Arxiu mensual: novembre de 2010

INDEPENDENTISME difús post 28-N

¿Ha guanyat o ha perdut, l’impuls cap a la independència, en aquestes eleccions? Depèn. Si sumem estrictament els diputats obtinguts per Esquerra i Solidaritat, aniria de baixa. Però si pensem que força sectors de Convergència i alguns d’Unió aposten per una via sobiranista més desacomplexadament que en èpoques anteriors, la cosa canvia.

En tot cas, hi ha un independentisme difús que és notori en termes sociològics, però que políticament té més d’un repte, i el de la fragmentació no és menor. Veurem com es mouen les seves peces parlamentàries en aquesta nova etapa de la vida política nacional. 
CiU ha guanyat les eleccions ben clarament. Ja s’esperava…

ERC s’ha estimbat. Es veia venir, però un càstig d’aquesta magnitud, no és massa?

SI ha aconseguit col·locar quatre diputats. L’efecte Laporta, doncs, també aplicat a la política, és important. Però Solidaritat no és només Jan Laporta, sinó la conjunció de més factors, humans i ideològics. I una manera nova de vertebrar una via democràtica radical vers la independència. Un impuls al qual, a partir d’ara, el Grup Godó -entre d’altres pressions, implícites i explícites- ja no hi podrà fer un buit tan descarat…

De tota manera, sense haver aconseguit grup parlamentari propi, no serà prou viable fer proclames independentistes a cada moment. Solidaritat haurà d’articular una nova estratègia que, sense deixar de ser radical, sigui prou atractiva per anar consolidant el projecte.

Ara mateix, no ha estat capaç d’arribar a un acord previ amb el Reagrupament. De tota manera, ja vaig veure aviat que el projecte de Joan Carreteroun polític honest- tenia mancances organitzatives i de lideratge. Però el pacte entre les dues formacions hagués permès aconseguir un diputat per Lleida i, doncs, un grup parlamentari de signe independentista al marge d’Esquerra. I alguns arriben a fixar els resultats del nou sobiranisme fins a 12 diputats si s’hagués seguit una estratègia aglutinadora, lliure de personalismes… Potser era demanar massa?

No vull entrar molt en la situació del partit encapçalat, a dia d’avui, per Joan Puigcercós. Si alguns dels seus errors semblen obvis, tinc clar que molts dels seus principis són un actiu per Catalunya i els valors de progrés. Confio que sabrà trobar una sortida a la situació actual que li permeti la remuntada. Segur que hi haurà d’haver recanvis: de tàctiques, d’estratègies, de persones… A darrera hora llegeixo que el de Ripoll -en un gest lògic- posa el seu càrrec a disposició del partit.

Quant a la nova Convergència, haurà de demostrar, precisament, que és nova. I que el pujolisme corresponia a una altra etapa en l’evolució del país, i això, el primer que ho sap és Jordi Pujol, un dirigent els mèrits del qual no cal ponderar aquí i ara.

Artur Mas i l’equip que formarà encaren molts reptes, i cal desitjar-los encert més enllà dels legítims ideals de cadascú. Satisfer les demandes de l’independentisme sociològic i gestionar les tensions -lògiques- entre Catalunya i Espanya en són dos. La crítica situació de l’economia -a nivell local i global- n’és un altre. Aquest observador de la política que procuro ser -i també ciutadà actiu quan pertoca- prendrà bona nota del que vagi venint…

Mentrestant, si els partits del Barça contra el Madrid són una metàfora de les relacions entre dos centres de poder asimètrics, la nova victòria històrica d’ahir hauria constituït una pallissa. Però no es tracta d’apallissar ningú, sinó únicament, dins Europa i el món, de ser nosaltres.  
   

NEGREFUM, el restaurant de SERGI LÓPEZ

I també de Jordi Trillas i Joan Pujol, aclarim-ho de seguida. Negrefum és una recent i molt plaent excusa per admirar encara més Vilanova i la Geltrú, una de les poblacions més interessants de la xarxa de ciutats mitjanes que vertebra poderosament el país.

