Arxiu mensual: desembre de 2010

El jazz “mediterrani” de MANEL CAMP

El manresà Manel Camp és un dels referents del jazz i la música creativa a Catalunya. Reconegut pianista i compositor, figura a la nostra vida musical i cultural des que, fa quatre dècades, va ser uns dels creadors -un altre era Santi Arisa- del grup Fusioon. Seduït per la llibertat del llenguatge jazzístic, la seva trajectòria s’ha orientat per camins musicals polièdrics, inclosa la dedicació pedagògica.

Conseller del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Camp ha donat a conèixer recentment, amb el seu quartet de jazz, Tangram, un treball que esdevé una nova mostra de la seva versatilitat i també una contribució reeixida a la sonoritat mediterrània.



En aquest nou disc de Manel Camp Quartet hi trobem 7 -ja sabeu, número màgic- temes originals impregnats del personal llenguatge jazzístic que Camp ens posa a l’abast. Són temes que reflecteixen un món musical propi inspirat, ara, en l’univers del tangram. En aquest joc xinès, set peces geomètriques es combinen de totes les formes possibles per a fer-ne una de nova que és diferent de les parts. De la mateixa manera, de la combinació de les set notes de l’escala musical en provenen les diverses sonoritats màgiques que tant ens fan gaudir.  

La trompeta i el flugelhorn de Matthew Simon, la bateria de Lluís Ribalta, el contrabaix d’Horacio Fumero i el piano que toca, òbviament, Manel Camp són els actius que donen ple sentit a tot aquest trencaclosques. Com va dir el Manel en una entrevista recent [http://www.avui.cat/noticia/article/-/19-cultura/327782-en-musica-es-c], “la geometria, l’arquitectura, són les que fan que una composició s’aguanti, ja que els fonaments -la melodia, l’harmonia- hen d’estar ben combinats per tal de mantenir l’obra ben dreta”.

Així com haureu notat prou que el gènere musical que més sovintejo és la cançó d’autor, de fet m’agraden sons de ben distinta mena. És lògic, doncs, que Manel Camp [http://www.manelcamp.cat]
sigui, en l’àmbit de la música creativa, un dels meus artistes catalans preferits. Per la seva tan valuosa contribució a la Cançó (1) i també (2) per la meva devoció proverbial pel món del piano [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/119108].

En el cas del jazz -aquesta seria, ara, la peça núm. 3 d’un particular tangram-, vaig tenir prou ocasions, de ben jove, d’apropar-m’hi mitjançant la mítica Jazz Cava de Terrassa (la primera). No les vaig saber aprofitar, suposo que per dissort meva. Aleshores no comprenia -com ho he anat fent després- que el jazz suposa, sobretot, el sentit més genuí de la llibertat aplicat sostingudament a la música…

Ara m’agrada, no ben bé tot el jazz, sinó músiques diverses vinculades al llenguatge jazzístic. Manel Camp, entre nosaltres, n’és un dels màxims exponents, i Tangram, un treball de maduresa que paga la pena d’escoltar. En un ambient relaxat, potser darrere dels vidres de la finestra tot contemplant una tarda plujosa d’hivern… per tal que el piano i la trompeta, singularment, ens amarin els ossos.    

Tal com em va dir el Manel en l’entrevista que l’any 2003 vaig fer-li per a El Temps, el jazz que és capaç d’oferir-nos “crec que té uns colors mediterranis”. En el sentit que “resulta inevitable pensar que hi ha un tipus de música creada a casa nostra que té una llum, una claror, una harmonia i sobretot una melodia que també provenen del llegat de la música popular i tradicional”.

Jazz, música popular, implicació amb la cançó d’autor, connexions amb el barroc i la música clàssica, composicions de bandes sonores per al cinema, docència d’alt nivell… Sí, la música, de la mà de Manel Camp, seria difícil que estés millor representada al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts -l’abusivament conegut com a CoNCA. Quan, a començaments de l’any que anem acabant, van nomenar el nostre creador transversal nou conseller d’aquest organisme, també per això vaig tenir una alegria.

Com la tinc igualment pel fet que, a la meva ciutat de Terrassa, Vesc [www.vesc.cat] sigui la productora de l’artista, i la Fundació Torre del Palau [torpalau.pangea.org/] la responsable de l’acurada imatge gràfica d’un CD que és, en més d’un aspecte, un luxe per als sentits.  

AUTE, t’he “atrapat”, per fi !!!

Tot arriba, i també ho havia de fer el dia que anés a veure en directe Luis Eduardo Aute. M’hagués agradat aconseguir-ho abans més d’un cop, però sempre fallava alguna cosa en l’últim moment. Divendres passat actuava a la Sala Pau Casals de L’Auditori a manera de preludi del Barnasants 2011, i vaig dir-me: “Aquesta vegada, sí!”  

El cantant i autor espanyol d’origen filipí -que de jove va viure un temps a l’exvila de Gràcia- hi presentava, entre d’altres, els temes del seu nou disc Intemperie. Un d’aquests temes és “Somnis de la plaça Rovira”, que podeu escoltar al vídeo adjunt i que ens demostra que Aute és capaç de cantar en català des de la proximitat i el gran respecte que sent per la nostra cultura.


Pocs artistes com LE Aute són tan representatius no solament d’excel·lència estètica, sinó d’una determinada manera d’entendre el món. Un món que dóna moltes voltes, però que en la coherència, la lucidesa i la qualitat sempre hi tindrà valors sòlids. Des de fa uns quants decennis, Aute [http://www.clubcultura.com/clubmusica/clubmusicos/aute/home.htm]                               ],  ha posat tot el seu potencial creatiu -i no solament des del camp de la música- al servei d’aquests valors. 

El vaig trobar pletòric de forma artística i amb moltes ganes d’agradar el públic barceloní. Curull de referències culturals, va presentar el concert en un català prou correcte. El seu pare era d’aquí i sembla que això -i els anys passats a la gracienca plaça Rovira i Trias- li ha deixat petja. Amb la seva coneguda sensibilitat, va cantar gairebé tres hores seguides, la qual cosa té el seu mèrit. L’aplaudia un públic extasiat i nombrós, entre el qual vaig distingir-hi el col·lega Joan Isaac -intèrpret de les tan reeixides versions d’Auteclàssic-, un polític com Joan Herrera i el periodista Antoni Batista, autor d’una biografia de Raimon.

El seu repertori, com ja deveu saber, està format per un gran nombre de temes, entre els quals n’hi ha de veritablement sublims. No tenia cap dubte, doncs, que finalment coneixia més de prop un dels màxims referents de la cançó d’autor, aquí i arreu. Per això, a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/161032 ja vaig expressar, més que la meva fidelitat a la seva obra, la que ell -sense saber-ho- m’ha tingut sempre.

El proverbial sentit crític autesià fa que les lletres mantinguin un interès sostingut, fins i tot les -en aparença- menys transcendents. Des del punt de vista musical, només fluixeja en algun tema rítmic. Però el millor Aute és, sobretot, el que s’embolcalla en músiques pausades que -amb l’acompanyament d’una veu atractivament robusta- aconsegueixen sonoritats, sovint, majestuoses. Fluències des de les quals desenvolupa històries plenes de poesia i idees habitualment contràries al sistema, tot i que admet que ni ell ni pràcticament ningú no tenen, a hores d’ara, cap alternativa vàlida.

“Prefereixo no pensar en el que podria ocórrer si la cultura, la reflexió, la curiositat i la creació deixessin d’existir”, diu el de Manila. Sí, val més no pensar-hi…