Arxiu mensual: juliol de 2010

“ELS JUGADORS DE WHIST”, per a unes millors vacances

La novel·la que correspon a la portada adjunta és, enguany, la meva recomanació literària d’estiu. És divertida, irònica, ben escrita, si s’escau seriosa sense que es noti… Intel·ligent, en definitiva. Vicenç Pagès Jordà, amb Els judagors de whist, ha escrit un els millors textos catalans de ficció dels darrers anys.

No ho dic només jo. També ho ha deixat clar, per exemple, la darrera edició del prestigiós premi Crexells, que potser sabeu que s’atorga -té més mèrit, doncs- a obres ja publicades. En aquest cas, per Empúries, el mes de setembre del 2009. La meva dona, per Sant Jordi, me’n va regalar la quarta edició, revisada i publicada el febrer d’enguany. 

I cal dir, curiosament, que a la portada del volum sembla que m’hi vegi de manera parcial, acompanyat d’alguna de les meves filles… encara que la trama de la novel·la no es correspongui massa a la meva circumstància familiar.
Em feia peça tenir aquest llibre -de fet, vaig suggerir oportunament que em fos regalat- per més d’un motiu. El primer, perquè n’havia llegit alguna crítica favorable. El segon, perquè sempre crec en la força dels títols, i aquest en té; també per diferent, en part. I el tercer perquè, com que l’acció de l’obra discorre a Figueres, se l’ha considerat una mica com la novel·la de les ciutats mitjanes del país. I jo també en sóc d’una -Terrassa-, força més gran, això sí, que la capital de l’Alt Empordà.

I encara podríem afegir un últim motiu -no haver llegit res fins ara, tret d’articles, de Vicenç Pagès Jordà-, si no fos que hi ha tants autors notoris -d’avui i d’ahir, d’aquí i de fora- que no tinc llegits i més val no portar-ne el compte… 

Els jugadors de whist -novel·la amb protagonista(s) i també crònica d’una generació- és la història d’una crisi d’identitat molt ben amarada de memòria sentimental. Com es diu a la contraportada del llibre, l’obra és “plena de personatges vivíssims [el bon jan Jordi i la increïble Halley, singularment], referències pop i escenes memorables”. Tot servit en un període -prou interessant per a la nostra història recent- de trenta anys, del 1977 al 2007.

El book, entre altres virtuts, constitueix una observació aguda dels llenguatges contemporanis de la nostra societat, molt influïts, és clar, per la indústria audiovisual i l’univers anglosaxó. Tot emprant, hàbilment, recursos intertextuals, també és una novel·la que tendeix a situar-nos en l’entorn 2.0 a partir de l’evolució continuada d’una història, una tradició i uns hàbits socials i culturals que, de grat o per força, anem renovant. I que incorporen, en successius rastres de vida, la nostra pell i la de les moltes i els molts que també som nosaltres. 

Entre els diversos factors ambientals, hi surt molt el castell de Sant Ferran, al qual ja vaig dedicar un post [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/98189] que és, precisament, el desè més llegit d’aquest bloc fins ara. Aleshores, encara no sospitava que algun dia tindria accés a aquesta obra i, tot llegint-la al llarg de més de 500 pàgines, m’ho passaria tan bé. Fins i tot, malgrat la tràgica -i òbviament injusta, perquè la vida a voltes ho és- mort del Biel

Cal dir que la referència al celebèrrim Dalí i al seu tan visitat -pels guiris i els altres- Teatre-Museu no embafa, precisament, i és obvi que això és fet a posta. Aclareixo que l’univers dalinià -tot i les conegudes, i a voltes ridícules, vel·leitats del personatge- no em desplau del tot, però el detall s’agraeix…

¿Voleu més informació sobre l’autor, justament nascut l’any 1963 a Figueres, i que va bastint una producció també caracteritzada -si ho jutjo per aquests Jugadors– per la voluntat d’estil? Doncs aneu a www.vicencpagesjorda.net, per exemple. Mentrestant, us deixo, si voleu, amb la lectura d’aquesta obra, o amb la seva recomanació molt clara, si més no.

I us desitjo les millors vacances. Juntament amb el bloc, me les agafo també. Ens reveurem virtualment a la tornada. 