En aquest restaurant, dissabte passat, hi vaig dinar tant de gust que era com per repetir d’immediat. La butxaca encara s’ho podria permetre; el cos, segurament, no. Al vostre torn, cerqueu la plaça de la Mediterrània a un cantó del gran espai -el nou Eixample de Mar- on hi havia hagut la fàbrica de la Pirelli, ben a prop del port, i ja m’ho sabreu dir…
Hi ha molts motius per admirar Vilanova i la Geltrú. La imposant plaça de la Vila; la gràcia de la façana marítima, amb l’atractiu del port i l’encant de la platja de Ribes Roges -on, amb la família, m’hi he banyat tants estius; la distingida església parròquial de Santa Maria de la Geltrú; l’ambient de carrers cèntrics com el dels Caputxins, per exemple; l’emblemàtica Biblioteca-Museu Víctor Balaguer; l’interessant Museu del Ferrocarril; el petit i singular Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, amb la famosa carpa Juanita; l’antic castell de la Geltrú, amb importants col·leccions pictòriques; el Centre d’Interpretació del Romanticisme Terra XIX, a la coneguda Masia d’en Cabanyes, i el de la Torre Blava-Ribes Roges-Guinovart, espai creat pel gran pintor Josep Guinovart…

Hi ha molts motius per gaudir de la intensitat i diversitat que Vilanova ens ofereix. Les delícies del xató i altres menges, sobretot marineres; l’atractiu tan singular del Carnaval; la gran força històrica d’un dels seus fills i mític president de Catalunya, Francesc Macià; la poesia de Manuel de Cabanyes i l’escriptura d’un dels seus descendents, Oriol Pi de Cabanyes; l’art de l’avi d’aquest autor, Alexandre de Cabanyes, i d’Enric-Cristòfol Ricart; la vinculació a la ciutat d’un artista de la qualitat de Joaquim Mir; l’obra i la trajectòria musicals d’Eduard Toldrà; la pianística de Leonora Milà; la politologia -de caire nacional i internacional- de Montserrat Guibernau…

…el periodisme de Xavier Garcia, Francesc-Marc Àlvaro i Paco Escribano; la manera socialdemòcrata que té Carles Campuzano d’estar a Convergència; l’habilitat amb què Josep Piqué s’escapolí del PP; els registres interpretatius assolits per Sergi López i Toni Albà; la conya marinera -mai tan ben dit- d’un cantautor i gastrònom que es fa dir Pere Tàpias…

I encara em dec deixar coses, i persones. El cas és que jo, dissabte passat, baixava novament des de BCN a Vilanova per tal d’assistir -en el marc del Foment Vilanoví- a la darrera part de les II Jornades Argumenta, de debats i propostes culturals. Les convocava l’editor Quico Mestres, d’El Cep i la Nansa Edicions -un altre dels actius de la capital del Garraf. Aquestes jornades es vinculen, precisament, a la col·lecció de monografies “Argumenta”, coordinada per Francesc Foguet i Mireia Sopena i que, ara que es va acabant, restarà en el futur com un referent d’anàlisi del panorama cultural català de les darreres dècades. Consulteu-ho al web de l’editorial [www.elcepilanansa.com] i crec que ho valorareu d’una manera ben positiva.

Vaig arribar en tren poc abans de l’hora de dinar, i calia, doncs, endrapar alguna cosa. Podia haver anat a un restaurant de davant del port que tinc freqüentat de fa temps i que sé que mai no em fallarà, La Marina de Can Coll -del tot recomanable. Però la curiositat de provar l’establiment vinculat a un actor que, pel poc que n’he vist, admiro –Sergi López-, hi podia més, aquesta vegada…

Vaig cercar, doncs, el Negrefum [www.negrefum.cat] a la nova i espaiosa plaça de la Mediterrània, situada en un dels amplis espais que, amb l’urbanització de l’Eixample de Mar, ha deixat disponibles la demolició de l’antiga fàbrica de cables de la Pirelli. En un marc elegant i funcional alhora, la copa de cava que, d’entrada, m’oferí el Jordi ja era una bona manera d’iniciar el singular -i molt privat- festí que jo volia regalar-me…   

