aranda, per exemple, una de les grans veus dels Països Catalans. L’havia seguit quan cantava amb aquella meravella de grup que era L’Ham de Foc, i ja l’admirava molt. Però és que aquí hi ha altres músics de primera, que confesso que desconeixia i que donen al projecte d’Artaica un gran nivell. 

Música tradicional amb vestit de nit, intitulà El Temps una entrevista que publicà al primer número d’aquest any amb els membres del grup. En aquesta gent, la música tradicional i la contemporània no semblen conceptes antagònics. I, si tot plegat es presenta amb embolcalls nocturns, el resultat fa un gran efecte.

És un primer disc però, de fet, no ho és, perquè hi ha molta experiència creativa al darrere. I, com que no vull allargar-me, tinc la sort que un blocaire de Wilaweb em va fer la feina fa gairebé dos mesos. Llegiu, doncs, l’amic Josep Vicent Frechina -que també  prologa el llibret del disc- a “La caseta del plater”
[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/182978]
parlant-vos d’Artaica.

A mi em sembla, després d’escoltar el CD unes quantes vegades, que la cosa s’ho val, i molt…   

Jugar a PING-PONG en una església

Bé, no exactament a dins, però, quan la piloteta s’escapa, l’has d’anar a arreplegar sota les darreres files de bancs. Pot semblar insòlit, però en el marc d’una escola que comparteix espai amb una parròquia, tots els racons deuen ser aprofitables…

Aquest és, des de fa pocs mesos -a part de caminar, per la ciutat o a l’aire lliure-, el meu exercici físic més habitual. Cada setmana, faig unes quantes partides -dobles i senzilles- amb un bons companys. Vaig acceptar la seva amable invitació perquè el ping-pong -o tennis de taula– és l’únic esport en què havia destacat una mica de jove (el tennis tout court també m’agrada molt, però confesso que sóc, més aviat, un paquet).
Em defensava mitjanament bé, fa anys, en això del ping-pong, i sort que la forma, en aquests casos, no es perd mai del tot. Per tant, els meus companys -els Joans, els Carles, el Lluís…- crec que no han hagut de tenir amb mi una paciència excessiva, tot i que jo, d’ells, n’aprenc molt.

Ens uneix la bona avinentesa que tots som, o hem estat, pares de l’escola de les nostres filles i els nostres fills, a l’Eixample barceloní. Una escola vinculada a una parròquia, i on la bona entesa que tenim amb el rector -home afable i culte- facilita les coses.

Per a donar continuïtat a aquest toc de pilota setmanal, vaig decidir deixar les classes de ioga a les que anava assistint durant els últims anys. El Ramon, també des del meu Eixample, m’era un gran mestre, però potser la voluntat i dedicació que jo hi posava no eren excessives.

En tot cas, el ioga és una bona experiència que la gent més jove, segurament, coneixeu poc -de jovent, si més no, gairebé no n’hi vaig trobar-, però que és més sovintejada entre les edats mitjanes, tirin a provectes poc o molt…

Després de les partides, una cervesa -que és clara, en el meu cas- serveix per a arreglar Catalunya i el món en un ambient de bona harmonia. El ping-pong, que és un moderat i útil exercici per al cos i una bona pràctica de força i destresa, també contribueix, segons com, a obrir la ment. La resta li posem nosaltres…

Una de les entitats catalans històriques d’aquest esport era el barceloní Club de 7 a 9, actualment inactiu. Doncs bé, aquest és, aproximadament, el període en què lliurem les nostres partides i fem la consumició posterior. Intentant, per començar, que en el toc amb la pala hi hagi precisió i força alhora. Procurant que el joc d’efectes sigui, precisament, efectiu. Fent que la piloteta -blanca o groga- boti com cal damunt la taula, i salvant la xarxa, òbviament. Desitjant vèncer sense arrasar…

Jugant, en definitiva, d’una manera agradable. Es pot demanar més?  