  

L’esperit del 10 DE JULIOL

¿Sabran els nostres polítics gestionar adequadament el que podríem anomenat l’esperit del 10 de juliol? A hores d’ara, molta gent no ho veu clar… Del que no cal dubtar és que la manifestació va ser un èxit col·lectiu espaterrant.

Me n’alegro, doncs, del fet de ser una de les 56.000 animetes que es veu que va comptar, d’una manera molt precisa, l’empresa Lynce per encàrrec de l’agència Efe. Potser no hi veu prou clar, l’animaló, perquè, si s’hagués adonat que hi érem la meva dona i jo, li haguessin sortit 56.002 persones disposades a suar la cansalada.

En canvi, Alícia Sánchez-Camacho, més clarivident, diu que la mani de dissabte a la tarda va ser una mena de clam per la independència de Catalunya. Més modestament, jo diria que el sentiment sobiranista tendia a ser-hi hegemònic. I és que la sentencia d’un alt i deslegitimat tribunal fa que resulti una mica difícil, a hores d’ara, cridar a favor de l’autonomia o de qualsevol Estatut…

Clicant aquí [http://www.youtube.com/watch?v=PDKjR18C3Z0] podreu adonar-vos que Lynce deu tenir un ull veritablement fumut, o els dos. Però aquest, òbviament, no és el problema, sinó com gestiona la nostra classe política l’èxit col·lectiu d’un país que sembla una organització professional d’organitzar manifestacions que prenen el carrer, i després…

Ni que haguéssim estat únicament poc més d’un milió de persones -o els 425.000 que deia, magnànimament, El País-, el poder de convocatòria d’Òmnium Cultural i les més de 1.500 entitats que donaven suport a la marxa és indubtable. Tant patir per la capçalera de la manifestació i mira, tu, la gent gairebé va volatilitzar-la. 

Ah!, i em fan feredat els brètols -ni que es diguin independentistes- que, quan la capçalera decidí dissoldre’s, van intentar acorralar Montilla. És més: li agraeixo que, com a president de la Generalitat, també fos -malgrat les seves contradiccions- agent convocant. Tal com havia de ser, en una situació tan greu com la que el Tribunal Constitucional ha propiciat. 

En qualsevol cas, jo, dissabte passat, no anava a escarnir ningú -no sé xiular, d’altra banda-, sinó només a aplaudir i donar visques en positiu. Totes les pancartes i totes les banderes m’eren vàlides, doncs, perquè la de l’estanc -força present aquests dies en altres àmbits ciutadans- i certes consignes ja m’imaginava que no les hi trobaria…

No sé ara, els nostres polítics, què seran capaços de fer. Al PSC, singularment, se li presenta un problema, amb un PSOE que potser no és del tot -com ho són el PP i Ciutadans- enemic de Catalunya, però que segur que no està disposat a treure’ns les castanyes del foc.

El que queda claríssim és que la presumpta via federalista ha estat dinamitada definitivament per l’alt tribunal. Falta saber, això sí, qui recollirà millor el clam unitari, tirant cada cop més a sobiranista, de l’esperit del 10 de juliol.

I és que la independència no és ben a prop, encara, però potser ja no es troba tan lluny. Tant de bo s’hi pogués arribar a l’entorn del 2014. També depèn de vosaltres, de totes i de tots…

Quant a la Roja… bé, gràcies. Qui juga millor al futbol és just que guanyi títols. Però al Mundial del 2014, precisament, tornaré a anar amb el Brasil, si és que encara no hi participa Catalunya -que probablement hi faria un bon paper. Amb l’avantatge que, aquest cop, els fans de la canarinha ens trobarem del tot a casa.

T’ho devíem, JOAN

Per tal de commemorar el trentè aniversari de les publicacions del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, fins al 29 d’agost teniu temps de contemplar, a la sala d’exposicions del barceloní Palau Moja, la mostra “Del plom al dígit”.

L’ocasió s’ha fet servir com calia per a retre un homenatge -que probablement prosseguirà a Girona i a Reus- a la figura de Joan Llobet, baluard de les publicacions esmentades fins que una cruel malaltia ens privà de la seva presència. Tanmateix, la passió per la lletra impresa i les arts gràfiques, la capacitat professional i la seva qualitat humana han estat concloents i esdevenen un exemple de compromís nacional i feina ben feta. 