I a bon preu: menú, de dilluns a dissabte, que no arriba a 25 euros. Amb el reg d’una copa de bon vi blanc del Garraf, vaig començar l’atac amb una cassoleta de cigrons amb bacallà que, de tan delitosa, era com començar a tocar el cel amb les mans. L’arròs negre amb musclos amb què continuaria el plaent combat és un dels millors plats d’aquesta mena que recordo haver-me cruspit. I rematar la jugada amb un suau i llaminer flam de mató -a més del cafè sol que prenc sempre que em sento content- ja va ser massa…

Com per tornar a dinar d’immediat, vet-ho aquí. La meva butxaca potser encara s’ho podria permetre; el cos, segurament, no. De manera que aneu vosaltres al Negrefum -si no ho heu fet ja- i comprovareu com s’hi menja de bé. I, ja posats, podreu gaudir del seguit d’actius que, des de Vilanova i la Geltrú, contribueixen a fer-nos la vida una mica més feliç.

Seguiu els RASTRES… del NORD

No sóc a la xarxa Twitter, però ara faré una mica com si hi fos. Aneu al museu d’art precolombí Barbier-Mueller (al carrer dels Montcada barceloní, davant del Picasso) a veure l’exposició Rastres del Nord, sobre l’antiga Amèrica septentrional. Extraordinària, senzillament, la qual cosa -tractant-se d’aquest museu- no m’estranya gens.


Les peces de la mostra són totes interessants, i algunes, d’insòlita bellesa. I, si hi aneu a alguna hora quieta com jo ho he fet fa una estona -de 3 a 4 de la tarda-, potser tindreu el luxe de disposar del petit i ben compartimentat espai per a vosaltres sols. A la sortida, ompleneu una petita enquesta i poseu nota alta a tot, sisplau. Dels territoris d’Alaska als de l’anomenada Mesoamèrica en temps poc o molt remots, i de l’oceà Àrtic al mar del Carib, fins al mes d’abril de l’any vinent.

El SEGLE XX al cor

Considero el segle XX com el meu segle. És el període en què totes les constants vitals, socials i emocionals se’m van posar en marxa, i això no vol dir que em desplagui del tot el XXI, perquè el futur està per escriure…

Ara he viatjat al cor d’aquell segle de la mà d’un periodista rellevant, l’enyorat Joaquín Soler Serrano. Quan es va morir, a les acaballes de l’estiu, em vaig proposar d’homenatjar-lo mitjançant una de les millors maneres possibles: llegint el llibre A fondo. De la A a la Z, transcripció de 20 de les seves reconegudes entrevistes televisives que, en el seu moment, van marcar època.

Són personatges de primer nivell que ens donen el pols del seu segle. Abans d’esmentar-los, us adjunto [http://www.youtube.com/v/k24ecC5atfg?fs=1&hl=es_ESun] un breu fragment d’una de les entrevistes que no surten, precisament, en el volum esmentat, la dedicada a Jorge Luis Borges. Amb una intervenció que qualifico, literalment, d’al·lucinant

Són encara excessius els llibres no llegits que tinc per casa, i per això -entre d’altres raons, també la de l’espai- n’entren ara molts menys que abans. Un d’ells era A fondo, per exemple. Però la mort de Joaquín Soler Serrano el 7 de setembre -malalt d’Alzheimer, als 91 anys- constituïa un motiu més que oportú per a abordar-lo. La qual cosa també ha estat, doncs, un petit homenatge a un dels mestres del periodisme radiofònic i televisiu del nostre segle XX.

Em refereixo, com veureu, a un referent de prestigi. Per moltes iniciatives pioneres en l’àmbit de la comunicació, entre les quals, singularment, les famoses entrevistes de Televisió Espanyola, emeses entre els anys 1976 i el 1981. També cal destacar, des de Ràdio Barcelona, l’èxit obtingut en la seva crida per pal·liar els efectes de les tràgiques riuades de l’any 1962 al Vallès Occidental. Al meu Vallès, en definitiva.