4 ANYS de bloc… i de molta vida

Sí, ja són quatre anys de donar-vos la llauna d’una manera, crec, mínimament interessant. Ho prova el bon nombre de visites rebudes, més de 27.000 a la portada i prop de 83.000 a les entrades. No està gens malament per a una experiència d’escriptura -i d’imatges, i vídeos, i àudios…- que es complau molt de ser compartida.

En tot aquest temps, he de dir que em sento molt ben acompanyat pels 10 posts més visitats des de l’inici. Us els confio de nou amb l’esquer d’unes descripcions breus. I acumulo forces per a continuar un any més, pel cap baix. Sabent que no cal escriure més del necessari -si pot ser, menys i millor- i que la durada d’un bloc no és eterna tot i que, per les característiques de la xarxa, la seva vida potser sí que ho és…
L’inici del compte enrere va ser un 15 de gener (del 2007)… Però jo prefereixo comptar els aniversaris en renovar-se cada any.

I, un any més, encapçala el top ten la reivindicació de la salut de la placa que ens recorda, en plena Rambla de BCN, el segrest i posterior assassinat de l’històric líder poumista Andreu Nin [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/51847]. Un clam a favor de la llibertat…

En segon lloc, continua forta la recomanació del restaurant Fussimanya [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/39439], o la manera de valorar la tradició gastronòmica del país des de l’entorn osonenc.

Sabeu quins fets tan lamentables van passar a Praga l’any mític del 1968? Segur que ho sabeu, però jo, a la tercera posició d’A la brasa i al caliu[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103932], us ho intentava recordar des de l’emoció. 

També m’emocionen, cada tardor, els palosantos [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/110346]. Per això en menjo, fins que puc, tants com puc.

El 1951 -quatre anys abans que jo nasqués- hi hagué la primera i mítica vaga de tramvies, un dels episodis més recordats de l’antifranquisme. Però el 57 n’hi va haver una altra que també fou important, tot i que el ressò aconseguit fos menor. Un llibre que la fa protagonista [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113336] s’encarregà de descobrir-nos-la. 

La Cinta Massip, companya de feina que també és poeta -i de qualitat-, publicà un recull [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/41106] que bé es mereixia el seu propi post.

De la mateixa manera que el gran i enyorat Josep Guinovart n’havia de tenir un altre [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/74562], per l’admiració que li professo i per l’entrevista que em concedí al seu estudi de Can Tieso, des d’on mirava el mar a la muntanya de Castelldefels.

El castell de Sant Ferran, a Figueres [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/98189], bé val una visita. Feu-hi la guerra sense risc i visiteu després -segur que ja ho heu fet- els atractius d’una de les ciutats més vives del nostre país.

Un país que es mereixeria més sort en el món, si més no des del punt de vista de la sobirania. La professora vilanovina Montserrat Guibernau [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107143], que des de Londres es projecta arreu, és una de les personalitats catalanes que han estudiat millor els fets nacionals.

En desè lloc, Suïssa és un fet nacional ben singular [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/103190], que participa dels molts avantatges de l’espai europeu sense estar integrada a l’estructura de la Unió.

Em sento, com dic, molt ben acompanyat per aquests 10 posts més llegits d’entre els 245 que he estat capaç de penjar al bloc en aquests quatre anys. De la mateixa manera que he tingut una molt bona sortida del 2010 -abans d’ahir, dia 30- en presenciar l’espaterrant Varekai del fabulós Cirque du Soleil. Amb tota la seva bellesa visual, saviesa escènica, subtilesa musical, potència física, força rítmica… Increïble espectacle d’un col·lectiu que fa vibrar les masses d’arreu des de la qualitat més estricta.

Amb tota l’energia que els quebequesos m’han transmès, us desitjo, ara que fa ben poques hores que hem entrat en el nou any, que aquest 2011 doneu el millor de vosaltres mateixes i mateixos. Durant dotze mesos que no sé si seran, justament, els millors… ni que Catalunya ja tingui el Govern dels millors.