El Joan ens va deixar, malauradament, el mes de març del 2009 a l’edat de 64 anys (a punt de jubilar-se, punyeta!). De seguida es va parlar de la possibilitat de dedicar-li una exposició d’aquestes característiques. A voltes, en casos així, creus que tot quedarà únicament en bones intencions. M’equivocava, i me n’alegro molt. Perquè la mostra -comissariada per Fina Duran– és interessant pels seus continguts i ben emotiva per a tothom qui n’havia tractat el principal artífex.

I també paga la pena el muntatge, que fa que s’hi respiri molt bé en aquest temps de calors. Quant a la instal·lació artística de l’escultor Jordi Tolosa, que ens introdueix a l’exposició, no deixa d’incorporar-hi un precís valor afegit.

L’interès polièdric de “Del plom al dígit” va més enllà de la vessant diguem-ne corporativa per a esdevenir la referència oportuna d’un treball col·lectiu que ja veieu, d’altra banda, que té noms i cognoms. Noms dels successius consellers, començant per Max Cahner i acabant -de moment- per Joan Manuel Tresserras. Noms de distingits i distingides professionals del sector, a més de la moltíssima gent que podria arribar a implicar-s’hi atès que la mostra aplega, en tres dècades, més de 2.000 publicacions -entre llibres, catàlegs, revistes, opuscles, cartells… Una base de dades que es pot consultar en línia recull aquesta tasca en la seva totalitat, per ara.

Noms i cognoms ben diversos, en relació als quals el reusenc Joan Maria Llobet i Armengou va ser, durant força temps, l’home-orquestra perfecte. Pel seu domini de l’ofici -que, com reflecteix acuradament l’exposició, canvià tant i tant en ben pocs anys- i també per la visió de país, clarament nacional però no gens sectària.

En un dels textos que figuren a l’exposició, el periodista Agustí Pons -que és qui va fitxar el Joan per al Departament en la seva qualitat de cap de gabinet del conseller Cahner- n’explica la personalitat i el tarannà en ben escollides paraules. I el vídeo que es diu, càlidament, Hola Joan és un homenatge molt acurat a la seva memòria, la joia de la corona de la mostra, com si diguéssim.

A les imatges hi apareixen, entre d’altres, les persones que formaven part del seu equìp: el Santi, la Isabel, el Josep Maria, la Joana, més últimament l’Álvaro… Els seus dos éssers més estimats: la Montserrat i el Martí… Amics i professionals qualificats com el pintor Joan-Pere Viladecans o els dissenyadors gràfics Claret Serrahima i América Sánchez, l’esmentat Agustí PonsEn definitiva, testimonis de la cultura i la modernitat gràfica i de la singular aportació llobetiana a tot aquest món.     

Amb el Joan hem estat companys, també amics, confidents sobretot. Sovint penso com m’hagués agradat retrobar-me de tant en tant amb ell per a dinar o fer un cafè a Ciutat Vella, l’Eixample o el seu barri (ex-vila) de Gràcia, per exemple. I ja ni m’imagino el plaer que hagués pogut significar que em descobrís -molt més del que la conec- la traça modernista de la seva Reus natal. Amb un detall que l’honora: ell reconeixia sempre que el gran Antoni Gaudí -tot i que batejat a l’església de Sant Pere Apòstol de la capital del Baix Camp- havia vist la llum al mas de la Calderera de la veïna vila de Riudoms.

Era -és, perquè la memòria fa que continuï existent- d’aquella mena de gent que, no entens ben bé com, ho sap gairebé tot. I, amb la seva ironia proverbial, intuïa molt. De vegades semblava que tingués a la ment mig país, pel cap baix. En aquest sentit, et deixava astorat. I, en la seva ponderació, també sabia despatxar-se a gust, quan volia repartir llenya

Com crec recordar que va dir el mateix Agustí Pons en el comiat fúnebre, “Joan Llobet serà, des d’ara, un dels meus morts més estimats”. Al meu torn tinc, poc o molt, una sensació similar. Però ja veus, Joan, de quina manera pervius entre nosaltres. I com t’hem dedicat aquesta exposició tan reeixida potser perquè tocava però, sobretot, perquè te la devíem. 

De tot cor…