Aquest llibre, editat el 1981 per Plaza & Janés, conté les transcripcions d’una vintena de converses amb figures de primer nivell, ja mortes en la seva majoria: L’escriptor brasiler Jorge Amado, el cardiòleg sudafricà Christiaan Barnard, l’oftalmòleg espanyol Ramón Castroviejo, l’escriptor -també espanyol i característicament castellà- Miguel Delibes-, un altre literat -català, en aquest cas- com Salvador Espriu, el director i actor de cinema mexicà Emilio “Indio” Fernández, el dramaturg andalús Antonio Gala, l’autor teatral romanès Eugène Ionesco, la jurista i política de la II República Victoria Kent, el periodista i novel·lista francès Dominique Lapierre, el periodista italià Indro Montanelli

Continuem. La xilena Matilde Neruda -dona de Pablo-, el bioquímic asturià -i Premi Nobel- Severo Ochoa, el filòsof català d’origen hindú Salvador Pániker, el pianista jueu-polonès Arthur Rubinstein, el periodista i polític francès Jean-Jacques Servan-Schreiber, el cirurgià nostrat i internacional Josep Trueta, l’escriptor i polític veneçolà Arturo Uslar Pietri, un aleshores encara jove literat peruà -i flamant Premi Nobel- dit Mario Vargas Llosa i el cineasta i director teatral italià Franco Zeffirelli.

Uuuuffff!!!! La llista és realment impressionant, i per això -i perquè no era fàcil triar- us he obligat a empassar-vos-la sencera… Alguns noms, en funció de les vostres edats, us sonaran més que d’altres, però ja sabeu que avui dia, googlejant, es fan miracles. En tot cas, són referents -aquests, i molts més (fins a 400, Borges inclòs) que Soler Serrano entrevistà durant la Transició i els primers anys de la democràcia espanyola per a l’única tele oficial de l’època- que marquen tot un temps.

I ja vaig dir [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/111912/]                                                          ] que considero el segle XX com el meu segle, sense desdir-me del XXI, en el qual, com abans, s’hi continuen donant moltes situacions lamentables des del punt de vista col·lectiu -i el patètic cas del Sàhara Occidental, malauradament, no serà l’última. 

J. Soler Serrano, que ha estat un professional caracteritzat pel sentit cívic, el tracte exquisit i una vasta cultura, partia habitualment d’una documentació sòlida i no assetjava mai l’entrevistat. No era un periodista agressiu, doncs, i sabia crear el clima adient per tal que el personatge s’esplaiés. És un model d’entrevista possible, i en el fons -ho dic, també, per la meva pròpia pràctica professional- crec que el més valuós. Tot i que, en el cas del murcià, potser amb unes quantes preguntes un pèl més incisives els resultats del seu treball assolirien el cim.

El segle XX i la seva circumstància, que duré sempre al cor. Una època viscuda intensament des d’aquest país, tot un món… Ara, només se m’acut d’acabar aquest post amb els tan coneguts -i ultrautilitzats- versos de Miquel Martí i Pol: “Que tot està per fer i tot és possible.”


VILAWEB, 15 anys… Salut i llibertat!

15 anys de Vilaweb. Sembla encara poc, però ja és molt. Quinze anys d’il·lusions, però també d’eficàcia. 15 anys de propostes, fins a consolidar un projecte que continua creixent. Quinze anys d’aigua de València… i mar de Barcelona. 15 anys del conjunt de Països, i de xarxa, i de projecte, i de mirada al món global des d’ací. Quinze anys de vertebració progressista de la llibertat nacional. Tres lustres. 15 anys…
Aquests dies hi ha a Vilaweb celebració col·lectiva, i els blocaires rellogats al seu entorn virtual és ben oportú que també en participem. En només 15 anys de trajectòria, ens ofereix molt la que crec que és una de les parets mestres de l’espai català de comunicació. I confio que no sigui poc el que hi aportem el conjunt de nosaltres… 

Aquest espai es consolidarà, sobretot, a partir de projectes compromesos amb la nostra realitat cultural, professionalment ambiciosos i políticament independents -que no vol dir neutres. Vilaweb, pioner en el seu àmbit però en progressió constant, és un dels exemples emblemàtics d’un procés que no pot tenir límits.

I és que cal treure’s el barret amb tot el que, en tres lustres, han assolit Assumpció Maresma, Vicent Partal i la diversa gent -redactors, col·laboradors, blocaires, amigues, amics- que ambdós dinamitzen des de la professionalitat, l’ambició nacional, la plena incardinació en el món 2.0… Un no parar, en definitiva. A partir de la base que gairebé tot procés col·lectiu, en un sentit ampli, és política, i que, com deia Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres serà contra nosaltres”.

La història més recent ha posat en una certa via morta el projecte de Països Catalans. Però no cal renunciar-hi necessàriament, i encara menys quan hi ha una realitat tangible que es basa en la unitat de la llengua i en una mateixa cultura que continua anant -amb totes les dificultats que vulgueu- “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”.

Un espai complicat -n’hi ha molts que el compliquen- que fins arriba a passar per l’Alguer. I que troba avui nous estímuls, com l’anomenat Eix Mediterrani. Vilaweb no és l’únic agent d’aquest impuls, però sí que és un dels pocs que tenen relat sobre la qüestió, com es diu ara. I una presència, des de la xarxa, indispensable.

El còctel d’aigua de València a la festa de dimarts passat a la nova seu del carrer de Ferlandina feia estar al cel… Al cel, potser, d’una nació plenament reconeguda dins l’espai europeu. No hi som encara col·lectivament -és ben obvi-, però entre companyes i companys, de tant en tant, ho hem de poder sentir, ens ho hem de gosar imaginar. Vilaweb, 15 anys… Salut i llibertat!

  

El TRIPARTIT que potser ens convé

És curiós que Alícia Sánchez-Camacho i Joan Laporta coincideixin en la possibilitat d’un altre govern tripartit, però de signe ben distint del que hi ha hagut aquests darrers anys a Catalunya. L’una, com és lògic, voldria veure’l fora de l’horitzó, i l’altre el contempla com una opció plausible en el cas que la coalició que encapçala es col·loqui mitjanament bé en el Parlament.

M’estic referint a un tripartit format per CiU, ERC i SI. Jo el veig més aviat poc factible, atès que al catalanisme hi ha dominat massa, habitualment, la pràctica de l’autoodi. Però crec que al país li podria convenir, sobretot si volem que, en la legislatura que és a tocar, el sobiranisme avanci d’una manera decisiva. 
L’Alícia -aquesta senyora pepera que darrerament no para de donar la llauna– ha estat la primera en fer-me’n adonar. I és que reneguem molt de l’actual govern tripartit -i amb una certa raó-, però potser el que a Catalunya li convindria -al PP, gens- és un altre tripartit de signe ben distint: l’integrat per Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya i Solidaritat Catalana per la Independència.

El Jan, en l’entrevista que li he llegit al núm. 1376 d’El Temps, també demostra que el tema l’atrau, però per raons diametralment oposades. “L’ideal seria -diu- un govern de CiU, ERC i SI, amb CiU i ERC assumint el compromís”. Es refereix al compromís de declarar la independència durant la legislatura vinent.

Primera dificultat, doncs, perquè assumir aquest compromís, sobretot per part de CiU, ho veig una mica difícil. D’altra banda, també caldria passar pàgina al molt que s’han fet la punyeta ERC i CiU durant aquests anys, en línia amb una de les millors tradicions del catalanisme polític: accentuar les discrepàncies -fins a fer-ne dificultats gairebé insalvables- i fer poc cas de les coincidències -ai, uix!

Sap greu que, en aquesta hipotètica gran coalició, el Reagrupament Independentista no pugui ser-hi. I no per res, sinó perquè la seva presència parlamentària sembla que punxa en la majoria d’enquestes. L’ideal era que els partidaris de Carretero i els de Laporta s’haguessin entès prèviament, però ja veiem que això no ha estat possible. En qualsevol cas, tothom té el dret democràtic -i també nacional- de situar-se adequadament en el nostre horitzó…